Robert Burns (1759 - 1796), J. D. Salinger & John Steinbeck

Retrat de Burns, per Alexander Nasmyth, 1787

Robert Burns (1759 - 1796) és considerat un dels pioners del moviment romàntic, després de la seva mort es va convertir en una font d'inspiració per als fundadors del liberalisme i del socialisme, i una icona cultural a Escòcia i entre la diàspora escocesa a tot el món. La seva vida i obra és gairebé un objecte de culte nacional a Escòcia, i la seva influència ha estat molt forta en la literatura escocesa.

Però què té en comú aquest poeta romàntic amb escriptors com a J. D. Salinger i John Steinbeck, a primera vista sembla que gens, però no és així.


"Coming through the rye"

Coming through the rye, poor body
Coming through the rye,
She draiglet a’ her petticoatie.
Coming through the rye

Gin a body meet a body
Coming through the rye;
Gin a body kiss a body,
Need a body cry?

Gin a body meet a body
Coming through the glen;
Gen a body kiss a body,
Need the world ken?

Jenny’s a’ wat, poor body;
Jenny’s seldon dry;
She draiglet a’ her petticoatie,
Coming through the rye.

(1782)

Aquest poema de Robert Burns serviria a J. D. Salinger després d'una lleugera adaptació d'un fragment per donar títol a "Catcher in the rye" que aquí es va traduir com "El guardià entre el sègol".

A través del sègol, pobra noia,
A través del sègol,
Arrossegava els enagos.
A través del sègol.

Si dues persones es troben
A través del sègol,
Si dues persones es besen.
Té algú que plorar?

Si dues persones es troben
A través del sorral;
Si dues persones es besen,
Té el món que saber-ho?

Jenny és una pobra noia xopa;
Jenny gairebé mai està seca;
Arrossegava els enagos,
A través del sègol.

Però aquest no seria l'únic cas en el qual un poema de Robert *Burns servís d'inspiració per a una obra posterior. "To a Mouse, on Turning Her Up in Her Nest with the Plough" serviria perquè en al 1937 John Steinbeck donés títol a la seva novel·la "Of Mice and Men" (Homes i Ratolins).

"To a Mouse, on Turning Her Up in Her Nest with the Plough"

Wee, sleekit, cow'rin, tim'rous beastie,
O, what a panic's in thy breastie!
Thou need na start awa sae hasty
Wi bickering brattle!
I wad be laith to rin an' chase thee,
Wi' murdering pattle.

I'm truly sorry man's dominion
Has broken Nature's social union,
An' justifies that ill opinion
Which makes thee startle
At me, thy poor, earth born companion
An' fellow mortal!

I doubt na, whyles, but thou may thieve;
What then? poor beastie, thou maun live!
A daimen icker in a thrave
'S a sma' request;
I'll get a blessin wi' the lave,
An' never miss't.

Thy wee-bit housie, too, in ruin!
It's silly wa's the win's are strewin!
An' naething, now, to big a new ane,
O' foggage green!
An' bleak December's win's ensuin,
Baith snell an' keen!

Thou saw the fields laid bare an' waste,
An' weary winter comin fast,
An' cozie here, beneath the blast,
Thou thought to dwell,
Till crash! the cruel coulter past
Out thro' thy cell.

That wee bit heap o' leaves an' stibble,
Has cost thee monie a weary nibble!
Now thou's turned out, for a' thy trouble,
But house or hald,
To thole the winter's sleety dribble,
An' cranreuch cauld.

But Mousie, thou art no thy lane,
In proving foresight may be vain:
The best-laid schemes o' mice an' men
Gang aft agley,
An' lea'e us nought but grief an' pain,
For promis'd joy!

Still thou are blest, compared wi' me!
The present only toucheth thee:
But och! I backward cast my e'e,
On prospects drear!
An' forward, tho' I canna see,
I guess an' fear!

Traducció al Castellà (1785)

"A un ratón de campo, al sacarlo de su madriguera con un arado"

Pequeña, sedosa, temerosa bestia arrinconada
¡Qué gran pánico hay en tu pecho!
No tienes por qué huir tan presuroso,
con tanto alboroto
No es mi intención correr tras de tí
con azada homicida.

Siento de veras que el dominio del hombre
Haya roto el pacto que la Naturaleza establece,
y justifique la errada opinión
Que te hace mirar atónito
pobre compañero nacido de la tierra.
E igualmente mortal.

No dudo, no obstante, que es posible que robes
¿Qué importa?, pobre criatura, ¡tienes que vivir!
Una espiga ocasional de una gavilla
es pequeña pretensión.
¡Me daré por contento con el resto
Y ni la echaré en falta!

De tu pequeña casita, también en ruinas,
sus frágiles paredes los vientos esparcen
Y no hay, ahora, para construir una nueva,
Hierba recién cortada!
¡Y los vientos miserables de diciembre están al caer,
tan severos como vivos!

Tú que viste los campos quedar desnudos y yermos
Y cómo el duro invierno se echaba encima
Y aquí, calentito, a salvo de la tormenta
Pensaste que te quedarías
hasta que el cruel labriego pasó
y arrancó tu refugio.

Ese pequeño montón de hojas y ramujos
te había costado unas cuantas roeduras agotadores
Ahora te han dejado, después de todo tu esfuerzo
Sin casa ni hogar
Para soportar los chorreantes aguaceros del invierno
Y el frío rocío de la mañana.