dijous, d’abril 24, 2014

El Greco i la Tercera Festa Modernista

1577, Magdalena Penitent, Museu de l'Abadia de Montserrat

El 7 de abril de 1714, Doménikos Theotokópulos, El Greco, mor a Toledo en una situació bastant allunyada del reconeixement actual, menyspreat per Felipe II i oblidat per la cúria de la capital imperial, esgotat pels plets, ofegat pels deutes i amb prou feines valorat pels mecenes i  els centres religiosos toledans que van saber valorar la seva vàlua i van fer-li encàrrecs fins al dia de la seva mort. Després el silenci.
Hauria d'esperar fins al s. XIX perquè de la mà d'Ignacio Zuluoga, primer, i després de Santiago Rusiñol, la seva obra fos valorada i convertida en una icona de modernitat. En 1894, Rusiñol adquireix a París, per indicació de Zuloaga, dos Grecos, "Magdalena Penitent" i "Les llagrimes de Sant Pere", tots dos per l'ara increïble preu d'1.000 pessetes. Ambdues obres arriben a Sitges, on podem admirar-les al Museu del Cau Ferrat, en solemne i laica processó acompanyades per Ramon Casas, Eliseu Meifrèn i Enric Clarasó, una espècie d'entronització d'El Greco en la cúspide del Modernisme:

A un quart de dotze del dia 4 de novembre de 1894 la vila de Sitges rebia el trencorreu de Barcelona que portava a les seves terres diversos escriptors, pintors, arquitectes i d'altres artistes. En baixar del tren tota aquesta colla d'artistes serien aclamats per la població, que s'havia aplegat a l'estació, sota l'atenta mirada de Rusiñol qui seguidament va organitzar el seguici. Es van establir dos torns perquè els artistes arribats per a l'ocasió portessin els quadres fins al Cau Ferrat; el primer dels torns seria el de Ramon Casas, Enric Clarasó, Ramon Pichot i Eliseu Meifrèn; el segon d'ells, el de Josep Lluís Pellicer, Soler i Rovirosa, Joan Brull i Aureli Tolosa, secundats, en tots dos casos, per una banda de música a la qual seguien la resta dels participants a la festa. Mentrestant, com en una celebració religiosa, les gents de la vila els llançaven flors des de la finestra. En arribar al Cau la comitiva de l'ajuntament de Sitges va agrair públicament a Rusiñol la tasca que havia dut a terme creant el Cau Ferrat ja que dotava Sitges amb un museu de gran interés cultural a nivell nacional i fins i tot europeu. L'alcalde, Miquel Ribes, va entregar un pergamí artístic il·lustrat per Antoni Mirabent, assistent a la festa, en senyal d'agraïment.

Per tan sonada ocasió es concentrarà a Sitges la flor i nata de l'àmbit cultural: Narcís Oller, Pin i Soler, Joan Maragall, Albert Llanas, Frederic Rahola, Pompeu Gener, Ramon Casellas, J.M. Jordà, Sánchez-Ortiz, Albert Rossinyol, J. L. Pellicer, Josep Labarta, Ramon Casas, Eliseu Meifrèn, Soler i Rovirosa, Enric Clarassó, Joaquim Cabot, Francesc Rogent, Puig i Cadalfach, Maspons i Labrós, Josep Pijoan, Massó i Torrents, Josep Aladern, Manuel Rocamora, Garriga i Massó, Casa-Carbó, Joan Sardà, Josep Pascó i J. Soler i Miquel, entre altres, una llista que sols de mirar-la dona vertigen.

1585-90, Magdalena Penitent, Cau Ferrat (Sitges)

 1585-1595, Sant Francesc d’Asís i el germà Lleó meditant sobre la mort, Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)

Però si tot lo dit abans ja és de per si poc més que increïble i inimaginable en aquests temps, Rusiñol en prendre la paraula per començar la tercera festa modernista ho posarà tot de cap per avall.

"És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només que qüestions materials, exigències pel pobre cos, sofriment d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia í mossegades d'agonia per disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. ¡Tot per la miserable carn i, res pel noble esperit! ¡Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! ¡Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora, d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i, crescut, com un arc de colors que s'aixecà voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscat en el pensament que veu visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que es el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, peixent resignats les engrunes del present.[...]

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per aquest raconet íntim, per aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un «cau d'il·lusions i d'esperances»; que sigui un refugi per abrigar els que sentin fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de per tornar a volar, amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita."

Critica la burgesia, classe social a la qual no només ell, sinó la majoria dels assistents pertanyen; critica la política del seu temps; critica la moral a l'ús; i predica una rebel·lia que no hi ha cap distància entre l'art i la vida, entre la forma de crear i la forma de viure; i estableix les bases d'una regeneració social i cultural basada en el vitalisme de Joan Maragall. Lo mes interessant de tot és el fet de que ni la Vanguardia ni El Eco de Sitges analitzaran el discurs, sols elogiaren la seva bellesa.

1587-1596, Les llàgrimes de Sant Pere, Cau Ferrat (Sitges)

Crist abraçat a la creu, Museu Parroquial de Sant Esteve, Olot

El 29 d'agost de 1898, tindrà de nou un nou acte entorn de la figura del Greco, serà la inauguració del monument que mitjançant col·lecta popular s'havia aixecat en honor de al pintor al Passeig de la Ribera (Sitges), en aquest moment Rusiñol dirà:

"Tot ha sortit de vosaltres; sense la seva abnegació, aquell geni creador que en donar vida a la matèria va fer honra a la humanitat, el precursor de Velázquez, que per primera vegada, feia realitat el somni, donava plàstica en l'ànima, i detenia l'esperit marcant sobre la tela per admiració dels segles; aquell raig d'inspiració que per ser tan esplendent va ser jutjat de bogeria perquè enlluernava el vulgo; aquell sant del calendari de l'art, sense la vostra devoció no tindria un sol altar que recordés la seva memòria (...). Aquest poble, que mig somiar prop del mar sap somiar en l'avenir que espera la gran regeneració que necessita aquesta terra i que tothom demana a crits, com un poble que s'ofega."

1590-1595, Crist amb la creu, MNAC (Barcelona)

 1590-1600, Sant Pere i Saint Pau, MNAC (Barcelona)

 1595-1600, Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joanet (1595-1600), Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)

Finals del segle XVI – inicis del segle XVII, Sant Joan Baptista i Sant Francesc d'Assís, MNAC (Barcelona)

+ Informació:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/santiago-rusinol
"Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (París, Sitges, Granada)", de Vinyet Panyella
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1962/0019_033.pdf
http://www.escriptors.cat/autors/rusinols/
http://www.museusdesitges.com/
http://www.victorbalaguer.cat/ca




3 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Només se m'acut una cosa, que resumeix el meu ànim i el meu pensament sobre el Greco i el món del Cau Ferrat:

Jo hauria volgut ser allí!

David Hornero ha dit...

Sorprenent historia. Que pensaria aquesta gent si vera com estem ara?. Una abraçada.

Sébastien Paul Lucien ha dit...

Las dos primeras Madonas son inolvidables, las queria ver de verdad !