diumenge, de gener 29, 2017

Recuperant La figura de Fra Bartolomeo


 Fra Bartolomeo, Noli me tangere (1505-06). Paris, Museu del Louvre

Quan Parlem del Renaixement, de seguida ens venen al cap un munt de grans artistes, però hi ha uns altres noms que han quedat injustament eclipsats o millor dit a l'ombra. Però quan veiem la seva producció artística no deixen de meravellar-nos amb la seva mestria. Fra Bartolomeo és un d'aquests casos de grans figures que han quedat a l'ombra.

  Esbòs per Noli me tangere, Rotterdam, Museu Boijmans-Van-Beuningen

 Fra Bartolomeo Madonna del Santuari (1509). Lucca, Museu Nazionale di Villa Guinigi

Fra Bartolomeo, Estudi per un àngel per la Madonna del Santuari. Rotterdam, Museu Boijmans Van Beuningen
 
Ara la ciutat de Rotterdam, gràcies al Museu Boijmans Van Beuningen, pot gaudir, no només de la seva obra - algunes de les quals mai han sortit d'Itàlia-  si no de poder comparar el resultat final amb el esbossos que curosament va guardar i salvar de la destrucció el col·leccionista florentí Nicolò Gaburri, propietat de la col·lecció del Museu Boijmans Van Beuningen.

Fra Bartolomeo, Estudi per un àngel per la Madonna del Santuari. Rotterdam, Museu Boijmans Van Beuningen

 Fra Bartolomeo, Descans en la fugida cap a Egipte (1509) Los Ángeles, The J. Paul Getty-Museum

 Déu Pare amb Santa Caterina de Siena i Maria Magdalena (1509) Lucca, Museo Nazionale di Villa Guinigi

 Esbòs per a Santa Caterina de Siena, Rotterdam Museu Boijmans Van Beuningen

Fra Bartolomeo, Madonna amb el Nen i Sants (15010-13). Los Ángeles, The J. Paul Getty Museum

Fra Bartolomeo, La Encarnació de Crist (1515) París, Museu del Louvre

 Esbòs per l' Encarnació de Crist, Rotterdam, Museum-Boijmans-Van-Beuningen

 Fra Bartolomeo, Madonna de la Misericòrdia (1515) Lucca, Museo Nazionale di Villa Guinigi

Esbòs per la Madonna de la Misericòrdia, Rotterdam, Museum-Boijmans-Van-Beuningen

 Esbòs de mare amb dos fills per la Madonna de la Misericòrdia, Rotterdam Museu Boijmans Van Beuningen

 El profeta Isaïes (1515-16) Florència, Galleria della Accademia.

 Esbòs pel profeta Isaïes, Rotterdam Museu Boijmans Van Beuningen

 Fra Bartolomeo, El profeta Job (1515-16) Florència, Galleria della Accademia

  Esbòs pel profeta Job, Rotterdam Museu Boijmans Van Beuningen

Fra Bartolomeo, Jove recolzat en un pedestal, i cinc caps. Rotterdam Museum-Boijmans-Van-Beuningen

+ Informació:


 

diumenge, de gener 08, 2017

Els Dibuixos de Michelangelo


Michelangelo Buonarroti, Cleopatra. Llapis. Florència, Casa Buonarroti

El sagrat i el profà així com els dibuixos arquitectònics realitzats per Michelangelo són absolutament memorables, només hem de veure la força de la gran Madonna i el nen, l'estudi del cap de la Verge pel tondo Doni o el sublim dibuix del cap de Leda per Leda i el cigne, una pintura avui perduda i que ara es coneix només per còpies.

 Michelangelo Buonarroti, Cleopatra. Llapis. Florència, Casa Buonarroti

Michelangelo Buonarroti. Estudi pel cap de Leda, ca. 1529. Llapis. Casa Buonarroti, Florència

El llegat de Michelangelo com a arquitecte no és menys monumental que la seva obra pictòrica i escultòrica. Els sus plànols arquitectònics eren, per la seva època, prou innovadors. Destacant els dibuixos de la façana de Sant Llorenç a Florència, i el seu pla per a l'església de San Giovanni dei Fiorentini a Roma. Aquestes obres ajuden a demostrar la influència duradora de Miquel Àngel a l'arquitectura, l'estudiós Adriano Marinazzo considera aquests dissenys com "uns dels més fascinants projectes d'arquitectura de tot el renaixement."

Michelangelo Buonarroti, Madonna amb Nen. Llapis negre, guix vermell i tinta. Florència, Casa Buonarroti

Michelangelo Buonarroti, Estudi pel cap de la Madonna del "Tondo Doni". Ploma i tinta. Florència, Casa Buonarroti

Michelangelo Buonarroti, El sacrifici d'Isaac. Llapis negra, llapis vermell, ploma i tinta. Florència, Casa Buonarroti.

Michelangelo Buonarroti, Projecte per la Façana de San Lorenzo a Florència. Llapis negre, ploma i tinta amb un bany marró. Florència, Casa Buonarroti.

Michelangelo Buonarroti, Projecte per San Giovanni dei Fiorentini a Rome, 1559–1560. Llapis negre, ploma i tinta. Florència, Casa Buonarroti.

Michelangelo Buonarroti, estudi per la Porta Pia a Rome. Llapis negre, ploma i tinta. Florencia, Casa Buonarroti

divendres, de novembre 25, 2016

Picasso i el romànic


Crucifixió de Sorpe, Mestre de Sorpe. Mitjans del s. XII. MNAC

"Passant d’una sala a l’altra, Picasso, davant d’aquells fragments incomparables de l’art primitiu català, n’admirava la força, la intensitat i l’ofici, la seguretat de visió i execució, l’aplom i la convicció amb què la mà de l’artista ignorat havia expressat en aquells panys de paret les idees i els sentiments que li ocupaven l’esperit, i convenia sense vacil·lar que el nostre Museu romànic serà una cosa única al món, document imprescindible per als que vulguin conèixer els orígens de l’art occidental, lliçó inapreciable per als moderns".

Mare de Déu de Góssol. Segona meitat del s. XII, MNAC

Primitivismes

L’any 1906 –i per descomptat, el 1907– és una data clau en el posicionament de Picasso respecte a l’avantguarda internacional, on conflueixen l’interès per l’art primitiu amb el seu viatge a Gósol. Aquell any es produeix una reacció contra l’anomenat període rosa dels anys anteriors, que ell qualificava de «sentimental», en paral·lel a una pèrdua de narrativitat de les composicions. S’imposarà un nou llenguatge pictòric que eludirà la imitació del model, de gran simplificació formal, caracteritzat per la frontalitat i el hieratisme.

Rostre-màscara de Josep Fontdevila. Gósol, 1906. Musée national Picasso - Paris

Fernande amb mantellina blanca. Gósol, 1906. Musée national Picasso - Paris

Bust d’home (estudi per a Les Demoiselles d’Avignon). París, 1907. Musée national Picasso - Paris

Petit nu assegut, París, 1907. Musée national Picasso - Paris

Gazelle de forn decorada amb una dona nua Vallauris, 18 de setembre de 1950
Ceràmica gazelle de forn decorada amb un bust d’home amb jersei ratlles Vallauris, 23 de setembre de 1950. Musée national Picasso - Paris

En aquest camí vers una nova modernitat, a Gósol va treballar sobre la mascarització dels rostres, que assoliria un dels punts culminants amb
Les Demoiselles d’Avignon, que realitzaria l’any 1907. En aquest àmbit es poden veure diversos autoretrats de Picasso, així com retrats de la seva parella Fernande Olivier, un d’ells dut a terme a Gósol. Algunes solucions d’aquest moment es reproduiran en composicions de períodes posteriors, a partir de les tècniques més diverses.

Davallament de Santa Maria de Taüll. Segona meitat del s. XI, s. XIII. MNAC

Crucifixions

El jove Picasso va néixer en un entorn fortament impregnat per una cosmovisió religiosa. La violència inherent a les crucifixions i a les decapitacions es fa palesa en determinats moments de la creació picassiana, escenes també presents a la iconografia medieval. La primera crucifixió apareix a la seva obra amb només dotze anys, a La Corunya, i ressorgirà puntualment en diferents moments, entre els quals destaca una sèrie de dibuixos de 1932, inspirats en la crucifixió del retaule d’Isenheim de Grünewald. La figura de Crist crucificat esdevé en els darrers dibuixos un conjunt d’ossos concatenats, una iconografia molt representativa del període surrealista de l’artista. Encara que no es pugui parlar de cap mena d’influència directa ni indirecta, és impressionant comprovar com aquestes crucifixions [des]articulades de Picasso es relacionen amb les crucifixions articulades del romànic. Aquestes alteracions fisonòmiques, amb l’efecte de traslladar la convulsió dels cossos, es fan més explícites encara a les escenes de decapitació, de gran violència visual.

Crucifixió, Boisgeloup, 19 de setembre de 1932, Paris, Musée national Picasso

Crucifixió, Boisgeloup, 4 d'octubre de 1932, Paris, Musée national Picasso

Rostres

La distorsió de la figura humana, sobretot en el tractament dels rostres, és una constant de Picasso i amb diverses variants. Assoleix un dels moments àlgids durant la Segona Guerra Mundial, durant el seu exili a la localitat francesa de Royan, quan el rostre de la seva parella Dora Maar esdevé un camp de proves on els elements facials es distribueixen aleatòriament alhora que mantenen una unitat. Més enllà de l’eventualitat de la guerra, aquesta cosificació de la figura humana s’adverteix en altres períodes de la seva creació, tot reproduint un model que consisteix a convertir cossos humans en entitats inorgàniques, i a l’inrevés.

Cap sobre fons vermell. Paris, 2 de febrer de 1930. Musée national Picasso-París

Rostre, 1934. Musée national Picasso-París

Màscara, 1934. Musée national Picasso-París

Estudi per Cap de Dona. Cannes, 13 de juny de 1957, Musée national Picasso-París

Cranis

La mort és un dels grans temes transversals de l’obra picassiana, present des dels seus inicis fins als darrers autoretrats, en què es mostra com una calavera. Però la presència simbòlica de la mort a la seva obra es desplega en diverses variants: com a evocació de la pèrdua, com a pressentiment de futur o directament com a realitat viscuda. Tot sovint es vehicularia a través de cranis, humans o animals, i màscares.

 El petó, 30 de desembre de 1943, Musée national Picasso-París

  Cranis, París 19 de març de 1945, Musée national Picasso-París

Vanitas, 1946 Musée national Picasso-Paris

L’any 1945 va realitzar un conjunt de natures mortes protagonitzades per calaveres, que ja no són vanitas sinó el resultat d’una reflexió íntima sobre la situació de guerra. Aquesta iconografia es reproduirà en altres períodes i a partir de diferents tècniques, amb resultats sorprenents pel que fa a l’escultura. Picasso redueix les formes a la mínima expressió, a partir de signes i incisions que transmeten una gran potència simbòlica. Alguns cranis romànics entren en misterioses ressonàncies amb el cranis picassians.

Nota: Textos extrets del dossier de premsa de la exposició "Picasso - Romànic" fins al 26.02.17 al MNAC (Barcelona)

+Informació:

http://www.museunacional.cat/ca/picasso-romanic