divendres, de setembre 05, 2014

Joan Maragall i Josep Maria de Sagarra: Dues Visions de la Sardana



"La sardana"
Joan Maragall (1860-1911)

I
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan;
és la mòbil magnífica anella
que amb pausa i amb mida va lenta oscil.lant.
Ja es decanta a l’esquerra i vacil.la
ja volta altra volta a la dreta dubtant,
i se’n torna i retorna intranquil.la,
com, mal orientada, l’agulla d’imant.
Fixa’s un punt i es detura com ella.
Del contrapunt arrencant-se novella,
de nou va voltant.
La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

II
Els fadrins, com guerrers que fan via,
ardits la puntegen; les verges no tant;
mes, devots d’una santa harmonia,
tots van els compassos i els passos comptant.
Sacerdots els diríeu d’un culte
que en mística dansa se’n vénen i van
emportats per el símbol oculte
de l’ampla rodona que els va agermanant.
Si el contrapunt el bell ritme li estrella,
para’s suspesa de tal meravella.
El ritme tornant,
la sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

III
El botó d’eixa roda, ¿quin era
que amb tal simetria l’anava centrant?
¿Quina mà venjativa i severa
buidava la nina d’aquell ull gegant?
Potser un temps al bell mig s’apilaven
les garbes polsoses del blat rossejant,
i els suats segadors festejaven
la pròdiga Ceres saltant i ballant…
Del contrapunt la vagant cantarella
és estrafeta passada d’ocella
que canta volant:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.

IV
No és la dansa lasciva, la innoble,
els uns parells d’altres desaparellant
és la dansa sencera d’un poble
que estima i avança donant-se les mans.
La garlanda suaument es deslliga;
desfent-se, s’eixampla, esvaint-se al voltant,
cada mà, tot deixant a l’amiga,
li sembla prometre que ja hi tornaran.
Ja hi tornaran de parella en parella.
Tota mà Pàtria cabrà en eixa anella,
i els pobles diran:
-La sardana és la dansa més bella
de totes les danses que es fan i es desfan.


Somni (Manuel Saderra i Puigferrer)
Cobla: La Principal de La Bisbal
Colla: Somni
 

"M’agrada sentir la sardana de lluny..."
Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la musica sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
S’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l'airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.

1 comentari:

Enric H. March ha dit...

Per contingut i escriptura, em quedo sense cap mena de dubte amb Sagarra.