dissabte, de juliol 04, 2015

Manuel Malagrida: "Cigarrillos París", el Cartell Modernista al Museu de La Garrotxa

 Manuel Malagrida i Fontanet amb Teresa Pons i Pulles, Fons Manuel Malagrida

Una de les joies del Museu de la Garrotxa  (Olot) és la col·lecció de 46 cartells de "Cigarrillos París" dissenyats, entre els anys 1900-1901, per els dos concursos convocats per l'industrial Manuel Malagrida i Fontanet, i que van aconseguir aplegar als principals artistes del moment: Alphonse Mucha, Ramon Casas, Xavier Gosé, Laureà Barrau entre molts d'altes.

1897, Alphonse Maria Mucha

La vida de Manuel Malagrida, fill d'emigrants italians i emigrant ell mateix, és absolutament fascinant i intentar fer una síntesi és una mica difícil, hi ha material per fer una gran pel·lícula, únicament apuntar que va néixer a Olot l’any 1864, va emigrar a l’Argentina amb 26 anys, després de treballar a Barcelona i París. Deu anys després de la seva arribada, era considerat l’empresari més important de la industria del tabac al país llatinoamericà i propietari de "Cigarrillos París".

Manuel Malagrida i Fontanet, Fons Manuel Malagrida

L’any 1903 Manel Malagrida va contraure matrimoni amb Teresa Pons i Pullès, boda que va ser considerat l'esdeveniment social de l'any. De mica en mica es desvincula de la seva relació amb l’Argentina i s’estableix a cavall entre Barcelona (Casa Malagrida, Passeig de Gràcia 27) , Premià de Mar i Olot. A partir de 1910 seran contínues les seves aportacions a la millora de la ciutat, penseu en la presència del seu nom a la ciutat d'Olot, començant pel nom de l'Eixample o la Torre Malagrida, així com també les donacions a institucions benèfiques.

1900, "Shagu Sharra", Cándido Villalobos

1900, "Fides", Antonio Vaccari

1900, "Jugend", Aurelio Jimenez

1900, "Matilde", Fernando Fades

1900, "Boulevardier", Decoroso Bonifanti

1900, "Satán", Antonio Vaccari

1900, "¡Levántate y Fuma!", José María Cao Luaces

El concurs organitzat l’any 1900 es convocà a nivell argentí i tingué gran ressò en la comunitat artística del moment. S’hi van presentar 118 propostes. El segon concurs, de l’any 1901, es va internacionalitzar la participació, fet que provocà un augment notable del nombre de propostes rebudes, passant de les 118 del 1900 a les 555 de la segona edició. D’aquest segon concurs cal destacar la participació de Ramon Casas, Xavier Gosé o Laureà Barrau entre molts altres.

 1901, "Amor", Aleardo Villa

 1901, "Irredento", Leopoldo Metlincovitz

 1901, "Montmatre", Ramon Casas i Carbó

 1901, "Berta", Laureà Barrau

 1901, "Gamin", V.P. Tapin

 1901, "Romanesque", Xavier Gosé

 1901, "Briomel", Belmiro de Almeida

Manuel Malagrida va morir a Barcelona el dia 15 de maig de 1946, Les seves despulles descansen al seu panteó al Cementiri de Montjuïc.

 + Informació:

http://www.olotcultura.cat/cigarrillos-paris/
http://www.olotcultura.cat/wp-content/uploads/cigarrillos_paris.pdf


diumenge, de juny 28, 2015

Pavlos Mathiopoulos (1876-1959), L'esprit de la Belle Époque a Grècia


Autoretrat

Quan llancem una cerca a internet, o agafem qualsevol manual d'art, i fem una cerca sobre l'art a Grècia anem a parar a un lloc comú, l'art a la Grècia Clàssica, o el que és el mateix, la història de l'art a Grècia fins al Període Hel·lenístic. A partir d'aquí res, potser amb una mica de sort podem trobar alguna referència dins l'art Bizantí, dintre de la pintura d'icones. Això és el que es diu Cànon, uns passen a formar part d'ell, altres es queden fora, això no vol dir que no hagi passat res, sinó que es considera absent de rellevància dins la història de l'art. Després, com és natural venen les revisions i les revisions de les revisions, i els que estaven amunt es diu que eren sobrevalorats i els que estaven a vall pugen esgraons, però sempre dins el Cànon. I a mi m'agrada fugir-hi.  

 Retrat de noi asseguda

 Retrat masculí

 Retrat de Nikiphoros Lytras

 Retrat de Odyssseus Fokas

 Nu masculí

Nu Masculí

Nascut a Atenes l'any 1876, Pavlos Mathiopoulos, va estudiar pintura a l'Escola de Belles Arts d'Atenes, en la qual va tenir com a mestre a Nikiforos Lytras. Més tard va ser alumne de Jean-Joseph Benjamin-Constant, Jean Paul Laurens i Jules Joseph Lefebvre a l'Acadèmia Julien de París.

 Nu masculí

Nu femení

Dama amb un gos

Després de la pluja al carrer de la reina Sofia

Forma femenina

Carrer Panepistimiou

Torna a Atenes l'any 1903, convertint-se aviat en el pintor de moda de la burgesia atenesa en les primeres dècades del passat segle. Va ser professor de la Facultat de Belles arts fins al 1949 que va ser triat acadèmic.

Retrat de Ioannis Polemis

Nu masculí

Retrat de Katerini Hadjithanasiou

Nu femení

Roses Blanques

Nu masculí

En la seva paleta, va usar preferentment les tonalitats pastís sobre paper de color, aplicant  la pinzellada impressionista. Va destacar sobretot en els retrats de personatges de l'alta societat grega i en els nus masculins i femenins dotats tots ells de sofisticades expressions.
Són així mateix molt notables els seus paisatges urbans amb un caira impressionista. La influència dels simbolistes francesos, és clara en les seves obres al·legòriques. Va realitzar també nombrosos cartells amb dissenys inspirats en la Belle Époque.
Va morir a Atenes en 1956.

+ Informació:

http://www.nationalgallery.gr
http://www.larissa-katsigras-gallery.gr/


dijous, de juny 18, 2015

Andreas Scholl i els Castrati



Andreas Scholl pertany a una rara espècie de cantants, tan rara com a única i sublim, els contratenors, cantants que per la seva tessitura se situen en el rang dels alts, encara que molts aconsegueixen adoptar el registre de soprano, l'exercitació i perfeccionament de les seves qualitats naturals els porten a un perfecte domini vocal que ens permet gaudir d'uns sons que semblaven perduts, els de les partitures operístiques barroques escrites pels "Castrati".

Els castrati, nens i joves amb veus "blanques" o "angelicals", properes al registre femení de soprano, qualitat prèvia a l'arribada de la pubertat, es perd en el temps, i els seus exemples més llunyans es remunten al segle XII, quan en l'Imperi Bizantí s'utilitzaven eunucs per executar algunes composicions musicals.

En segles posteriors, famílies humils oferien els seus nens a la castració per preservar les seves veus, i garantir-se així els ingressos necessaris per a la seva supervivència. A Itàlia, amb la tradició del bel cant, la castració d'aquests nens es realitzava entre els 7 i els 12 anys, abans del canvi de veu. La possibilitat de fer carrera cantant en cerimònies religioses, teatres o corts, podia implicar uns considerables ingressos, no només per a l'artista, sinó també per a la seva família i els intermediaris de les contractacions. A més, els mesquins interessos forçaven freqüentment als nens a acceptar la seva castració, encara que una disposició dictava que no podia realitzar-se "sense el consentiment del nen".


Però no és fins al segle XVI quan els castrati fan la seva aparició a les esglésies, després de la prohibició del Papa Pau IV que les dones cantessin en la Basílica de Sant Pere. Així, nens i adults castrats van reemplaçar les veus femenines. D'aquesta forma, molts d'aquests cantants van aconseguir l'admiració del públic i colossals fortunes personals, interpretant, segons el cas, papers masculins o femenins.

Els més famosos: Farinelli i Caffarelli

En la música europea, es van introduir en les composicions peces concebudes especialment per a les veus dels castrati, elogiades com a úniques al llarg de la història. Sens dubte, els més famosos del segle XVIII van ser Farinelli i Caffarelli, aquest últim esmentat com Caffariello en El barber de Sevilla, de Rossini. El veritable nom de Caffarelli era Gaetano Majorano, però va adoptar el seu pseudònim artístic en homenatge al seu primer instructor vocal, el mestre Caffaro, encara que va ser Porpora qui va completar amb posterioritat la seva formació.

Farinelli retratat per Bartolomeo Nazari, Royal College of Music, Londres

Obeint a un costum de l'època, els castrati adoptaven un pseudònim artístic, fos triat pels seus admiradors o pel mateix intèrpret. Carlo Broschi va triar el de Farinelli com a mostra d'agraïment als germans Farina, mecenes que van pagar els seus estudis i manutenció. No han quedat clars els motius de la seva castració, ja que pertanyia a una família de la baixa noblesa, encara que, segons se suposa, amb certes dificultats econòmiques.



A la pel·lícula "Farinelli, il castrato" (1994), se li atribueix la decisió al seu germà Riccardo. Format també pel notable mestre Porpora, Farinelli va aconseguir una celebritat tan extraordinària, que va ser idolatrat per quants el van escoltar. Gràcies a la seva cultura, simpatia i distinció, va tenir l'amistat i protecció de reis, emperadors i fins i tot del Papa. Cridat a la cort de Felip V d'Espanya, va romandre en ella durant més de vint anys com a cantant personal del monarca.

A Farinelli se li deu el rescat de gran part de les sonates que van ser creades per Domenico Scarlatti per a la cort espanyola.


Desapareixen els castrati

A la fi del segle XVIII, nombrosos intel·lectuals europeus es van pronunciar obertament contra la castració, Voltaire i Rousseau entre ells. Però va ser l'imperi napoleònic el que va posar fi a tals pràctiques. Per la seva banda, l'Església va modificar la seva actitud, permetent a partir de 1798 que les dones actuessin als escenaris teatrals, el papa Benet XIV va declarar il·legal l'amputació de qualsevol part del cos, excepte en cas d'absoluta necessitat mèdica.



Els castrati van seguir cantant al Vaticà i altres esglésies, fins que un decret del papa León XIII en 1902, va prohibir definitivament la seva presentació en cerimònies eclesiàstiques. No obstant això, es van fer algunes excepcions, com en el cas d'Alessandro Moreschi, l'últim castrato, qui es va retirar en 1913 i va ser l'únic que va poder deixar el testimoniatge de la seva veu per a la posteritat en uns enregistraments realitzats l'any 1902 i al 1904.

dimarts, de juny 09, 2015

Les Pintures de Santa Caterina de la Seu d'Urgell


  "Disputa i arrest de santa Caterina", MNAC, Barcelona

El conjunt de santa Caterina és un exemple tardà però extraordinari de pintura mural romànica catalana. Varen ser descobertes darrere d’un retaule barroc, que les va treure de l’anonimat però a l'hora va provocar la seva dispersió.

"El martiri de santa Caterina", Fundació Abegg-Stiftung, Riggisberg, Suïssa

El conjunt pictòric està integrat per tres parts. "Disputa i arrest de santa Caterina", conservat al MNAC, que mostra el triomf dialèctic de la santa contra els pagans. "El martiri de santa Caterina", al fons de la fundació Abegg-Stiftung, on les interpretacions semblen que van encaminades a mostrar la mort dels màrtirs dominicans a mans dels defensors de l'heretgia càtar. "El Sant Sopar", del fons del MEV, recull el moment de l'eucaristia. La importància del conjunt pictòric de Santa Caterina de la Seu rau, segons Castiñeiras, en dos moments 'importants' de la historia del patrimoni català: El segle XIII i el segle XX. La primera perquè l'obra tot i ser del període final de l'art romànic també és el 'primer ressò' de la pintura gòtica a Catalunya. A més l'obra també mostra la crítica religiosa que hi havia cap als càtars a Urgell.

"El Sant Sopar", MEV, Vic (Osona)

Durant el s.XIII, i especialment durant el govern del bisbe Ponç de Vilamur (1230-1257), varen entrar en conflicte el bisbat d’Urgell i els grans senyors feudals del seu entorn, els vescomtes de Castellbò i els seus aliats, els comtes de Foix. L’Església acusava aquests nobles de protegir l’heretgia càtara, identificant així els seus enemics polítics amb els enemics de la fe cristiana. I aquesta capella serà la glorificació de l'ortodòxia i el triomf davant l'heretgia. Així la disputa de la santa amb els filòsofs pagans es pot llegir com un reflex dels debats i controvèrsies entre els càtars i els frares dominics. L'escena del martiri, podria recordar la mort del predicador fra Ponç de Planès, enverinat a la vila de Castellbò el 1237-1238, i la presència del Sant Sopar és una referència directa al sagrament de l’Eucaristia, el valor dogmàtic de la qual els càtars negaven explícitament. Aix`doncs ens trobem davant d'un conjunt que no solament decorava una capella, sinó que complia amb una doble funció, per una banda educar en la fé cristina i per altra servir com vehicle de propaganda de l'Església enfront els seus enemics. I a tot això hem d'afegir el fet de reflectir un conflicte que estava tenint lloc en aquell moment, és a dir, funcionen com testimoni històric.

+Informació:

http://www.museuepiscopalvic.com/laprincesasavia/cat/exposicio.htm

dilluns, de juny 01, 2015

Elizabeth i els seus pretendents


 Queen Elizabeth I, Autor anglès desconegut, cap el 1560. National Portrait Gallery

Tot i que Elisabeth I es coneix com la Reina Verge, va tindre bastants pretendents.

L'any 1559, la Cambra dels Comuns va demanar a la reina que prengués la decisió de contraure matrimoni. Però estava clar que Elizabeth no estava feta per ser dominada per ningú i va replicar amb un famós discurs que conté una de les frases més cèlebres d'aquesta monarca:

"And in the end this shall be for me sufficient, that a marble stone shall declare that a Queen, having reigned such a time, lived and died a virgin."

Speech to a parliamentary delegation on marriage (1559)

No obstant això, a ella li agradava la companyia dels homes i la cort isabelina va afavorir la presència d'homes valerosos, així com també atractius i seductors. Especialment aquells que la honraven amb el joc de l'amor cortesà, portant els seus colors durant els tornejos, i embellint les festivitats amb poemes i entreteniments a major glòria de la reina, com per exemple Sir Christopher Hatton, Sir Francis Drake o Sir Walter Raleigh, que es van beneficiar de l'afecte reial.

Sir Christopher Hatton, artista desconegut, segle XVI probablement 1598. National Portrait Gallery, Londres

Sir Francis Drake (1581), miniatura de Nicholas Hilliard. National Portrait Gallery, Londres

Sir Walter Raleigh (1585), miniatura de Nicholas Hilliard.  National Portrait Gallery, Londres

Tan sol un d'ells va estar a punt de poder convertir-se en rei consort, l'únic home que va fer dubtar Elisabeth  i per tant fer-li pensar a contraure matrimoni fou Robert Dudley, primer comte de Leicester.

Robert Dudley (1560), 1er comte de Leicester, obra de Steven van der Meulen. Yale Center for British Art, Paul Mellon Collection

Quan l'any 1558, Elisabeth Tudor és coronada com reina d'Anglaterra, Dudley estava casat, però l'any 1560 la seva dona, Amy Robsart, va morir a causa d'una estranya caiguda per unes escales. Durant tot aquest temps Elisabeth i Robert Dudleley havien mantingut una estreta i sincera amistat a la vista de tothom, però la mort d'Amy Robsart, caient per unes escales que coneixia a la perfecció, i les no poques estranyes circumstàncies que van rodejar els fets va disparar les sospites entorn de Robert Dudley. No obstant el forense i la investigació el van exonerar. Aparentment Elizabeth tenia el camí lliure per contraure matrimoni, però no va ser així, la cort s'oposa fermament a aquest matrimoni: es temia que aquest matrimoni perjudiqués greument el prestigi de la sobirana. L'any 1564 Elizabeth va elevar a Robert Dudley a la noblesa nomenant-ho comte de Leicester.

Lettice Knollys (1585), atribuït a George Gower, Longleat House-Collection of the Marquess of Bath

Finalment, l'any 1578, el flamant comte de Leicester, es tornaria a casar, situació davant la qual, segon sembla, la reina va reaccionar amb escenes repetides de disgust i odi cap a, Knollys Lettice, la nova dona de Robert Dudley. Encara i així, Dudley sempre es va mantenir al centre de la vida emocional d'Elizabeth.

Robert Dudley, 1er comte de Leicester (1575), anònim. National Portrait Gallery, Londres

Per contra, diversos assessors reials defensaven la idea del matrimoni mitjançant una aliança diplomàtica amb un príncep estranger, qüestió aquesta que no era del grat d'Elisabeth. I ací és on els retrats van jugar un paper clau i els artistes van viatjar d'un cort a una altra per retratar la reina i els candidats a la seva mà.

Erik XIV de Suècia (1561), obra de Steven van der Meulen

 Arxiduc Ferdinand II d'Habsburg (1557). Francesco Terzio (?). Kunsthistorisches Museum

Karl II. Franz von Innerösterreich (1569), anònim. Kunsthistorisches Museum

Alexandre Édouard de Françae futur Henri III, duc d'Anjou (1570), obra de Jean Decourt, Musée Condé

Hercule-François, Duc d'Alençon (1572). National Gallery of Art, Washington

Elizabeth I, "The Darnley Portrait", anònim, c1575. National Portrait Gallery, Londres

Aquest tipus de transaccions va oferir als artistes l'oportunitat d'establir-se a la cort: per exemple, en 1561, Steven Van Der Meulen va acompanyar una ambaixada d'Erik XIV de Suècia, del que va fer un retrat de cos sencer. Steven va acabar  fent carrera a Londres. Entre els contendents eren també Ferdinand i Carles d'Àustria, arxiducs d'Habsburg, però cap al 1569, les relacions amb la Casa d'Habsburg s'havien deteriorat, i es va començar a valorar les possibilitats d'emparentar amb la Casa de Valois, els candidats eren Alexandre Édouard de França, futur Henri III (hagués estat una molt curiosa decisió, dues reines a palau), duc d'Anjou i el seu germà Hèrcule-François duc d'Aleçon, aquest últim divuit anys més jove que la reina, quelcom inacceptable per als súbdits protestants, per tant l'any 1581 les negociacions queden definitivament interrompudes.

Queen Elizabeth I, "Ermine Portrait" (1585), atribuït a Nicholas Hilliard, Hatfield House

I mai, Elizabeth mai es va casar, romanent la Reina Verge ...

+Informació:

http://www.tudors.org/
http://www.tudorplace.com.ar/index.htm
http://tudorhistory.org/