La Mirada de Matteo Basilé

Matteo Basilé (Roma, 1974) debutó en 1997, cuando tenía sólo 23 años de edad, con una exposición individual en la galería "Il Ponte Contemporanea" en Roma. Sus obras han sido expuestas, admiradas y causado sensación a lo largo y ancho del mundo.

The Saints are Coming

The Saints are Coming

The Saints are Coming

The Saints are Coming

The Saints are Coming

The Saints are Coming

Matteo Basilé, considerado como uno de los protagonistas más destacados de arte digital europeo, mezcla y reinventa creando un nuevo lenguaje entre el Manierismo y el Surrealismo dando vida y profundidad sus maravillosas obras. Un mundo de iconografías mezcladas en las que sus modelos se convierten en iconos atemporales. Huellas trazadas en nuestras memorias, en nuestros más recónditos e íntimos recuerdos, definidos por Basilé como el "archivo del alma".

 No Man's land

 No Man's land

 No Man's land

 Quel che resta della transavanguardia

 No Man's land

Quel che resta della transavanguardia

Imágenes extraídas de la memoria del artista capaces de sintetizar todo el entorno visual, la pintura, el cine, la escritura, creando un mundo paralelo mezcla de ficción y realidad capaz de dejarnos tan atónitos como subyugados por la belleza o por lo chocante de sus imágenes.

 Thisoriented 

 Thisoriented 

 Thisoriented 

Thisoriented 

This is humanity

 This is humanity

 This is humanity

 This is humanity

This is humanity

+ Información:

http://www.matteobasile.com/

Eterno George Moustaki

En 1968 compone el que será su primer gran éxito "Le Métèque" símbolo de mayo del 68. Era un retrato de él mismo en el que denunciaba el rechazo a la diferencia. En 1970 ya era una estrella consagrada.

Instrumentista, cantante, compositor, poeta, los temas de George Moustaki han sido cantados por los más grandes: Piaf, Reggiani, Barbara, Dalida, Montand... Temas, que no solamente marcaron una época sino, que se han convertido en auténticos himnos de vida, y todo un referente para muchos de nosotros que crecimos con sus canciones y su voz cálida, suave, acompañado la mayoría de las veces sólo con su guitarra.
Hoy el mundo es un lugar un poco más inhóspito con la marcha de una de las últimas grandes leyendas del arte, la cultura y la poesía, pero él ya es como sus canciones, eterno.

"Era dueño de una dulzura infinita y enorme talento, era como todos los poetas, alguien diferente, porque al final siempre será la diferencia la que lleva al talento."

Juliette Gréco

"Le Métèque"

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Avec mes yeux tout délavés
Qui me donnent l'air de rêver
Moi qui ne rêve plus souvent
Avec mes mains de maraudeur
De musicien et de rôdeur
Qui ont pillé tant de jardins
Avec ma bouche qui a bu
Qui a embrassé et mordu
Sans jamais assouvir sa faim

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
De voleur et de vagabond
Avec ma peau qui s'est frottée
Au soleil de tous les étés
Et tout ce qui portait jupon
Avec mon cœur qui a su faire
Souffrir autant qu'il a souffert
Sans pour cela faire d'histoires
Avec mon âme qui n'a plus
La moindre chance de salut
Pour éviter le purgatoire

Avec ma gueule de métèque
De Juif errant, de pâtre grec
Et mes cheveux aux quatre vents
Je viendrai, ma douce captive
Mon âme sœur, ma source vive
Je viendrai boire tes vingt ans
Et je serai prince de sang
Rêveur ou bien adolescent
Comme il te plaira de choisir
Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

Et nous ferons de chaque jour
Toute une éternité d'amour
Que nous vivrons à en mourir

"Cuando llegué a Europa venía con pasaporte griego y la nacionalidad griega no tenía ningún prestigio. ¡Los griegos eran emigrantes profesionales! Tenía problemas en todas las fronteras; aunque llevara los documentos en regla, me preguntaban qué iba a hacer allí. Lo que me gusta de la Unión Europea es poder viajar por los 27 países sin papeles. El resto no tanto, no me gusta que todo se parezca"

George Moustaki

"Milord"
Letra: Georges Moustaki. Musica: Marguerite Monnot 1959

"Ma solitude"

 "Ma liberté"

Ma liberté
Longtemps je t'ai gardée
Comme une perle rare
Ma liberté
C'est toi qui m'a aidé
A larguer les amarres
Pour aller n'importe où
Pour aller jusqu'au bout
Des chemins de fortune
Pour cueillir en rêvant
Une rose des vents
Sur un rayon de lune

Ma liberté
Devant tes volontés
Mon âme était soumise
Ma liberté
Je t'avais tout donné
Ma dernière chemise
Et combien j'ai souffert
Pour pouvoir satisfaire
Toutes tes exigences
J'ai changé de pays
J'ai perdu mes amis
Pour gagner ta confiance

Ma liberté
Tu as su désarmer
Toutes Mes habitudes
Ma liberté
Toi qui m'a fait aimer
Même la solitude
Toi qui m'as fait sourire
Quand je voyais finir
Une belle aventure
Toi qui m'as protégé
Quand j'allais me cacher
Pour soigner mes blessures

Ma liberté
Pourtant je t'ai quittée
Une nuit de décembre
J'ai déserté
Les chemins écartés
Que nous suivions ensemble
Lorsque sans me méfier
Les pieds et poings liés
Je me suis laissé faire
Et je t'ai trahi pour
Une prison d'amour
Et sa belle geôlière

"Il y avait un jardin"

"Hiroshima"

Par la colombe et l'olivier,
Par la détresse du prisonnier,
Par l'enfant qui n'y est pour rien,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Avec les mots de tous les jours,
Avec les gestes de l'amour,
Avec la peur, avec la faim,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Par tous ceux qui sont déjà morts,
Par tous ceux qui vivent encore,
Par ceux qui voudraient vivre enfin,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Avec les faibles, avec les forts,
Avec tous ceux qui sont d'accord,
Ne seraient-ils que quelques-uns,
Peut-être viendra-t-elle demain.

Par tous les rêves piétinés,
Par l'espérance abandonnée,
À Hiroshima, ou plus loin,
Peut-être viendra-t-elle demain,
La Paix !

"Les amours finissent un jour"

"En Mediterranée"

Dans ce bassin où jouent
des enfants aux yeux noirs,
il y a trois continents
et des siècles d'histoire.
Des prophètes des dieux,
le Messie en personne.
Il y a un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerranée.

Il y a l'odeur du sang
qui flotte sus ses rives,
et des pays meurtris
comme autant de plaies vives.
des îles barbelées,
des murs qui emprisonnent.
Il y a un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerranée.

Il y a des oliviers
qui meurent sous les bombes,
là où est appaure
la première colombe.
Des peuples oubliés,
que la guerre moissone.
Il y a un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerranée

Dans ce bassin je jouais
lorsque j'étais enfant,
j'avais les pieds dans l'eau,
je respirais le vent.
Mes compagnons de jeux
sont devenus des hommes.
les frères de ceux-là
que le monde abandonne,
en Méditerrané.

Le ciel est endeuillé
par-dessus l'Acroppole,
et liberté ne se dit plus
en espagnol.
On peut toujours rêver
D'Athènes et Barcelone.
Il reste un bel été
qui ne craint pas l'automne,
en Méditerrané.

http://www.creatweb.com/moustaki/

(1964-1982) Poetes a Revolta Contra un Mar Gris

"L’Automanifest" (1967), Antoni Padrós

S'ha inaugurat a l'Arts Santa Mònica, l'exposició comissariada per Vicenç Altaió y Julià Guillamon "La Revolta Poètica (1964-1982)"

En paraules de Julià Guillamon i Vicenç Altaió entre 1964 i 1982 aquí es va produir una renovació cultural que va tenir com a protagonistes a la poesia i els poetes. Anys marcats per la crisi i el final del franquisme, durant els quals els poetes es van proposar un esclat d'imaginació i creativitat enfront de la mediocritat imperant.

"Corrandes d'exili"

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Pere Quart

L'exposició "La Revolta Poètica 1964-1982" ens apropa al que ha passat en el món cultural, tant del pop com la poesia visual, l'art conceptual, els poemes objecte, els festivals folk, els festivals de poesia, les revistes de creació, les utopies editorials. I ens fa sentir la veu de poetes des Marta Pessarrodona, Narcís Comadira o Francesc Parcerisas a Carles Hac Mor, Biel Mesquida o Enric Casasses. Fruit d'un treball de recerca que ha permès, amb un llenguatge dinàmic recrear el clima aquells anys i connectar amb l'actualitat. traient a la llum una gran quantitat de material inèdit manuscrit i mecanografiat, fotografies, dibuixos, revistes, llibres il·lustrats.

Bernardette Serrahima y Francesc Parcerisas en el puerto de Ibiza 1974

L'exposició arrenca el 1964, quan la cultura anglosaxona comença a substituir a la francesa com a referent dels nous poetes que fan de lectors de filologia hispànica a les universitats angleses. El moviment pop i la seva connexió amb el realisme poètic de Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira i Francesc Parcerisas així com el naixement de pop català: Guillermina Motta "Els esnobs" de Marta Pessarrodona i Pau Riba connecta amb el folk americà.

Els snobs

Tenen la constant de la inconstància,
tenen el costum de coses noves,
no tenen regles que els limitin,
però no falta mai qui els imiti.

Els snobs,
pobrets els snobs,
tantes coses com se’ls deuen en als snobs.

Parlen d’una angoixa que no senten,
parlen d'una nàusea que no coneixen,
parlen fins i tot de supervivència
sense saber tan sols què és l’existència.

Citen en Sartre i en Pavese,
canten Brassens i Jacques Brel,
ignoren olímpicament
tot el que sigui normal i corrent.

No tenen forces suficients
per a alimentar un al·licient;
no tenen forces suficients
per a seguir l'establert corrent.

S'hauria de crear, s'hauria d’inventar
una nova terra per a ells;
s'hauria de crear, s'hauria d'inventar
una nova comprensió per a ells.

A ells, que idolatren sols el moment, els snobs,
jo els faria un monument, als snobs.
Jo que no puc donar consells
perquè jo, jo sóc amb ells.

Marta Pessarrodona - Guillermina Motta

Noia de porcellana

Noia de porcellana
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.

Noia de porcellana
la teva entranya és plena de vent
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent.

Noia de porcellana
tot el teu cos és un recipient
a punt per ser omplert d'aigua
i posar-hi un lliri quan ve el bon temps.

Noia de porcellana
buscava força en el teu parlar
i això era com buscar
papallones blaves damunt la mar.

Noia de porcellana
d'una mirada et van trencar un braç
semblaves indignada
com una santa sense beats.

Noia de porcellana
tota ets tan fràgil que t'has tancat
sota d'una campana
que sona dolça i és de cristall.

Noia de porcellana
buscava llum en la teva pell
i això era com buscar
papallones d'aire allà on bufa el vent.

Noia de porcellana
tens la mirada ben transparent
la pell de cel·lofana
i la carn translúcida i repel·lent.

Noia de porcellana
què vols que et donin no donant res
ets freda i inhumana
i et preocupes de cinc a set.

Pau Riba

Es revisa la influència en la poesia d'aquells anys del moviment hippy i l'ús de referents de la cultura de masses en l'obra de Pere Gimferrer i Terenci Moix. La revolta poètica es presenta en paral·lel a la subversió plàstica d'Antoni Padrós (que col · labora en els primers llibres de Marta Pessarrodona), Eduard Arranz-Bravo (que estableix una relació de complicitat amb Francesc Parcerisas que es tradueix en diversos projectes comuns) o Albert Porta (Zush / Evru).

Pere Gimferrer yTerenci-Moix en la Plaça Universitat (1965)

Antoni Llena, Eugènia Balcells, Carlos Campos Mundó, Santi Pau, Carles Santos, Francisco Torres, Benet Rossell, Jordi Pablo, Antoni Muntadas y Fina Miralles.

Catifa de papers pintats (1967), Antoni Llena, MACBA

Petjades (1976), Fina Miralles, Museu d'Art de Sabadell

La poesia concreta, es fa ressò de la crisi del llenguatge pròpia del segle XX, el poema es converteix en objecte. Cadascun dels seus components és sotmès a una anàlisi crítica que qüestiona la naturalesa mateixa de la poesia, els mitjans de producció cultural i la relació del poeta amb els seus lectors.

"Homenatge a Bruegel el Vell"

En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
primaverals blaus que allunyen els camps
i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
els ramats indòcils com fulles de coure
i el glaç i la neu del poble que pateix
l'hivern i la injustícia d'una terra
feta a mida d'una llei senyorial.
(Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
Parlem de l'exemple del vell Bruegel
perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
amb camperols sorruts que juguen a bitlles
i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
té totes les expressions més belles en la mà
del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
agafà uns color i amb els dits del cor
ens proposà la història de tota l'estètica:
'jo pinto la vida dels homes'.
Descobriu-vos el cap.

Homes que es banyen", Francesc Parcerisas

El pop i el conceptual, l'experiència lisèrgica i el rigor minimalista confluiran en els dos grups de publicacions més significatives de principis dels setanta: la revista Tarotdequinze i la col·lecció 1068. Les dues sortides del taller de serigrafia Aiguadevidre, de Jaume Vallcorba , Pucci Vilurbina i Oriol Treserra. En l'ambient polititzat de finals del franquisme, revistes i festivals proposen una subversió imaginativa.

En el cas de la col·lecció 1068, que va ser la primera aventura editorial de Jaume Vallcorba, cadascun dels cinc llibres utilitza un format, un tipus de paper i un tractament gràfic diferent. La revista Tarotdequinze utilitza també diferents papers i tipografies per transmetre un missatge de llibertat creativa.

Un antecedent d'aquest esclat de formes i colors és el "Grup de Folk" que en els últims anys de la dècada dels setanta va ser una alternativa a la Nova Cançó.

Fulla de propaganda del "Primer Festival Popular de Poesia Catalana" (diseñy: Juan Llopis)

A l'abril de 1970 es va celebrar a Barcelona el "Primer Festival Popular de Poesia Catalana", amb la intervenció del poeta Pere Quart, figures destacada de la resistència cultural antifranquista. La primavera de 1975, a La Universitat Autònoma de Barcelona, s'organitza el "Gespa-Price", un happening multitudinari que reflecteix una nova actitud davant el fet poètic, el llenguatge i la lluita política.

Cartell del Césped Price disenyat per Vitrola, 1975.

En aquest apartat es reviuen i es confronten aquests dos festivals. A partir de les dues pel·lícules que es van filmar (una, en 35 mm. Pere Portabella, l'altra, en 8 mm. El grup de Tarotdequinze) i de tota la documentació que es conserva: les convocatòries, els cartells, les cartes de resposta i els testimonis dels que van participar.

"Nocturn Per a Acordió"
A Josep Aragay

Heus aquí: jo he guardat fusta al moll.
(Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però jo he vist la pluja
a barrals
sobre els bots,
i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de l'angoixa;
sota els flandes
i els melis
sota els cedres sagrats.

Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit
i la volta del cel era una foradada
sense llums als vagons:
i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop.

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fusta al moll:
però totes les mans de tots els trinxeraires
com una farandola
feien un jurament al redós del meu foc
I era com un miracle
que estirava les mans que eren balbes

Vosaltres no sabeu
què és
guardar fustes al moll
Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells
-que són de tants colors
com la mar sota el sol:
que no li calen veles).

Joan Salvat-Papasseit

Litografía de Joan Miró

Es presenten dos projectes teatrals nascuts a la Universitat Autònoma de Barcelona, en contacte amb els poetes del Gespa-Price: "Nocturn per a acordió", el primer espectacle del grup Dagoll-Dagom sobre textos de Joan Salvat Papasseit i "Quiriquibú" de Teatre de l'Escorpí sobre textos de Joan Brossa.

Taula de poetes | Foto de Pilar Aymerich

Els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Vicenç Altaió y Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona a la revista Serra d'Or de febrer de 1974.

Els poetes dels setanta s'agrupen en projectes editorials que prenen com a model col · leccions històriques com "La Mirada" o "Club dels Novel·listes", dirigides pels propis creadors. El 1973 apareix Llibres del Mall, el 1974 Poesia Tres i Quatre i la col·lecció Ausiàs March, el 1975 la col·lecció Cristalls, el 1976 Guaret, el 1977 Tafal, el 1979 Poesia dels Quaderns Crema.

Cubiertas diseñadas por Joan-Pere Viladecans

Les principals editorials de poesia varen col·laborar amb els artistes: especialment Joan-Pere Viladecans que durant gairebé deu anys va fer les cobertes de Llibres del Mall Cada llibre, un emblema amb figures geomètriques, vectors, nombres i lletres.

Llibres del Mall i Quaderns Crema seran dues opcions oposades: modernisme i postmodernisme, la poesia al servei d'un projecte nacional o com a retorn a l'ordre.

El 1980 es publiquen dues antologies que estudien la revolta poètica dels setanta: "Les últimes tendències de la poesia catalana (1968 - 1979)" de Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura i "La nova poesia catalana" de Joaquín Marco i Jaume Pont. Les diferents opcions estètiques, vinculades a grups i editorials, es radicalitzen: experimentalisme, avantguardisme, postmodernisme, subjectivisme, romanticisme, formalisme.

"Bruixa de dol" (1977)
Maria-Mercè Marçal

I
ZODÍAC

Lligo els records i tanco la maleta:
que engoleixi aquest llast l'avenc marí.
Que els peixos cusin la boca d'un destí
amarinat en aigües de desfeta.

Fem joc de nou a l'estranya ruleta
i llancem daus inèdits al camí.
Lladres gasius, amb el foc per botí,
cremem el darrer full de la llibreta!

Cal que encertem, amb l'ai de la sageta,
l'arbre i el cor, la fulla i el verí
i ens fem penyora d'amor a la bestreta.

I, conjur del mal astre, a l'endeví,
apuntem cels, amb pinzell de poeta
on fan la trena el cranc i l'escorpí.


III

Aquest mirall em diu que sóc ben sola
i no hi fa res que el trenqui en mil bocins.
He enfilat el carrer trist que va a escola
i em marco, amb guix, entorn, els meus confins.

La lluna riu, dins la nau que s'endola.
I jo sembro amb pedretes els camins
que em duen cap a mi, nit meva endins.
Baixo al meu pou, amb bleix de corriola.

Tu, lluna, rius, i em vesteixo de lluna.
M'arrenco el collaret d'agres estrelles
i el mar se les empassa d'una a una.

I et prenc el cor segur amb què cabdelles
el teu destí, per fer, amb cartes velles,
un solitari nou sobre la duna.

Miquel de Palol, Biel Mesquida, Maria-Mercè Marçal, Narcís Comadira, Carles Hac Mor, Feliu Formosa, Francesc Parcerisas y Enric Casasses.

Portada del número 5 de Neon de suro, Miquel Barceló

"Homenatge a Joan Vinyoli"

Veig un gran foc.
Al bosc, els arbres
van caient, d’un a un,
amb parsimònia.

Cada branca és una atxa
que il·lumina el pas,
ara desfet.

Les dones del rodal
han anat totes a buidar
els pous i a escolar les cisternes.

A la cruïlla de la nit amb l’albada
l’alosa entreté debades el cant
del rossinyol.
El rou cendreja,
aclapara els badius.

El matí inflama la ginesta.
La consigna s’estén de boca en boca:
«Tots volem habitar prop de la mar!»

Lluís Urpinell

L'experimentació de les revistes Èczema, Blanc d'Ou i Neon de suro, vinculades a l'avantguarda artística, i les principals tendències de la poesia de text, a partir de documents originals d'Antoni Marí, Miquel Desclot i Maria-Mercè Marçal.

"Pètals de Caps Blaus"

I quan la llengua sigui morta
—la llengua morta—
com sabrem les coses?
Les veurem?
La llengua tacte
acaronarà les formes
sense nom
sense sentit.

Biel Mesquida

Nota: No tot el material aquí present forma part de l'exposició.

+ Información:

http://www.artssantamonica.cat/
http://www.fundaciopalau.cat/fundacio-palau/ca.html
http://www.lletra.com/
http://www.nuvol.com/noticies/quan-erem-hippies/

Pierre Bourdieu - Argelia años 50

"sensación de culpabilidad y de sublevación ante tanto sufrimiento e injusticia".

La estancia del sociólogo Pierre Bourdieu en Argelia en los años cincuenta, cuando estalla la guerra de liberación contra Francia, nos deja un impactante documento gráfico en las fotografías que tomó. Un retrato del ecosistema social y etnográfico que da la medida del desarraigo y de la crudeza de las condiciones de vida de un país en búsqueda de su independencia. No estamos por tanto ante un trabajo meramente fotográfico, sino ante un estudio sociológico en el que las fotografías documentan los roles sociales y sus cambios, el mundo de la pobreza de los campesinos, los niños sin futuro en un documento que perteneciendo al pasado nos trae imágenes que bien podían estar tomadas hoy en día.

"La mirada de etnólogo comprensivo que he dirigido a Argelia pude dirigirla hacia mí mismo, a las gentes de mi país, hacia mis padres, al acento de mi padre, de mi madre, y recuperar todo ello sin drama, que es uno de los grandes problemas de todos los intelectuales desarraigados, atrapados en la alternativa del populismo o, por el contrario, de la propia vergüenza ligada al racismo de clase. He puesto en gentes muy similares a las de la Cabilia, gentes con las que pasé la infancia, la mirada de obligada comprensión que define la disciplina etnológica. La práctica de la fotografía, primero en Argelia, después en Béarn, ha contribuido mucho, acompañándola, a esta conversión de la mirada que suponía –creo que la palabra no es demasiado fuerte– una verdadera conversión. La fotografía es, en efecto, una manifestación de la distancia del observador que registra y que no olvida lo que registra (lo que no siempre es fácil en las situaciones familiares, como el baile), pero supone también toda la proximidad del familiar, atento y sensible a los detalles imperceptibles que la familiaridad le permite y le impulsa a captar e interpretar sobre el terreno (¿no se dice del que se comporta bien, cordialmente, que es «atento»?), a todo eso infinitamente pequeño de la práctica que escapa a menudo al etnólogo más atento. Está ligada a la relación que siempre he mantenido con mi objeto, del que nunca he olvidado que se trataba de personas sobre las que yo ponía una mirada que de buen grado, a no ser por temor al ridículo, llamaría afectuosa, y con frecuencia tierna»."

Extracto de la entrevista realizada por Franz Schultheis, publicada en Camera Austria (1975)

 + Información:

http://pierre-bourdieu.blogspot.com.es/
http://www.circulobellasartes.com/fich_libr/Argelia. Imágenes del desarraigo