Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Música. Mostrar tots els missatges

dijous, maig 22, 2014

Música per la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria


 Carles III i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, Atribuïts a Andrea Vaccaro. 
Palau Mercader (Cornellà de Llobregat)

Com fa temps que la música no apareixia per aquest bloc, ara em prenc la revenja. Axis que res més millor que una immersió en la música del Barroc, però des d'una òptica una miqueta especial. Les obres de diversos compositors actius a l'inici del segle XVIII, quan entre el 1705 i el 1713 Carles III, l'últim Habsburg, instal·la la Cort a Barcelona. Axis que farem un petit recorregut per compositors que o bé van estar directament implicats en la vida musical de la cort reial, Antonio Caldara, Rincón d’Astorga, Andrea Fiorè o Angelo Ragazzi, o eren figures preeminents del moment com: Albinoni, Händel o Fux. Una convinació que retrata perfectament l'esperit musical del moment i que va ser l'eix del concert "L’últim Habsburg: música d’òpera a Barcelona", que va ser un magnific retrat de l'activitat musical a Europa durant l’època de la Guerra de Successió a la corona espanyola.


12 Sonate a quattro per violino primo, violino primo di raddoppio, violino secondo, violino terzo o viola, violone, e basso continuo Op. 1 de Angelo Ragazzi (1680-1750).

Angelo Ragazzi va ser un músic precoç i talentós. Ja en 1704 va entrar a formar part de la Capella Reial de Nàpols i tres anys més tard es va traslladar a Barcelona, una altra vegada com a músic a la Capella Reial. El punt d'inflexió en la seva vida va arribar el 1713, quan va ser cridat a participar, com a violí solista de la Capella Imperial de Viena, on aviat es va convertir en un músic de cambra de Carles VI.

Va tornar a Nàpols en 1722 per formar part de la Capella Reial. Però amb l'arribada del rei Carles de Borbó en 1734 torna a Viena, a la cort dels Habsburg, tot i que a la seva mala salut li convenien els climes temperats. Va morir a Viena el 1750 durant el regnat de Francesc I. Va compondre diversos concerts i nombroses sonates per a violí.


"Pensieri, voi mi tormentate", Agrippina, Handel. soprano: Linet Saul

Poques òperes poden exhibir el títol d'èxit fulgurant, i aquesta és una d'elles, des de la seva estrena el 26 de desembre de 1709 al Teatre San Giovanni Grisostomo de Venècia, no ha deixat de triomfar. Una obra absolutament impressionant.



"Vo cercando in queste valli" de l’òpera Dafni d’Emanuel Rincón d'Astorga

El 1708, Emanuel Rincón d'Astorga, és a Gènova, on el 21 d'abril va veure representada una de les seves obres al teatre Sant'Agostino. El dramma pastorale Dafni rebut amb gran èxit, el qual es va repetir en altres teatres com el de la Santa Creu de Barcelona. L'èxit va ser comunicat per les cròniques culturals de l'època, en presentar la seva música a la cort de Carles III, que es van quedar entusiasmats amb la música de D'Astorga i el van fer traslladar a Viena com a músic de la cort quan es va convertir en emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.



Tomaso Albinoni : Il Nascimento dell'Aurora: - "Questa fronda"

Gernot Heinrich (Tenor)
Krisztina Jónás (Soprano)
Radu Marian; Adrineh Simonian (Mezzo Soprano)
Terry Wey (Contratenor)
Clemencic Consort
René Clemencic, director

"Il Nascimento dell'Aurora" pertany al gènere de la serenata, que va ser tan estimat en el segle XVIII. Aquestes serenates eren principalment òperes curtes d'homenatge d'estil pastoral, que s'interpretaven totalment o parcialment a l'aire lliure. Figures mitològiques que apareixen per primera vegada al món intemporal de la llegenda deixen el seu marc mitològic al final de l'obra per felicitar i retre homenatge a una persona real. La comissió per Il Nascimento dell'Aurora va ser presumiblement encarregada a Albinoni entre 1711 i 1717 per celebrar l'aniversari d'Elisabeth Christine von Braunschweig-Wolfenbüttel, esposa de l'emperador Carles VI.


Johann Joseph Fux Concentus Musico-Instrumentalis Opus I 

Johann Joseph Fux o més probablement Fuchs, compositor i teòric de la música, va néixer a l'Alta Styria l'any 1660 i va ser mestre de capella a la cort de Viena durant uns quaranta anys, coincidint amb els regnats de l'emperador Leopold I, Josep I i Carles VI. Diabacz diu que va rebre la seva educació a Bohèmia, i que va anar augmentant els seus coneixements visitant les millors capelles d'Alemanya, França i Itàlia. Aquesta és l'escassa informació que tenim sobre aquest músic. No sabem en quin any és va assentar a Viena, però l'any 1695 ja era al servei de la cort imperial, on va gaudir de gran estima per part dels tres emperadors esmentats.

Les primeres obres de Fux eren de composicions religioses, especialment misses a tres i quatre veus amb orgue o orquestra. El seu servei a la cort imperial també el va obligar a escriure peces de música instrumental que publicarà en una col·lecció a Nuremberg l'any 1701, sota el títol: Concentus Músico Instrumentalis en 7 partitas Divisus
 I per concloure aquest repàs a un moment molt determinat del món de la música no podia faltar Antonio Caldara, que ja va aparèixer en aquest bloc amb una entrada dedicada a "Il Piu Bell Nome" i la seva estrena a Barcelona, axis que per no repetir-me aquesta vegada posaré " O mi rendi in bel ch'io spero" de "Scipione nelle Spagne", una obra escrita a mida per Carles III de Habsburg.


Contratenor Philippe Jaroussky
Concerto Koeln
Dir. Emanuelle Haim

Prèviament:

Bajo el Signo de Libra: "Il più bel nome" Antonio Caldara, Barcelona 1708


diumenge, març 23, 2014

Ausiàs March i Raimon


Exemplar de l'edició de Barcelona, 1545, a cura de Carles Amorós (Biblioteca de Catalunya; sig. 11-V-57)

Ausiàs March (1400-1459) i Raimon, flamant 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, avui en dia semblen una única realitat, a l'any 1989 Raimon treu un recopilatori titulat "Raimon canta Ausiàs March", al qual recull tot treball entorn a la màxima figura de la literatura en català medieval. treball que havia començat al any 1970 amb la publicació d'un senzill amb "Veles i vents". Això va contribuir, sens lloc a dubtes, a la popularització de lo obra poètica d'Ausiàs March. Però sempre hi ha un però, a banda del coneixement que tenim de la seva obra, la qüestió es ¿Cóm llegim a Ausiàs March?, sobre aquest tema, lo millor es recorre a una veu autoritzada i amb una opinió que comparteixo plenament, la de Joan Ferraté.

- La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí -en la concepció de l'amor angèlic i bestial-, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3.

Joan Ferraté entrevistat per Lluís Bonada: "Era un salvatge i un insolent", El Temps, núm. 645 (octubre 1996)

Aquesta i altres opinions, axis com un munt d'informació entorn a Ausiàs March, les trobareu a: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

"Taula de Sant Sebastià", Jacomart. s. XV. Col·legiata de Xàtiva
Suposat retrat d'Ausiàs March

"Així com cell qui es veu prop de la mort"

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

"On és lo lloc, on ma pensa repose?"

On és lo lloc, on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tente
e port no trob on aturar-me gose.

Lo que dabans de tot vent me guardava
és envers mi cruel platja deserta;
vagabund vaig la casa qui m'és certa;
traball és gran en part on jo vagava.

On és aquell delit, quan jo pensava
esser amat de la qui m'entenia
tot mon voler i el seu no em defenia
d'amar en tant com son poder bastava?

Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa calitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?

Ja res del món dolor no em pot defendre,
perdut és ja tot lo goig de mon viure,
a mes amics de tristor puc escriure,
no em basta temps a poder-me'n reprendre.

Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa calitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?

On és lo lloc, on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte
e port no trop on aturar-me gose.


"Quins tan segurs consells vas encercant"

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure,
Amic de plor e desamic de riure?
¿Com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita't, doncs, a la mort qui t'espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
con vols fugir a la mort falaguera.

Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: "Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor".

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udolaments,
la Vida em vol donar heretaments
e d'aquells dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa,
tal com la Mort crida al benauirat
(car si l'hom és a mals aparellat,
la veu de Mort li és melodiosa).

Null hom conec o dona a mon semblant,
que, dolorit per Amor, faça plànyer;
jo són aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llunyant.

Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.


"Si com lo taur"

Si com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em convé llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús;
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós



"No em pren així com al petit vailet"

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.


"No em fall record del temps tan delitós"

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
E, si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
e, no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.

Falconer i el seu company, Meester van het Amsterdamse Kabinet, 1483

"No pot mostrar lo món menys pietat"

No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té.
Lo qui no sap no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor;
doncs, jo perdon a cascú de bon cor
si no son plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
D'amor no em clam: si bé em porta a morir,
bé i mal passats, jo en reste cominal.
Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler
ne res pus cert de vós no puc saber,
ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut
e jo d'amor me trop així vençut
que dir no pusc quant só enamorat!
Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.


"Si em demanau lo greu turment que pas"

Si em demanau lo greu turment que pas,
és pas tan fort que em lleva el dir que passe
i és d'admirar, passant com no em trespasse
ingratitud, portant-me el contrapàs.

Mai retrauré de vostra amor un pas,
puix en seguir a vós, honesta, medre
e si raó me fa contrast desmedre
i és-me lo món sens vós present escàs.

Passe, penant, un riu de mort lo dia
i en ser per vós me dol fer curta via.

"Lo jorn ha por"

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres,
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas io qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n'escusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta;
sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi si mercè no em defensa.



"Veles e vents"

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

dilluns, desembre 09, 2013

Nelson Mandela (Madiba)

 
"I have walked that long road to freedom. I have tried not to falter; I have made missteps along the way. But I have discovered the secret that after climbing a great hill, one only finds that there are many more hills to climb. I have taken a moment here to rest, to steal a view of the glorious vista that surrounds me, to look back on the distance I have come. But I can only rest for a moment, for with freedom come responsibilities, and I dare not linger, for my long walk is not ended."

Nelson Mandela


Chorus:
Asimbonanga (We have not seen him)
Asimbonang' uMandela thina (We have not seen Mandela)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'ehlikhona (In the place where he is kept)

Oh the sea is cold and the sky is grey
Look across the Island into the Bay
We are all islands till comes the day
We cross the burning water

Chorus....

A seagull wings across the sea
Broken silence is what I dream
Who has the words to close the distance
Between you and me

Chorus....

Steve Biko, Victoria Mxenge
Neil Aggett
Asimbonanga

Asimbonanga 'umfowethu thina (we have not seen our brother)
Laph'ekhona (In the place where he is)
Laph'wafela khona (In the place where he died)
Hey wena (Hey you!)
Hey wena nawe (Hey you and you as well)
Sizofika nini la' siyakhona (When will we arrive at our destination)

"Do not judge me by my successes, judge me by how many times I fell down and got back up again."

 Nelson Mandela

Nelson Mandela Por Eli Weinberg 1961

"Invictus"

Out of the night that covers me,
Black as the pit from pole to pole,
I thank whatever gods may be
For my unconquerable soul.

In the fell clutch of circumstance
I have not winced nor cried aloud.
Under the bludgeonings of chance
My head is bloody, but unbowed.

Beyond this place of wrath and tears
Looms but the horror of the shade,
And yet the menace of the years
Finds and shall find me unafraid.

It matters not how strait the gate,
How charged with punishments the scroll,
I am the master of my fate:
I am the captain of my soul.

William Ernest Henley (1849–1903)

Mientras Nelson Mandela estuvo encarcelado en Robben Island leyó y recitó continuamente este poema a otros presos, sus versos lograban fortalecerle por su mensaje de autodominio.


"I am fundamentally an optimist. Whether that comes from nature or nurture, I cannot say. Part of being optimistic is keeping one’s head pointed toward the sun, one’s feet moving forward. There were many dark moments when my faith in humanity was sorely tested, but I would not and could not give myself up to despair. That way lays defeat and death."

Nelson Mandela



No quiero cerrar esta entrada dedicada a la inmensa figura humana que representa Nelson Mandela sin hacer referencia a alguien que conforma parte de mi imaginario particular de África, Miriam Makeba (Mama África). "Lumumba" es un tema dedicado a otra gran figura del continente africano, el congolés Patrice Lumumba, anticolonialsta y padre de la independencia del antiguo Congo Belga. Esta canción, incluida en el álbum "Keep Me In Mind" (1970), es solo una muestra del compromiso que Makeba siempre expresó con su continente y contra las injusticias que en él ocurrían.



"Khabuleza", como Miriam explica al principio del vídeo:

"Khawuleza! Khawuleza is a South African song. It comes from the townships, locations, reservations, whichever, near the cities of South Africa, where all the black South Africans live. The children shout from the streets as they see police cars coming to raid their homes for one thing or another. They say "Khawuleza Mama!" which simply means "Hurry Mama! Please, please don't let them catch you!"

Miriam Makeba

Khawuleza habla de las redadas policiales que solían ocurrir Sudáfrica. Una tema que para interpretarlo había que tener mucho valor, ya que era considerado un delito.

+ Información

http://www.nelsonmandela.org/
 

dilluns, novembre 18, 2013

Antonio Corradini y Sebastiano Ricci dos maestros a redescubrir.

 Endimión, Antonio Corradini 

Pocos artistas han tenido tan buena acogida en vida como Antonio Corradini (1668-1752), famoso por sus figuras veladas, un concepto inventado por él y que requiere de amplios conocimientos técnicos. Nacido ocho años después de la muerte de Gian Lorenzo Bernini (1598-1680), fue uno de los pocos escultores venecianos que obtendría reconocimiento en toda Europa. Sus maravillosos mármoles adornaban las cortes de Roma, Nápoles, Viena, Praga y Dresde, donde trabajó por Augusto el Fuerte, llegando a San Petersburgo, donde sus estatuas adornan los jardines del palacio de verano de Pedro el Grande. Endimión, creada alrededor de 1725, es una obra maestra desconocida hasta ahora aunque sí referenciada, y uno de los trabajos más refinados e importantes de Corradini, y puede haber sido hecho para Jardín de verano del zar. El Conde Raguzinsky, que vivió en Venecia y realizaba encargos para Pedro el Grande, elogió el dominio del oficio de Corradini llegando a denominarlo "escultor glorioso".


En Italia, en la década de 1720, el mito de Endimión estaba muy de moda. En 1721 el joven poeta Pietro Metastasio (1698-1782) compuso una serenata dedicada al joven héroe, un texto que mas tarde fue musicado por Johann Christian Bach, entre otros. En la mitología clásica Selene (diosa de la Luna), enamorado del mortal Endimión, le pidió a Zeus que lo sumiera en un sueño eterno, un sueño cargado de erotismo.



"Endimione", Ópera en dos actos, estreno 1772, Londres.
Johann Christian Bach
Libreto: Pietro Metastasio
Aria di Amore: Se s'accende in fiamme ardenti
Amore: Jörg Waschinski
Orquesta: Capella Coloniensis
Director: Bruno Weil


Como he comentado anteriormente la existencia de esta escultura es atestiguada por el barón de Montesquieu (1689-1755), filósofo y una de las figuras capitales de la cultura occidental. En una entrada en sus notas de viaje de su visita a Venecia en 1728 se lee "Actualmente hay un escultor en Venecia, llamado Corradino, un veneciano que hizo un Adonis, que es una de las obras más bellas que uno puede ver: usted juraría que el mármol es de carne, uno de sus brazos cae descuidadamente, como si careciera de soporte". Las investigaciones indican que Montesquieu se refiere probablemente a esta escultura. En primer lugar, su descripción se corresponde con ella, la suavidad naturalista que caracteriza su brillante mármol pulido y el brazo caído de forma descuidada. En segundo lugar, es fácil confundir a Endimión con Adonis, su iconografía es prácticamente idéntica: ambos son cazadores y por lo tanto se les representa acompañados de un arco, flechas y un perro. En tercer lugar, no hay ninguna escultura, que se sepa, que represente a Adonis creada por Antonio Corradini.

Endimión durmiente, Antonio Canova

Si el Endimión encargado por Pedro el Grande se quedó en el estudio del artista en Venecia, donde con toda probabilidad, fue visto por Montesquieu en 1728, puede ser debido a la muerte, en 1725, del zar. Lo cual explica que el trabajo nunca fue enviado a Rusia. Por otra parte existen indicios y coincidencias que atestiguan la importancia de esta obra. Antonio Canova (1757-1822), el gran escultor neoclásico, debió conocer el trabajo de Corradini, ya que sin duda influyó en su Endimión durmiente, ejecutado entre 1819 y 1822 para William Cavendish, sexto duque de Devonshire. Así el Endimión de Corradini, esta maravillosa escultura une dos grandes etapas de la historia del arte europeo, formando un puente entre Bernini y Canova.
La victoria de David sobre Goliat, Sebastiano Ricci

La victoria de David sobre Goliat de Sebastiano Ricci (1659-1734)es una obra maestra recientemente redescubierta, Ricci un importante pintor decorativo delantero de la escuela barroca de Veneciana. Esta conocida historia Bíblica se utiliza para simbolizar el triunfo del ideal, de la vida sobre la muerte. En esta obra inédita, la espada finamente cincelada se coloca en diagonal para dirigir la mirada del espectador y brilla en todo su esplendor, haciendo hincapié en la grandeza del objeto que no sirvió de nada frente a la inteligencia, la astucia, el coraje y la fe del joven pastor de Belén.

Nacido en el Veneto, Ricci, se traslada a Venecia con tan sólo quince años, ciudad que se ve obligado a abandonar rápidamente en 1681, tras haber dejado embarazadas a dos mujeres y envenenado a un compañero artista. Desde entonces llevó una vida itinerante, trabajando en numerosas ciudades italianas, así como Flandes, Francia y Alemania. A finales de 1711 se trasladó a Londres. Si bien son pocos los trabajo decorativos que se conserva, la Resurrección en el ábside de la capilla del Hospital Real (Chelsea) y algunos grandes lienzos sobre la escalera de Burlington House (ahora sede de la Royal Academy), su obra está está bien representada en el Royal Collection. En 1717 regresa definitivamente a Venecia.

dilluns, octubre 14, 2013

Pequeño homenaje a un gigante: Patrice Chéreau


El pasado siete de octubre nos dejaba el director de cine, teatro y ópera además de productor, actor y guionista Patrice Chéreau. Probablemente el grueso del público le conozca Más conocido por sus películas, "Reina Margot" (1994) o la impactante "Su hermano" de 2002 (una película que ofrece una serena visión sobre la difícil relación entre dos hermanos, uno homosexual el otro heterosexual. En la que uno nota cómo si detrás hubiera un arduo trabajo de reconciliación con uno mismo), que por sus puestas en escena de teatro y ópera; para mi era alguien digno de admiración, una figura fundamental dentro de la escena cultural europea, alguien que supo imprimir su sello personal, al margen de modas y modos, a toda su obra. Por eso Bajo el Signo de Libra rinde justo homenaje a alguien que dejó una tremenda huella en todo lo que hizo, una huella fácilmente identificable.


Lo fácil sería basar este recuerdo en el aspecto más fácil y reconocido del gran público, pero no, me remontaré al año 1976 y al festival de Bayreuth, donde se producirá la feliz conjunción de tres genios para dar vida a un montaje mítico de tetralogía wagneriana.Pierre Boulez a la batuta, la impagable música de Wagner y la estupenda puesta en escena de Chéreau darán vida a "Der Ring des Nibelungen" ( Canon de Bayreuth ), compuestas por Richard Wagner entre 1848 a 1874, basadas en figuras y elementos de la mitología germánica, particularmente Sagas islandesas, así como de "El cantar de los nibelungos". Estas óperas son "El oro del Rin" (Das Rheingold), "La valquiria" (Die Walküre), "Sigfrido" (Siegfried) y "El ocaso de los dioses" (Götterdämmerung).


También le debemos el impagable favor de habernos descubierto al último gran clásico de la dramaturgia europea,  Bernard-Marie Koltès. A quien descubriría en 1979 y de quien dirigiría sucesivamente "Quai Ouest" en 1986; "En la soledad de los campos de algodón" en 1987 y "De vuelta al desierto" en 1988. Bernard-Marie Koltès, una figura, hoy en día fundamental, que tal vez hubiera pasado desapercibida sino hubiera sido por Patrice Chéreau. Son tantas las cosas que debemos agradecerle, que la lista sería interminable, por eso en estos tiempos en los que la penuria intelectual nos atenaza debemos reconocer la genialidad y la excelencia allí donde se encuentra y enaltecerla frente a la mediocridad imperante.

+ Información:
 http://www.unifrance.org/annuaires/personne/85442/patrice-chereau
 http://www.theguardian.com/stage/2011/apr/25/patrice-chereau-director-interview-theatre

dissabte, juny 01, 2013

Centenario de "la Consagración de la Primavera"


Igor Stravinski (1920-1930), Autor: George Grantham Bain

El mayor escándalo del mundo de la danza acaba de llegar a su centenario. En medio de gritos, histerias varias, aplausos y desmayos, el 29 de mayo de 1913 el público parisino asistió ( por llamar de alguna manera a lo que allí ocurrió) en el Teatro des Champs-Elysées al estreno de "la Consagración de la Primavera" de Igor Stravinski, con coreografía de Vaslav Nijinski.


Recreación de "La Consagración de la Primavera", con la coreografía original de Vaslav Nijinsky y los diseños de Nicholas Roerich.

The Mariinsky Theater Orchestra and Ballet
Director: Valery Gergiev
Rodion Tolmachev - fagot solista

"La Consagración de la Primavera" representa una colaboración entre los principales artistas de la época (Nicholas Roerich: pintor y creador de la escenografía y el vestuario, Vaslav Nijinsky: coreógrafa e Igor Stravinsky: compositor) que dio lugar a un cambio en la forma de entender la música, el ballet y el arte en el siglo XX. Con lo cual nos encontramos, sin lugar a dudas, ante una de las piezas más importante de la música clásica escrita en el siglo XX.

Part I: L'Adoration de la terre

01. Introduction [03:42]
02. Les augures printanieres (Danses des adolescentes) [02:49]
03. Jeu du rapt [01:43]
04. Rondes printanieres [03:38]
05. Jeux des cites rivales [01:42]
06. Cortege du sage [00:44]
07. Adoration de la terre (Le Sage) [00:25]
08. Danse de la terre [01:11]

Part II: Le Sacrifice

09. Introduction [04:28]
10. Cercles mysterieux des adolescentes [03:19]
11. Glorification de l'elue [01:42]
12. Evocation des ancetres [00:52]
13. Action rituelle des ancetres [03:39]
14. Danse sacrale (L'elue) [05:35]
total [35:28]


Coreografía creada por Maurice Béjart en 1959. Filmación de 1970.
Solistas: Tania Bari y Germinal Casado.

En 1959, una compañía formada por bailarines procedentes del Ballet de Milroad Miskovitch, el Western Theatre Ballet y el Ballet Théâtre, estrenan en el Théâtre Royal de la Monnaie de Bruselas la coreografía de Béjart "Le Sacre du Printemps", con música de Stravinsky y Tania Bari y Germinal Casado como solistas. El éxito fue tan asombroso que a partir de ese núcleo inicial se creó al año siguiente el Ballet du XXe Siècle, con base en Bruselas, y a partir de 1970 la Escuela Mudra asociada, actualmente Rudra. En 1987, la compañía cambió su nombre por el de Béjart Ballet Lausanne y, en septiembre de 1992, después de quedar reducida a veinte bailarines, tomó el nuevo nombre de Rudra Ballet, con el cual debutó en Suiza a mediados del mes de diciembre. [Vía]

Como elemento curioso (gracias Sébastien Paul Lucien por la información) y tener una idea aproximada de lo ocurrido el 29 de mayo de 1913 en el Teatro des Champs-Elysées podemos ver este fragmento de la película "Coco Chanel et Igor Stravinski", dirigida por Jean Kounen e interpretada por: Anna Mouglalis, Mads Mikkelsen.


+ Información:




divendres, maig 24, 2013

Eterno George Moustaki



En 1968 compone el que será su primer gran éxito "Le Métèque" símbolo de mayo del 68. Era un retrato de él mismo en el que denunciaba el rechazo a la diferencia. En 1970 ya era una estrella consagrada.

Instrumentista, cantante, compositor, poeta, los temas de George Moustaki han sido cantados por los más grandes: Piaf, Reggiani, Barbara, Dalida, Montand... Temas, que no solamente marcaron una época sino, que se han convertido en auténticos himnos de vida, y todo un referente para muchos de nosotros que crecimos con sus canciones y su voz cálida, suave, acompañado la mayoría de las veces sólo con su guitarra.
Hoy el mundo es un lugar un poco más inhóspito con la marcha de una de las últimas grandes leyendas del arte, la cultura y la poesía, pero él ya es como sus canciones, eterno.

"Era dueño de una dulzura infinita y enorme talento, era como todos los poetas, alguien diferente, porque al final siempre será la diferencia la que lleva al talento."
Juliette Gréco


"Le Métèque"

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent l'air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai, ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

"Cuando llegué a Europa venía con pasaporte griego y la nacionalidad griega no tenía ningún prestigio. ¡Los griegos eran emigrantes profesionales! Tenía problemas en todas las fronteras; aunque llevara los documentos en regla, me preguntaban qué iba a hacer allí. Lo que me gusta de la Unión Europea es poder viajar por los 27 países sin papeles. El resto no tanto, no me gusta que todo se parezca"

George Moustaki


"Milord"
Letra: Georges Moustaki. Musica: Marguerite Monnot 1959


"Ma solitude"


 "Ma liberté"

Ma liberté
Longtemps je t'ai gardée
Comme une perle rare
Ma liberté
C'est toi qui m'a aidé
A larguer les amarres
Pour aller n'importe où
Pour aller jusqu'au bout
Des chemins de fortune
Pour cueillir en rêvant
Une rose des vents
Sur un rayon de lune

Ma liberté
Devant tes volontés
Mon âme était soumise
Ma liberté
Je t'avais tout donné
Ma dernière chemise
Et combien j'ai souffert
Pour pouvoir satisfaire
Toutes tes exigences
J'ai changé de pays
J'ai perdu mes amis
Pour gagner ta confiance

Ma liberté
Tu as su désarmer
Toutes Mes habitudes
Ma liberté
Toi qui m'a fait aimer
Même la solitude
Toi qui m'as fait sourire
Quand je voyais finir
Une belle aventure
Toi qui m'as protégé
Quand j'allais me cacher
Pour soigner mes blessures

Ma liberté
Pourtant je t'ai quittée
Une nuit de décembre
J'ai déserté
Les chemins écartés
Que nous suivions ensemble
Lorsque sans me méfier
Les pieds et poings liés
Je me suis laissé faire
Et je t'ai trahi pour
Une prison d'amour
Et sa belle geôlière


"Il y avait un jardin"


"Hiroshima"

Par la colombe et l'olivier,
Par la détresse du prisonnier,
Par l'enfant qui n'y est pour rien,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Avec les mots de tous les jours,
Avec les gestes de l'amour,
Avec la peur, avec la faim,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Par tous ceux qui sont déjà morts,
Par tous ceux qui vivent encore,
Par ceux qui voudraient vivre enfin,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Avec les faibles, avec les forts,
Avec tous ceux qui sont d'accord,
Ne seraient-ils que quelques-uns,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Par tous les rêves piétinés,
Par l'espérance abandonnée,
À Hiroshima, ou plus loin,
Peut-être viendra-t-elle demain,
La Paix !


"Les amours finissent un jour"


"En Mediterranée"

Dans ce bassin où jouent
des enfants aux yeux noirs,
il y a trois continents
et des siècles d'histoire.
Des prophètes des dieux,
le Messie en personne.
Il y a un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerranée.

Il y a l'odeur du sang
qui flotte sus ses rives,
et des pays meurtris
comme autant de plaies vives.
des îles barbelées,
des murs qui emprisonnent.
Il y a un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerranée.

Il y a des oliviers
qui meurent sous les bombes,
là où est appaure
la première colombe.
Des peuples oubliés,
que la guerre moissone.
Il y a un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerranée

Dans ce bassin je jouais
lorsque j'étais enfant,
j'avais les pieds dans l'eau,
je respirais le vent.
Mes compagnons de jeux
sont devenus des hommes.
les frères de ceux-là
que le monde abandonne,
en Méditerrané.

Le ciel est endeuillé
par-dessus l'Acroppole,
et liberté ne se dit plus
en espagnol.
On peut toujours rêver
D'Athènes et Barcelone.
Il reste un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerrané.

http://www.creatweb.com/moustaki/

dilluns, maig 20, 2013

(1964-1982) Poetes a Revolta Contra un Mar Gris


"L’Automanifest" (1967), Antoni Padrós

S'ha inaugurat a l'Arts Santa Mònica, l'exposició comissariada per Vicenç Altaió y Julià Guillamon "La Revolta Poètica (1964-1982)"

En paraules de Julià Guillamon i Vicenç Altaió entre 1964 i 1982 aquí es va produir una renovació cultural que va tenir com a protagonistes a la poesia i els poetes. Anys marcats per la crisi i el final del franquisme, durant els quals els poetes es van proposar un esclat d'imaginació i creativitat enfront de la mediocritat imperant.

"Corrandes d'exili"

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

L'exposició "La Revolta Poètica 1964-1982" ens apropa al que ha passat en el món cultural, tant del pop com la poesia visual, l'art conceptual, els poemes objecte, els festivals folk, els festivals de poesia, les revistes de creació, les utopies editorials. I ens fa sentir la veu de poetes des Marta Pessarrodona, Narcís Comadira o Francesc Parcerisas a Carles Hac Mor, Biel Mesquida o Enric Casasses. Fruit d'un treball de recerca que ha permès, amb un llenguatge dinàmic recrear el clima aquells anys i connectar amb l'actualitat. traient a la llum una gran quantitat de material inèdit manuscrit i mecanografiat, fotografies, dibuixos, revistes, llibres il·lustrats.

Bernardette Serrahima y Francesc Parcerisas en el puerto de Ibiza 1974

L'exposició arrenca el 1964, quan la cultura anglosaxona comença a substituir a la francesa com a referent dels nous poetes que fan de lectors de filologia hispànica a les universitats angleses. El moviment pop i la seva connexió amb el realisme poètic de Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas així com el naixement de pop català: Guillermina Motta "Els esnobs" de Marta Pessarrodona i Pau Riba connecta amb el folk americà.


Els snobs

Tenen la constant de la inconstància,
tenen el costum de coses noves,
no tenen regles que els limitin,
però no falta mai qui els imiti.

Els snobs,
pobrets els snobs,
tantes coses com se’ls deuen en als snobs.

Parlen d’una angoixa que no senten,
parlen d'una nàusea que no coneixen,
parlen fins i tot de supervivència
sense saber tan sols què és l’existència.

Citen en Sartre i en Pavese,
canten Brassens i Jacques Brel,
ignoren olímpicament
tot el que sigui normal i corrent.

No tenen forces suficients
per a alimentar un al·licient;
no tenen forces suficients
per a seguir l'establert corrent.

S'hauria de crear, s'hauria d’inventar
una nova terra per a ells;
s'hauria de crear, s'hauria d'inventar
una nova comprensió per a ells.

A ells, que idolatren sols el moment, els snobs,
jo els faria un monument, als snobs.
Jo que no puc donar consells
perquè jo, jo sóc amb ells.

Marta Pessarrodona - Guillermina Motta


Noia de porcellana

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana
tot el teu cos és un recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar un braç
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana
tota ets tan fràgil que t'has tancat
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent
la pell de cel·lofana
i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res
ets freda i inhumana
i et preocupes de cinc a set.

Pau Riba

Es revisa la influència en la poesia d'aquells anys del moviment hippy i l'ús de referents de la cultura de masses en l'obra de Pere Gimferrer i Terenci Moix. La revolta poètica es presenta en paral·lel a la subversió plàstica d'Antoni Padrós (que col · labora en els primers llibres de Marta Pessarrodona), Eduard Arranz-Bravo (que estableix una relació de complicitat amb Francesc Parcerisas que es tradueix en diversos projectes comuns) o Albert Porta (Zush / Evru).

Pere Gimferrer yTerenci-Moix en la Plaça Universitat (1965)

Antoni Llena, Eugènia Balcells, Carlos Campos Mundó, Santi Pau, Carles Santos, Francisco Torres, Benet Rossell, Jordi Pablo, Antoni Muntadas y Fina Miralles.

Catifa de papers pintats (1967), Antoni Llena, MACBA

Petjades (1976), Fina Miralles, Museu d'Art de Sabadell

La poesia concreta, es fa ressò de la crisi del llenguatge pròpia del segle XX, el poema es converteix en objecte. Cadascun dels seus components és sotmès a una anàlisi crítica que qüestiona la naturalesa mateixa de la poesia, els mitjans de producció cultural i la relació del poeta amb els seus lectors.

"Homenatge a Bruegel el Vell"

En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
primaverals blaus que allunyen els camps
i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
els ramats indòcils com fulles de coure
i el glaç i la neu del poble que pateix
l'hivern i la injustícia d'una terra
feta a mida d'una llei senyorial.
(Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
Parlem de l'exemple del vell Bruegel
perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
amb camperols sorruts que juguen a bitlles
i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
té totes les expressions més belles en la mà
del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
agafà uns color i amb els dits del cor
ens proposà la història de tota l'estètica:
'jo pinto la vida dels homes'.
Descobriu-vos el cap.

Homes que es banyen", Francesc Parcerisas

El pop i el conceptual, l'experiència lisèrgica i el rigor minimalista confluiran en els dos grups de publicacions més significatives de principis dels setanta: la revista Tarotdequinze i la col·lecció 1068. Les dues sortides del taller de serigrafia Aiguadevidre, de Jaume Vallcorba , Pucci Vilurbina i Oriol Treserra. En l'ambient polititzat de finals del franquisme, revistes i festivals proposen una subversió imaginativa.


En el cas de la col·lecció 1068, que va ser la primera aventura editorial de Jaume Vallcorba, cadascun dels cinc llibres utilitza un format, un tipus de paper i un tractament gràfic diferent. La revista Tarotdequinze utilitza també diferents papers i tipografies per transmetre un missatge de llibertat creativa.


Un antecedent d'aquest esclat de formes i colors és el "Grup de Folk" que en els últims anys de la dècada dels setanta va ser una alternativa a la Nova Cançó.


Fulla de propaganda del "Primer Festival Popular de Poesia Catalana" (diseñy: Juan Llopis)

A l'abril de 1970 es va celebrar a Barcelona el "Primer Festival Popular de Poesia Catalana", amb la intervenció del poeta Pere Quart, figures destacada de la resistència cultural antifranquista. La primavera de 1975, a La Universitat Autònoma de Barcelona, s'organitza el "Gespa-Price", un happening multitudinari que reflecteix una nova actitud davant el fet poètic, el llenguatge i la lluita política.

Cartell del Césped Price disenyat per Vitrola, 1975.

En aquest apartat es reviuen i es confronten aquests dos festivals. A partir de les dues pel·lícules que es van filmar (una, en 35 mm. Pere Portabella, l'altra, en 8 mm. El grup de Tarotdequinze) i de tota la documentació que es conserva: les convocatòries, els cartells, les cartes de resposta i els testimonis dels que van participar.


"Nocturn Per a Acordió"
A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles).

Joan Salvat-Papasseit

Litografía de Joan Miró

Es presenten dos projectes teatrals nascuts a la Universitat Autònoma de Barcelona, en contacte amb els poetes del Gespa-Price: "Nocturn per a acordió", el primer espectacle del grup Dagoll-Dagom sobre textos de Joan Salvat Papasseit i "Quiriquibú" de Teatre de l'Escorpí sobre textos de Joan Brossa.


Taula de poetes | Foto de Pilar Aymerich
Els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Vicenç Altaió y Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona a la revista Serra d'Or de febrer de 1974.

Els poetes dels setanta s'agrupen en projectes editorials que prenen com a model col · leccions històriques com "La Mirada" o "Club dels Novel·listes", dirigides pels propis creadors. El 1973 apareix Llibres del Mall, el 1974 Poesia Tres i Quatre i la col·lecció Ausiàs March, el 1975 la col·lecció Cristalls, el 1976 Guaret, el 1977 Tafal, el 1979 Poesia dels Quaderns Crema.

Cubiertas diseñadas por Joan-Pere Viladecans

Les principals editorials de poesia varen col·laborar amb els artistes: especialment Joan-Pere Viladecans que durant gairebé deu anys va fer les cobertes de Llibres del Mall Cada llibre, un emblema amb figures geomètriques, vectors, nombres i lletres.

Llibres del Mall i Quaderns Crema seran dues opcions oposades: modernisme i postmodernisme, la poesia al servei d'un projecte nacional o com a retorn a l'ordre.

El 1980 es publiquen dues antologies que estudien la revolta poètica dels setanta: "Les últimes tendències de la poesia catalana (1968 - 1979)" de Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura i "La nova poesia catalana" de Joaquín Marco i Jaume Pont. Les diferents opcions estètiques, vinculades a grups i editorials, es radicalitzen: experimentalisme, avantguardisme, postmodernisme, subjectivisme, romanticisme, formalisme.

"Bruixa de dol" (1977)
Maria-Mercè Marçal

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.


III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Miquel de Palol, Biel Mesquida, Maria-Mercè Marçal, Narcís Comadira, Carles Hac Mor, Feliu Formosa, Francesc Parcerisas y Enric Casasses.

Portada del número 5 de Neon de suro, Miquel Barceló

"Homenatge a Joan Vinyoli"

Veig un gran foc.
Al bosc, els arbres
van caient, d’un a un,
amb parsimònia.

Cada branca és una atxa
que il·lumina el pas,
ara desfet.

Les dones del rodal
han anat totes a buidar
els pous i a escolar les cisternes.

A la cruïlla de la nit amb l’albada
l’alosa entreté debades el cant
del rossinyol.
El rou cendreja,
aclapara els badius.

El matí inflama la ginesta.
La consigna s’estén de boca en boca:
«Tots volem habitar prop de la mar!»

Lluís Urpinell

L'experimentació de les revistes Èczema, Blanc d'Ou i Neon de suro, vinculades a l'avantguarda artística, i les principals tendències de la poesia de text, a partir de documents originals d'Antoni Marí, Miquel Desclot i Maria-Mercè Marçal.

"Pètals de Caps Blaus"

I quan la llengua sigui morta
—la llengua morta—
com sabrem les coses?
Les veurem?
La llengua tacte
acaronarà les formes
sense nom
sense sentit.

Biel Mesquida
Nota: No tot el material aquí present forma part de l'exposició.

+ Información:

http://www.artssantamonica.cat/
http://www.fundaciopalau.cat/fundacio-palau/ca.html
http://www.lletra.com/
http://www.nuvol.com/noticies/quan-erem-hippies/

dimecres, març 27, 2013

J. S. Bach: Misa en si menor

Hans Holbein. El cuerpo de Cristo en la tumba, 1521. Kunstmuseum Basel, Basel,

Comenzamos unos días muy especiales, la Semana Santa, días cargados de significados espirituales y a la vez días cargados de música, porque nunca el ser humano fue tan prolífico y creó páginas tan bellas como aquellas que sirvieron para glorificar a Dios. En estas fechas en que la liturgia católica llama al recogimiento y a la reflexión sobre nuestras vidas y lo que hacemos con ellas, así como al hecho de lo transitorio de este mundo y la banalidad de los bienes acumulados, ya que los sudarios carecen de bolsillos, así como la esperanza en la redención y el tránsito a un mundo mejor, es cuando los compositores más se han volcado en crear páginas de una inigualable belleza que nos elevan sobre lo mundano y nos acercan a lo mejor de nosotros mismos.

...................................
¿Ves la gloria del mundo?
Es gloria vana;
nada tiene de estable,
''todo se pasa.''
..................................
 Fragmento de "Nada te turbe" de Santa Teresa de Jesús


Si hay un maestro en este arte sin lugar a dudas ese fue J. S. Bach, es imposible no sentirse cautivado por la belleza de sus obras y por el hecho de sentirnos elevados en infinitos y gloriosos acordes que nos hacen despegar de este mundo y mirar a nuestro alrededor de otra manera.
La pieza escogida tal vez sea una de las más bellas salidas de este genial compositor, La Misa en si menor, BWV 232, conocida también como Gran Misa Católica.



Monteverdi Choir 
English Baroque Soloist 
Dirección: John Eliot Gardiner.

Esta obra es una obra cargada de simbolismo en todas y cada una de sus partes, así desde el primer Kyrie de la Misa en si menor que consta de dos partes. La primera la conforman los 4 compases iniciales; la segunda consta de 122. Si sumamos 4+1+2+2 nos da como resultado el número 9, símbolo que significa la Trinidad (3x3) y así esta norma de combinación numérica y simbológica se irá repitiendo a lo largo de toda la obra como podréis descubrir en esta página: http://www.filomusica.com/J.S.Bach: Misa en si menor.