dimecres, de novembre 09, 2011

Néstor Martín Fernández de la Torre: Un Poema Atlàntic


Néstor Martín Fernández de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1887-1938), artista que beu plàsticament del simbolisme i que crearà un univers especial, una visió mitologitzada del seu món, dels orígens llegendaris de les Illes Canàries i per extensió de totes les illes. El que és grandiós de l'obra de Néstor Martín Fernández de la Torre és el fet que partint d'una realitat local construeix una globalitat. En la seva obra no hi ha lloc per als típics i tòpics localismes ni banals folklorismes, hi ha un univers mitològic i una reinterpretació dels clàssics.

Adagio (1903)

Autoretrat (1904)

Néstor va néixer a Las Palmas de Gran Canaria en 1887, ciutat en la qual va rebre la seva primera i primerenca formació pictòrica, ja va aparèixer en aquest blog en l'entrada dedicada al Coronel Gustavo Durán. Ara reapareix de nou per la seva, no sempre suficientment reconeguda, gran qualitat artística, més valorada entre historiadors d'art i experts que pel gran públic. La seva gran capacitat artística aviat li va fer destacar i buscar nous horitzons per als seus estudis. Així, en 1902 es trasllada a Madrid i dos anys més tard inicia un viatge per Europa per conèixer els ambients artístics més avançats. En aquest viatge recorrerà, entre altres ciutats, Brussel·les, Londres i, sobretot, París, ciutat en la qual viurà l'eclosió de l'Art-Nouveau i arribarà a instal·lar el seu estudi.

Dama de les roses (1908)

Hèrcules amansin entre les flames el túmul de Pirene (1909)

Les dècades següents van ser les de la consolidació de Néstor com un artista de fama i prestigi mundial, exposant a les millors sales d'Europa i Hispanoamèrica i rebent importants guardons. Al començament dels anys 30 Néstor tornarà a Gran Canària on fixa el seu taller i on recupera les seves arrels artístiques i sentimentals.

Néstor Martín Fernández de la Torre amb Alonso Quesada davant la Matinada del Poema de l'Atlàntic

L'any 1938, Néstor va morir deixant inacabada la que havia concebut com la seva gran obra, el Poema dels Elements.

Epitalami o les Noces del Príncep Néstor (1909)

El Noi Arquer (1912)

El sàtir al jardí de les Hespèrides (1922)

Poema del Atlàntic, Matinada (1912-1913)

Poema del Atlàntic, Migdia (1917-1918)

Poema del Atlàntic, Vespre (1917-1918)

Poema del Atlàntic, Nit (1918-1924)

Poema del Atlàntic, Mar en calma (1921-1923)

Poema del Atlàntic, Marea alta (1921-1923)

Poema de la Terra, Dónes (1934- 1938)

Poema de la Terra, Migdia (1934-1938)

Poema de la Terra, Matinad (1934-1938)


+ Informació:

http://es.wikipedia.org/Néstor Martín Fernández de la Torre
http://www.museonestor.com/

7 comentaris:

Xim ha dit...

Jo, con la foto que has puesto del payo me ha dado un yuyu que no veas, parece un puto pirado, que mirada de desquiciado el tío.... Y la obsesión esa por los cabrachos...

bss

senses and nonsenses ha dit...

muy pertinente el poema del Atlántico cuando todos estamos flipando con el Hierro. desde el despertar hasta el mar en reposo...
la simbología tierra/mujer es muy recurrente, pero qué bonito quedaría el de Mujeres en la pared de mi habitación.

un abrazo.

Rufus T. Firefly ha dit...

Enhorabuena por el rescate. Un simbolista cuasi-desconocido y muy olvidado incluso por estas tierras a pesar del museo que lleva su nombre.
Saludos.

tecla ha dit...

Magníficas imágenes P-Jota.

Uno ha dit...

No lo conocía aunque recuerdo haber visto esos pecezotes antes.
Qué fuerte los dos travestis del principe Nestor (otro autoretrato diría yo).

Joaquinitopez ha dit...

Sin duda el gran simbolista español, el más grande, seguido de lejos por Romero de Torres. Lamentablemente su más que evidente homosexualidad que sobresale en sus obras quizás haya sido la causa de haber sido deliberadamente olvidado e incluso hoy no suficientemente reivindicado. Ese Sátiro y esas parejas ambiguas deberían estar en las cabeceras de las camas de muchos de nosotros, simples humanos, entre ellos en la mía.
Como siempre magnífica selección.
Un abrazo

Xavier ha dit...

Crec que el tinc en alguna entrada del blog antic, pero aquesta teva (com no recordo la meva), m'agrada moltissim.