divendres, gener 23, 2015

El J.S. Bach més litúrgic

 J.S. Bach amb 61 anys, retratat per Elias Gottlob Haussmann

Feia temps que no dedicava un espai, dins d'aquest bloc, a la música. I què millor manera de reprendre vells costums que amb Johann Sebastian Bach. Aquestes dues cantates, tant la BWV 72 com la BWV 118 tenen una característica en comú, el fet que sempre s'interpreten en espais litúrgics com esglésies i basíliques, així com el fet de respectar les dates per les quals Bach les va escriure, el 24 i el 25 de gener respectivament.



BWV 72 Motet "Alles nur nach Gottes Willen"

1.Choral - Alles nur nach Gottes Willen
2.Recitative and arioso (Alto) - O selger Christ
3.Aria (Alto) - Mit allem, was ich hab und bin
4.Recitative (Bass) - So Glaube nun!
5.Aria (Soprano) - Mein Jesus will es tun, er will dein Kreuz versüßen
6.Choral - Was mein Gott will, das g'scheh allzeit

Ingeborg Reichelt - Soprano
Barbara Scherler - Alto
Bruce Abel - Bass
Heinrich Schütz Choir Heilbronn
Württemberg Chamber Orchestra Heilbronn
Fritz Werner



BWV 118 Motet "O Jesu Christ, meins Lebens Licht"

Monteverdi Choir
English Baroque Soloists
John Eliot Gardiner

O Jesu Christ, mein's Lebens Licht
Mein Hort, mein Trost, mein' Zuversicht,
Auf Erden bin ich nur ein Gast
Und drückt mich sehr der Sünden Last.

Auf deinen Abschied Herr ich trau
Darauf mein letzte Heimfahrt bau.
Tu mir die Himmelstür weit auf
Wenn ich beschließ mein Lebenslauf.

dilluns, gener 19, 2015

Lluïsa Vidal (1876 - 1918)

Lluïsa Vidal (1904) fotògraf: Francesc Serra

Si fa no gaire temps haguéssim sortit al carrer i preguntat, qui era Lluïsa Vidal?, suposo que la immensa majoria de la gent hagués contestat que no tenien ni idea. Ara crec que al menys a uns quants el nom lis sona, uns altres potser son capaços d'identificar una obra seva. I una minoria potser ens podrien donar una conferencia sobre l'oblit de la dona com artista i com pot caure el silenci més absolut sobre una de les retratistes més famoses del seu temps, una dona lluitadora que va voler ser pintora, en uns moments que això era vist quasi com un caprici de noi rica, perquè ella no volia ser la típica senyora que en el seu temps de lleure feia quadres, ella va voler ser pintora professional i com tal es va formar i va anar a Paris, i ho va aconseguir, encara que va tindre que lluitar contra tot i contra tots, ja que repassar la seva biografia és assistir a una cursa d'obstacles, quasi una gimcana, encara que de bon començament tingués el recolzament del seu pare, el famós ebenista Francesc Vidal.

 Sense títol (1890-1900)

 Autoretrat (1899) MNAC

 L'estudi (?)

Retrat de l'àvia (1900)

Desprès el silenci, un silenci que s'ha mantingut fins fa ben poc, l'any 2001 La Caixa recupera la seva figura en una exposició que va girar per Granollers, Vic, Lleida i Girona. Encara hauríem d'esperar fins a l'any passat, el 20014, perquè de la mà de Consol Oltra i el Museu del Modernisme Català, Lluïsa Vidal comencés a recuperar visibilitat a Barcelona.

 Damisel·la (1902)

En paraules de Consol Oltra, una característica essencial de la seva obra és el coneixement del món privat femení.

"No perquè fos feminista deixa d’exaltar la feminitat i li dóna valor, ja que la considera l’encarregada de transmetre el coneixement. Hauria pogut pintar dames al Liceu o a les curses de cavalls, com van fer altres, però va reflectir el món privat femení, on les dones no eren gerros, sinó persones actives"

Mestresses de casa (1905) MNAC

 Retrat de Carlota Vidal (1908) MNAC

 Lo noi del gos (1907)

 Retrat de Ricard Canals (1907-08)

 Retrat de Marta Vidal Puig (1907-11) MNAC

 La Frasquita festejant (?)

 Retrat de Maria Condeminas de Rossich (1909)

Primera Comunió (1909-1918)

+ Informació:

http://www.nuvol.com/noticies/lluisa-vidal-una-pintora-modernista-en-el-context-del-noucentisme/
http://ca.wikipedia.org/wiki/Llu%C3%AFsa_Vidal_i_Puig



diumenge, gener 11, 2015

Caravaggio a subhasta

No tinc costum o més ben dit mai he compartit cap noticia entorn del mercat de l'art, aquesta és la primera vegada, i això és degut a l'excepcionalitat de la notícia, ja que Christie's ha anunciat que en les subhastes "Old Masters Week" que se celebraran a Nova York del 27 al 29 de gener es presentarà una famosa pintura a l'oli de Michelangelo Merisi, conegut com a Caravaggio. L'obra, titulada "Noi pelant fruita" (65.4x52.9) té un preu de sortida d'entre 3 i 5 milions de dòlars, però els experts prediuen que el preu final serà superior per la raresa i excepcionalitat de la presència d'un Caravaggio a les col·leccions d'art privades.


L'obra es data a Roma cap l'any 1591, i cap al final del segle XVIII es va convertir en part de la col·lecció del pintor anglès Sir Joshua Reynolds.

Pintat just després de l'arribada de Caravaggio a Roma, "Noi pelant fruita" és possiblement una de les primerenques obres més coneguda de l'artista, que per les seves característiques s'erigeix en la primera obra coneguda d'un nou gènere, la combinació d'una figura de mig cos amb una natura morta de fruites, Caravaggio ens presenta una escena intima amb d'una indubtable senzillesa i elegància, en la que podem apreciar moltes de les característiques que revolucionarien el món de l'art, tant a Itàlia com a l'estranger, i que arribaran de la mà d'un dels artistes més innovadors i reconeguts de la història.


La composició és concebuda amb el dramatisme del clarobscur, el noi il·luminat des de l'esquerra, amb una camisa blanca i brillant el ressalta sobre la foscor del fons, una característica que tant ens fascina i que va inspirar a pintors com  Giuseppe Ribera, Artemisia Gentileschi i Gerard van Honthorst i a artistes contemporanis com Frank Stella, Cindy Sherman i Vik Muniz, i que és una de les característiques que defineixen l'estil de Caravaggio, ara se sap que Caravaggio pintava tot el llenç de negre, per després fer sortir d'aquest fons les figures que animaven els seus quadres.


L'obra va ser exposada en quatre ocasions: el 1985 al Metropolitan Museum of Art de Nova York i el Museu Nacional de Capodimonte a Nàpols, a l'exposició "L'Edat de Caravaggio", i el 2001 per a l'exposició "El geni de Roma", presentat a la Royal Academy of Arts de Londres i el Palazzo Venezia de Roma.

dilluns, desembre 29, 2014

La Passió de Carol Rama al MACBA



"Els avantatges de ser una dona artista són saber que la teva carrera podria despuntar quan tinguis vuitanta anys. Estar segura que qualsevol tipus d’art que facis serà etiquetat de "femení". Ser inclosa en les edicions revisades de les històries de l’art."
Guerrilla Girls

No vull deixar que acabi l'any sense dedicar-li quatre línies a l'exposició que des del 31 d'octubre ocupa el MACBA, "La passió segons Carol Rama", que reuneix 200 treballs fets al llarg de vuit dècades (1936-2006) en la mostra més àmplia fins avui dedicada a aquesta artista. La veritat és que tampoc vaig a descobrir res nou, ja que en aquests moments hi ha suficient informació per poder apropar-se a la vida i obra d'aquesta artista italiana. Una artista, que fins fa ben poc, ha estat no només censurada sinó que ens és retornada de l'oblit. Novament ens enfrontem a la relectura de la història de l'art, en el present cas de les Avantguardes, perquè malgrat els múltiples textos que parlen del l'alliberament que va suposar, per a l'art, el moviment romàntic, la veritat és ben diferent.

El romanticisme allibera al creador de cert tipus de lligams, però mantindrà ben ferms uns altres. Perquè si som sincers, el fet de ser dona i desafiar els corrents dominants i ser una dissident de la sexualitat femenina no és que ajudi massa, però sí que ens ajuda a entendre l'obra d'artistes contemporànies com Cindy Sherman, Kara Walker, Sue Williams, Kiki Smith o Elly Strik.

"Il lavoro, la pittura, per me, è sempre stata una cosa che mi permetteva poi di sentirmi meno infelice, meno povera, meno bruttina, e anche meno ignorante… Dipingo per guarirmi"
Carol Rama

Dossier de Premsa: "La Passió segons Carol Rama"

Nascuda el 1918 en el si d’una família d’industrials de Torí, sense formació artística acadèmica, Carol Rama imprimeix en la seva obra primerenca l’empremta de l’experiència del tancament institucional (sembla que la seva mare va estar internada en un psiquiàtric) i de la mort (el suïcidi del pare). Als anys trenta i quaranta, Carol Rama comença a inventar una gramàtica visual pròpia a través d’aquarel·les figuratives signades Olga Carolina Rama. Appassionates i Dorines amb membres amputats i llengües erectes són els cossos malalts i institucionalitzats als quals l’obra de l’artista donarà visibilitat, exaltant-los a través d’una representació vitalista i sexualitzada, i reclamant-los com a subjectes polítics i de plaer. Aquests treballs de la primera època es rebel·len contra els ideals normatius de gènere, sexuals i de normalitat cognitiva i física imposats per la Itàlia de Mussolini, i per aquesta raó, quan es van exposar per primera vegada el 1945, el govern italià els va censurar per «obscenitat».

 1936, Nonna Carolina

 1939, Appassionata

 1939, Appassionata

1940, Appassionata

Aquesta censura serà entesa per Rama com una «invitació» a abandonar el conflicte dels motius figuratius i passar a allò que podríem denominar, amb paraules seves, la «guerra abstracta». A la dècada dels cinquanta, s’associa al Moviment d’Art Concret (MAC) per tal de «donar un cert ordre» i «limitar l’excés de llibertat», segons la seva pròpia expressió. La seva obra, a partir d’aleshores, la signarà Carol Rama. El nom d’Olga, com la figuració que va portar a la censura, serà eliminat.

 1940, Appassionata

 1940, Dorina

 1940, Dorina

1944, Dorina

A poc a poc, Rama es desfà de les convencions geomètriques del MAC i comença a experimentar amb nous materials i noves tècniques. Aquest gir cap a l’abstracció la porta a jugar amb l’informalisme i l’espacialisme als anys seixanta i a desenvolupar els seus «bricolatges»: mapes orgànics fets amb ungles, cànules, signes matemàtics, xeringues i components elèctrics.

1952, Composizione, MACBA

Aquestes obres reorganitzen de manera aleatòria materials orgànics i inorgànics, equacions que provenen de la bomba nuclear, noms com Mao Tse-Tung o Martin Luther King, per integrar un artefacte alhora viu i desnaturalitzat. Els Bricolatges de Rama posen en qüestió l’experiència de lectura: aquests textos i aquestes imatges ja no estan fets per ser llegits o simplement vistos, sinó per ser «experimentats» amb tots els sentits.

A finals dels anys seixanta, les figures masculines de l’arte povera (Alighiero Boetti, Giuseppe Penone, Giulio Paolini, Mario Merz, Pino Pascali, Michelangelo Pistoletto...) s’emparen de l’escena artística italiana, amb l’excepció de les escasses dones (de) com Marisa Merz. Dona-sense-home, envoltada majoritàriament per amics no vinculats al povera i/o homosexuals, Carol Rama queda fora de l’escena artística italiana de 1960-1970, encara que si mirem amb deteniment la seva obra d’aquesta època, és impossible no veure-hi paral·lelismes i recurrències amb l’arte povera. Exclosa d’aquesta escena, l’obra de Rama continua sent invisible.

En la intersecció entre el povera, el junk art i el Nouveau Réalisme, l’obra de l’artista italiana és més visceral i més bruta que pobra. El povera de Rama és un queer povera. Carol Rama havia entès que no sols els objectes inorgànics havien de ser recuperats per l’artista a través d’una nova trobada utòpica amb la matèria, sinó que el cos mateix, els seus òrgans i fluids, objectes de la gestió política i del control social, també havien de ser sotmesos a una recuperació plàstica.

 1966, L’isola degli occhi, Col.Privada

 1967, Bricolatge

1967, L’isola degli occhi

Als anys setanta, Carol Rama connecta de nou amb la seva biografia a través de la intensitat dels materials. En aquesta època utilitza gairebé exclusivament el cautxú provinent de neumàtics de bicicleta, un material que coneix bé perquè el seu pare va tenir una petita fàbrica de bicicletes a Torí. Rama dissecciona els neumàtics, els transforma en superfícies bidimensionals, crea formes a través de l’assemblatge de diferents colors i textures. Els neumàtics de Rama, envellits per la llum i el temps, desinflats, flàccids i en descomposició, són, com els nostres cossos, «organismes encara ben definits i vulnerables».

 1970, Presagi di Birnam

 Venezie 1983 

1984, Seduzioni

1985, Seduzioni

El 1980, la historiadora i crítica de l’art Lea Vergine «descobreix» l’obra de Carol Rama i inclou una selecció de les seves aquarel·les primerenques en l’exposició col·lectiva L’altra metà dell’avanguardia 1910-1940, on reuneix obres de més d’un centenar d’artistes dones. Aquesta «descoberta» torna a invisibilitzar l’obra de Carol Rama de dues maneres: d’una banda, la «reconeix» amb la condició de presentar-la com a «dona», i de l’altra, fixant-se exclusivament en les seves aquarel·les del període 1930-1940, eclipsa l’obra posterior de l’artista. Curiosament, la valoració retrospectiva de les aquarel·les portarà Rama a recuperar la figuració i a «reproduir» els motius primerencs de les Dorines i les Appassionates , que fora del context creatiu que les va fer existir apareixen ara com inscripcions fantasmàtiques del trauma de l’esborrament històric.

1997, La mucca pazza 

Durant els noranta, quan Carol Rama busca un lloc d’identificació, no recorre a figures de la feminitat, sinó a la figura de l’animal malalt afectat per l’encefalopatia espongiforme bovina: la vaca boja (la mucca pazza). Els elements i motius característicament carolramians (el cautxú, les teles de sac de correus, els pits, les llengües, els penis, les dentadures...) es reorganitzen per for mar una anatomia dislocada que ja no pot constituir un cos. Tanmateix, Rama arribarà a qualificar aquests treballs no figuratius d’autoretrats.

Un dels reconeixements més destacats de Rama com a artista va arribar amb la concessió del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia per la seva carrera el 2003.

+ Informació:

http://www.macba.cat/
http://archiviocarolrama.org/
http://www.frieze.com/issue/review/carol_rama/



dijous, desembre 11, 2014

Giovanni Battista Moroni, la força del retrat

1543-47, Retrat de Marco Antonio Savelli, Museu Calouste Gulbenkian, Lisboa

Giovanni Battista Moroni, contemporani de Tiziano, va ser un dels més grans retratistes d'Itàlia del segle XVI, els seus retrats no tan sols capturen la imatge exacta dels seus models, sinó que posseeixen una penetrant i poderosa profunditat psicològica que es manté completament viva 400 anys després de la seva realització. Dotades d'un naturalisme i vitalitat sorprenent, que poques vegades ha estat igualat per altres artistes i que és un anticipo de Caravaggio i posteriorment del Realisme del s. XIX.

1552, L'escultor Alessandro Vittoria, Kunsthistorisches Museum

1555, Retrat de Bernardo Spini, Bergamo Accademia Carrara

1555, Retrat d'Isotta Brembati, Lucretia Moroni Collection, Bergamo

1555-60, Un Cavaller en adoració davant el Baptisme de Crist, Gerolamo and Roberta Etro

1556, Retrat de l'Abadessa Lucrezia Agliardi Vertova, Metropolitan Museum, N.Y

Moroni, nascut a Albino cap a l'any 1520, va passar la major part dels seus dies treballant als voltants de Bèrgam, al nord d'Itàlia, en un moment en el qual la majoria dels artistes italians es dirigien cap a Venècia. El fet d'estar lluny del centre va significar que el seu treball fos relativament marginat. Però, per una altra banda, Moroni es va establir com una de les principals figures de l'art llombard, un estil que va fugir de la idealització i l'artifici que dominava el retrat en el moment i va seguir un camí basat en el realisme.

1556-60, Retrat d'una Dama (La Dama in Rosso), The National Gallery

1558, Retrat d'un Canonge Lateran (Basilio Zanchi?), Museum Boijmans Van Beuningen, Rotterdam

1558-59, Retrat d'home amb barba pèl-roja, Col·lecció Privada, Milà

1560, Retrat de Gian Gerolamo Grumelli, Lucretia Moroni Collection, Bergamo

1560, Retrat de Prospero Alessandri, Liechtenstein Museum

1560-65, Una Jove Dama, Col·lecció Privada

Els retrats de Moroni representen a la perfecció els canvis que es van produir durant la Contrareforma i la gent del seu temps, homes i dones de l'alta societat lluint les seves millors vestimentes, com els membres de la classe mitjana a l'exercici de la seva feina. Una d'aquestes obres és "el sastre", obra molt elogiada tant al seu temps com ara, completament revolucionaria al presentar a un treballador manual com un cavaller, desafiant d'aquesta manera totes les regles establertes sobre la representació en l'art.

1565, Retrat d'Antonio Navagero, Pinacoteca di Brera, Milan

1565-70, El Sastre, The National Gallery, London

1567, Retrat d'un jove de 29 anys, Accademia Carrara, Bergamo, Guglielmo Lochis Collection

1570, Retrat de Gian Girolamo Albani, Col·lecció Privada

1572-75, Retrat d'un Cavaller amb les seves dues filles, National Gallery of Ireland

1575-79, Retrat d'ancià assegut amb un llibre, Accademia Carrara, Bergamo

Per terminar, si algú té pensat viatjar a Londres "Giovanni Battista Moroni" és a la Royal Academy of Art, Londres, fins el 25 gener 2015.

+ Informació:

https://www.royalacademy.org.uk/exhibition/giovanni-battista-moroni
http://www.artcyclopedia.com/artists/moroni_giovanni_battista.html
http://www.nationalgallery.org.uk/artists/giovanni-battista-moroni