"L’Automanifest" (1967), Antoni Padrós
S'ha inaugurat a l'Arts Santa Mònica, l'exposició comissariada per Vicenç Altaió y Julià Guillamon "La Revolta Poètica (1964-1982)"
En paraules de Julià Guillamon i Vicenç Altaió entre 1964 i 1982 aquí es va produir una renovació cultural que va tenir com a protagonistes a la poesia i els poetes. Anys marcats per la crisi i el final del franquisme, durant els quals els poetes es van proposar un esclat d'imaginació i creativitat enfront de la mediocritat imperant.
"Corrandes d'exili"
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Pere Quart
L'exposició "La Revolta Poètica 1964-1982" ens apropa al que ha passat en el món cultural, tant del pop com la poesia visual, l'art conceptual, els poemes objecte, els festivals folk, els festivals de poesia, les revistes de creació, les utopies editorials. I ens fa sentir la veu de poetes des Marta Pessarrodona, Narcís Comadira o Francesc Parcerisas a Carles Hac Mor, Biel Mesquida o Enric Casasses. Fruit d'un treball de recerca que ha permès, amb un llenguatge dinàmic recrear el clima aquells anys i connectar amb l'actualitat. traient a la llum una gran quantitat de material inèdit manuscrit i mecanografiat, fotografies, dibuixos, revistes, llibres il·lustrats.
Bernardette Serrahima y Francesc Parcerisas en el puerto de Ibiza 1974
L'exposició arrenca el 1964, quan la cultura anglosaxona comença a substituir a la francesa com a referent dels nous poetes que fan de lectors de filologia hispànica a les universitats angleses. El moviment pop i la seva connexió amb el realisme poètic de Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas així com el naixement de pop català: Guillermina Motta "Els esnobs" de Marta Pessarrodona i Pau Riba connecta amb el folk americà.
Els snobs
Tenen la constant de la inconstància,
tenen el costum de coses noves,
no tenen regles que els limitin,
però no falta mai qui els imiti.
Els snobs,
pobrets els snobs,
tantes coses com se’ls deuen en als snobs.
Parlen d’una angoixa que no senten,
parlen d'una nàusea que no coneixen,
parlen fins i tot de supervivència
sense saber tan sols què és l’existència.
Citen en Sartre i en Pavese,
canten Brassens i Jacques Brel,
ignoren olímpicament
tot el que sigui normal i corrent.
No tenen forces suficients
per a alimentar un al·licient;
no tenen forces suficients
per a seguir l'establert corrent.
S'hauria de crear, s'hauria d’inventar
una nova terra per a ells;
s'hauria de crear, s'hauria d'inventar
una nova comprensió per a ells.
A ells, que idolatren sols el moment, els snobs,
jo els faria un monument, als snobs.
Jo que no puc donar consells
perquè jo, jo sóc amb ells.
Marta Pessarrodona - Guillermina Motta
Noia de porcellana
Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.
Noia de porcellana
tot el teu cos és un recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.
Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.
Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar un braç
semblaves indignada
com una santa sense beats.
Noia de porcellana
tota ets tan fràgil que t'has tancat
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.
Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.
Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent
la pell de cel·lofana
i la carn translúcida i repel·lent.
Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res
ets freda i inhumana
i et preocupes de cinc a set.
Pau Riba
Es revisa la influència en la poesia d'aquells anys del moviment hippy i l'ús de referents de la cultura de masses en l'obra de Pere Gimferrer i Terenci Moix. La revolta poètica es presenta en paral·lel a la subversió plàstica d'Antoni Padrós (que col · labora en els primers llibres de Marta Pessarrodona), Eduard Arranz-Bravo (que estableix una relació de complicitat amb Francesc Parcerisas que es tradueix en diversos projectes comuns) o Albert Porta (Zush / Evru).
Pere Gimferrer yTerenci-Moix en la Plaça Universitat (1965)
Antoni Llena, Eugènia Balcells, Carlos Campos Mundó, Santi Pau, Carles Santos, Francisco Torres, Benet Rossell, Jordi Pablo, Antoni Muntadas y Fina Miralles.
Catifa de papers pintats (1967), Antoni Llena, MACBA
Petjades (1976), Fina Miralles, Museu d'Art de Sabadell
La poesia concreta, es fa ressò de la crisi del llenguatge pròpia del segle XX, el poema es converteix en objecte. Cadascun dels seus components és sotmès a una anàlisi crítica que qüestiona la naturalesa mateixa de la poesia, els mitjans de producció cultural i la relació del poeta amb els seus lectors.
"Homenatge a Bruegel el Vell"
En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
primaverals blaus que allunyen els camps
i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
els ramats indòcils com fulles de coure
i el glaç i la neu del poble que pateix
l'hivern i la injustícia d'una terra
feta a mida d'una llei senyorial.
(Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
Parlem de l'exemple del vell Bruegel
perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
amb camperols sorruts que juguen a bitlles
i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
té totes les expressions més belles en la mà
del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
agafà uns color i amb els dits del cor
ens proposà la història de tota l'estètica:
'jo pinto la vida dels homes'.
Descobriu-vos el cap.
Homes que es banyen", Francesc Parcerisas
El pop i el conceptual, l'experiència lisèrgica i el rigor minimalista confluiran en els dos grups de publicacions més significatives de principis dels setanta: la revista Tarotdequinze i la col·lecció 1068. Les dues sortides del taller de serigrafia Aiguadevidre, de Jaume Vallcorba , Pucci Vilurbina i Oriol Treserra. En l'ambient polititzat de finals del franquisme, revistes i festivals proposen una subversió imaginativa.
En el cas de la col·lecció 1068, que va ser la primera aventura editorial de Jaume Vallcorba, cadascun dels cinc llibres utilitza un format, un tipus de paper i un tractament gràfic diferent. La revista Tarotdequinze utilitza també diferents papers i tipografies per transmetre un missatge de llibertat creativa.
Un antecedent d'aquest esclat de formes i colors és el "Grup de Folk" que en els últims anys de la dècada dels setanta va ser una alternativa a la Nova Cançó.
Fulla de propaganda del "Primer Festival Popular de Poesia Catalana" (diseñy: Juan Llopis)
Cartell del Césped Price disenyat per Vitrola, 1975.
En aquest apartat es reviuen i es confronten aquests dos festivals. A partir de les dues pel·lícules que es van filmar (una, en 35 mm. Pere Portabella, l'altra, en 8 mm. El grup de Tarotdequinze) i de tota la documentació que es conserva: les convocatòries, els cartells, les cartes de resposta i els testimonis dels que van participar.
"Nocturn Per a Acordió"
A Josep Aragay
Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.
Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes
Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles).
Joan Salvat-Papasseit
Litografía de Joan Miró
Es presenten dos projectes teatrals nascuts a la Universitat Autònoma de Barcelona, en contacte amb els poetes del Gespa-Price: "Nocturn per a acordió", el primer espectacle del grup Dagoll-Dagom sobre textos de Joan Salvat Papasseit i "Quiriquibú" de Teatre de l'Escorpí sobre textos de Joan Brossa.
Taula de poetes | Foto de Pilar Aymerich
Els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Vicenç Altaió y Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona a la revista Serra d'Or de febrer de 1974.
Els poetes dels setanta s'agrupen en projectes editorials que prenen com a model col · leccions històriques com "La Mirada" o "Club dels Novel·listes", dirigides pels propis creadors. El 1973 apareix Llibres del Mall, el 1974 Poesia Tres i Quatre i la col·lecció Ausiàs March, el 1975 la col·lecció Cristalls, el 1976 Guaret, el 1977 Tafal, el 1979 Poesia dels Quaderns Crema.
Cubiertas diseñadas por Joan-Pere Viladecans
Les principals editorials de poesia varen col·laborar amb els artistes: especialment Joan-Pere Viladecans que durant gairebé deu anys va fer les cobertes de Llibres del Mall Cada llibre, un emblema amb figures geomètriques, vectors, nombres i lletres.
Llibres del Mall i Quaderns Crema seran dues opcions oposades: modernisme i postmodernisme, la poesia al servei d'un projecte nacional o com a retorn a l'ordre.
El 1980 es publiquen dues antologies que estudien la revolta poètica dels setanta: "Les últimes tendències de la poesia catalana (1968 - 1979)" de Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura i "La nova poesia catalana" de Joaquín Marco i Jaume Pont. Les diferents opcions estètiques, vinculades a grups i editorials, es radicalitzen: experimentalisme, avantguardisme, postmodernisme, subjectivisme, romanticisme, formalisme.
"Bruixa de dol" (1977)
Maria-Mercè Marçal
I
ZODÍAC
Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.
Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!
Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.
I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.
III
Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.
La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.
Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.
I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.
Miquel de Palol, Biel Mesquida, Maria-Mercè Marçal, Narcís Comadira, Carles Hac Mor, Feliu Formosa, Francesc Parcerisas y Enric Casasses.
Portada del número 5 de Neon de suro, Miquel Barceló
"Homenatge a Joan Vinyoli"
Veig un gran foc.
Al bosc, els arbres
van caient, d’un a un,
amb parsimònia.
Cada branca és una atxa
que il·lumina el pas,
ara desfet.
Les dones del rodal
han anat totes a buidar
els pous i a escolar les cisternes.
A la cruïlla de la nit amb l’albada
l’alosa entreté debades el cant
del rossinyol.
El rou cendreja,
aclapara els badius.
El matí inflama la ginesta.
La consigna s’estén de boca en boca:
«Tots volem habitar prop de la mar!»
Lluís Urpinell
L'experimentació de les revistes Èczema, Blanc d'Ou i Neon de suro, vinculades a l'avantguarda artística, i les principals tendències de la poesia de text, a partir de documents originals d'Antoni Marí, Miquel Desclot i Maria-Mercè Marçal.
"Pètals de Caps Blaus"
I quan la llengua sigui morta
—la llengua morta—
com sabrem les coses?
Les veurem?
La llengua tacte
acaronarà les formes
sense nom
sense sentit.
Biel Mesquida
Nota: No tot el material aquí present forma part de l'exposició.+ Información:
http://www.artssantamonica.cat/
http://www.fundaciopalau.cat/fundacio-palau/ca.html
http://www.lletra.com/
http://www.nuvol.com/noticies/quan-erem-hippies/
12 comentarios:
Quins records, quins pels, quines barbes, que feliços que érem malgrat la foscor regnant teníem esperances d'un mon millor ¡¡¡
Jajajaja, i les potes d'elefant, però si que érem feliços, jo per la part que em pertoca desde mitjans dels 70 cap endavant, això era un esclat impressionant. Ara quant surts de l'exposició et preguntes ¿i ara què? I et quedes amb un cert neguit interior.
Viendo la información de la exposición, aparte de la envidia, me pregunto si fue la cultura pop la que arrinconó a la poesía dejándola como algo muy muy minoritario.
En el caso catalán no, aquí la poesía y los poetas son muy apreciados y, por regla general, nos gusta referirnos a Catalunya como Terra de Poetes.
Gran recomendación! Pero tienes razón de que nos hemos de preguntar donde ha ido esta energia...
Lo que iba a decir ya lo ha dicho Galderich.
Creo que ya no hay efervescencia cultural en ninguna parte.
Un abrazo
Magníficos poemas. Aún recuerdo cuando escuché a Pi de la Serra y a la Bonet, en la Plaça del Rei: Parece una eternidad, yo debería tener 15 ó 16. Hemos dado la espalda a la poesía, y así nos va.
Petons!
uy, Guillermina Motta, la había olvidado, qué moderna me parecía.
una expo muy recomendable, que no sé si llegaré a tiempo para verla, porque hemos retrasado sine die el viaje.
De eso nada, la Terra de Poetes es Soria (Machado, Bécquer & Gerardo Diego)!!!!
¿Sería posible una Revolución Poética en 2013 o 14 para darle la vuelta a este asqueroso mundo apocado en el que vivimos como mansos corderitos? ¿Hay cosas que decir en forma de textos o de canciones?.
Maravillosa Guillermina.
La fuerza está en nosotros, somos nosotros los que hemos de mantener la integridad y decir no!.
Deme, vale, te acepto Soria también.
El abanico cronológico es muy grande y caben movimientos y actitudes muy diferentes, y resultados dispares. En todo caso, me alegro que las fechas se alarguen lo suficiente como para darnos cabida a los benjamines que mirábamos con admiración la rebeldía de nuestros hermanos mayores.
Iremos al Santa Mònica a ver qué queda de toda esa energía.
Quanta raó te en Leopold, bona currada la teva nen.
Publicar un comentario