dimecres, de setembre 16, 2009

Juan Botas, la sinceritat sobre la pela de plàtan


Juan Suarez Botas, Gijón 1958 - Nova York 1992, tal vegada dit així i sense més dades pocs sabran a qui em refereixo, però l'obra de Juan Botes va aconseguir el reconeixement internacional que pocs artistes espanyols podien esperar i aspirar en aquells moments. Il·lustrador, dissenyador gràfic i finalment director de cinema, Botes va ser un cas excepcional. Es va traslladar als Estats Units l'any 1977. Va estudiar en la Syracuse University i va estudiar i treballar amb el dissenyador gràfic Milton Glaser. La seva obra va ser publicada en revistes com: Estafi, Newsweek, Fortune, U.S. News and World Report, The New York Times o Vogue tant en les seves portades com en el seu interior.

Va ser l'inspirador de la pel·lícula "Philadelphia" de Jonathan Demme, tots dos es van conèixer gràcies a Joanne Howard, dona del director i íntima amiga de l'il·lustrador asturià. "Philadelphia" una pel·lícula que ens va deixar a tots bastant esglaiats pel seu caràcter fosc i pessimista, tot el contrari del que era Juan Botas.

Sense títol


Cogida


Minotaure

Jonathan Demme en contrapartida, al suport rebut per part de Juan Botas per a la seva pel·lícula, s'avindrà a finançar a l'il·lustrador asturià, malalt de SIDA, en el seu projecte de "One foot on the banana peel, the other foot in the grave" (Un peu sobre la pela de plàtan, l'altre en la tomba) projecto que per desgràcia no veurà acabat, una pel·lícula tremendament sincera, un relat no lineal en el qual uns homes demacrats per l'avanç de la sida recorden velles històries de la seva vida, bromegen, riuen a riallades, ploren, parlen d'amor, de sexe, de mort, i no obstant això sap donar-li la volta a la situació, i treure forces i optimisme on sembla impossible. Com a mostra podem prendre dues intervencions de Botes en una la seva afirmació gairebé d'humor negre entorn de les factures que rep: "Veig tota aquesta muntanya de factures i els escric dient-los que no tinc ni la salut, ni els recursos per pagar-les. Que no em vull sentir responsable del dany que estan causant als boscos".

Trobada a l'habitació de l'Hotel Alfonso XII de Sevilla


Antonio amb caspa

O com en un altre passatge en el qual se li veu bevent amb fàstic un xarop blanquinós. L'endemà, Juan diu als seus companys: "Ahir Pepe em va preguntar a casa que què era el xarop. Li vaig dir que orxata. Em va creure, es va omplir un got i va dir que estava molt rica".
El seu company Billy Col·le li va sobreviure. 
Lucas Platt, productor de diversos treballs de Jonathan Demme i amic de Botas seria l'encarregat d'acabar el documental.

Wolf among Sheep

Band performance area

Yo MTV Raps


+ Informació:

http://pintura.aut.org/Juan Botas

13 comentaris:

Xavier ha dit...

Tinc un recull d’una sèrie de dibuixos seus per penjar en algun moment per properes entrades, (amb el teu permís).

No era coneixedor de el que expliques sobre que la seva vida i ell inspires la película "Philadelphia" de Jonathan Demme .

Com sempre aportant valuoses informacions. Agrait.

Luz de Gas RadioBlog ha dit...

Tremendo, la del toro me ha llegado y esa del Alfonso XII que para no tener con que pagar la facturas quedarse en ese hotel es casi delito

Besos

Joao Baptista ha dit...

Very kinky

Joao Baptista ha dit...

Very kinky

senses or nonsenses ha dit...

no era pintor el novio español (antonio Banderas) de tom hanks en Philadelphia.
su película es para ponerte los pelos de punta. tengo que localizar eso.
interesantísima propuesta, como siempre...

un abrazo.

Vulcano Lover ha dit...

Siempre abriendonos nuevos personajes, par aimaginar, para disfrutar, para reflexionar...

tecla ha dit...

Lástima no tener más tiempo para profundizar en los personajes tan entrañables y vivos que nos dejas.
Porque una vez dejados, ellos perduran en nosotros. Y de qué manera.
Las imágenes, impresionantes.
A mí me parece, que estas personas son seres que se salen de sí mismos, porque no caben en esta vida. Pero viven en otra que anida dentro de nosotros.
Eres GRANDE, PJ.

El Deme ha dit...

Un personaje interesante y esa curiosa conexión con el cine, creo que el documental sobre su vida y la de sus amigos tiene que ser muy interesante. De aquellos tiempos tan difíciles siempre me queda la película "Compañeros inseparables". Lloro siempre que la veo, sobre todo cuando suena al final la canción de Blondie y se reúnen en la playa todos los amigos muertos. Perdón por irme por los cerros de Úbeda.

molano ha dit...

Estoy muy impresionado por el artista y por el personaje. No sabía de su existencia. Gracias

Justo ha dit...

No sabía...

Qué buenos los dibujos, ¡me encantan! Y la historia... qué entrada tan delicada, Pe: no quiero empalagar, porque hay muchos halagos ya, pero es que es verdad...

Tanto Philadelphia como Compañeros inseparables me emocionan.

Luz de Gas RadioBlog ha dit...

¿Se lió con Jesulín?

Anònim ha dit...

Soy sobrina de Juan S. Botas, sólo quiero que su obra no se olvide jamás.

cmg ha dit...

Gracias, PJ, por rescatar la obra y la personalidad de Juan Botas, cuyos dibujos siempre me han emocionado. Guardo un catálogo de dibujos suyos, JUAN BOTAS:UNA MEMORIA (Ayuntamiento de Gijón, 1997), como un tesoro en mi biblioteca. Se lo recomiendo a quien quiera profundizar en su obra y disfrutar de una edición bellísima.