divendres, abril 10, 2015

Motēcuhzōma Xōcoyōtzin, 1466-1520 (Moctezuma)


Retrat de Motēcuhzōma Xōcoyōtzin (Moctezuma II) per Antonio Rodríguez, s. XVII, Palazzo Pitti

Motēcuhzōma (va regnar entre l'any 1502 i el 1520) va heretar i consolidar el control asteca sobre un imperi políticament complexa, a principis del segle XVI s'estenia des de les costes del Pacífic fins al golf de Mèxic. Motēcuhzōma era considerat pels seus súbdits com una figura semidivina, encarregat d'intercedir davant els déus. Com general experimentat en la batalla, va ser nomenat comandant militar suprem, i va dirigir els dos cossos més prestigiosos de guerrers: els guerrers àguila i jaguar. En 1502 va ser triat com jefe del consell d'ancians (Huēyi tlahtoāni), va construir un nou palau al cor de Tenochtitlán (l'actual Ciutat de Mèxic) i reestructura la cort. Amb l'arribada dels espanyols va ser testimoni del col·lapse de l'ordre que coneixia, i la imposició d'una nova civilització que va donar origen a l'actual Mèxic.

s. XV - s. XVI, Serp de dos caps, Mexica (Asteca).  Imatge sagrada probablement usada com un pectoral en ocasions cerimonials. Fet de turqueses, mare-perles i corall. British Museum.

1507, El Teocalli de la Guerra Sagrada, fet amb pedra volcànica. Museu d'Antropologia, Citat de Mèxic

El Teocalli, detall. Museu d'Antropologia, Citat de Mèxic

 1503, Pedra dels quatre sols o pedra de la coronació de Motēcuhzōma. The Art Institute of Chicago

 Quetzalapanecáyotl o Plomall de Motēcuhzōma, Museu Etnogràfic de Viena

1506, Capsa de pedra amb gravats simbòlics incloent una figura identificada pels glifs com Moctezuma. Possiblement va ser propietat de Motēcuhzōma, originalment va poder haver tingut un us ritual de vessament de sang. Hamburg Museum fur Volkerkunde

La història no ha estat justa amb Motēcuhzōma, l'últim emperador real dels mexiques, ja que de fet l'últim va estar el seu cosí, Cuauhtemoc. Després de la colonització i de la seva mort ha estat retratat com una figura feble i supersticiosa, però aquesta és una imatge de bastant dubtosa fidelitat.

El 8 de novembre de 1519 Cortés i les seves tropes van entrar a Tenochtitlán, essent rebuts amb cortesia pel Huēyi tlahtoāni Motēcuhzōma Xōcoyōtzin, però amb un clar sentit del seu propi poder. Des de l'any 1502 Motēcuhzōma governava un imperi que havia conquistat i sotmès gran part del que és l'actual Mèxic. Eren imperialistes però menys brutal que els Inques, permetent als pobles conquerits conservar els seus déus i la seva pròpia organització social, encara que els "guerres de les flors" seguien exigint l'homenatge dels cors dels guerrers conquistats pels sacrificis.

Aquest serà un dels motius pels quals es donarà una imatge distorsionada dels mexiques, titllant-los de bàrbars, però l'extraordinària ciutat que els espanyols van descobrir, els va deixar sense alè, mai ningú havia vist cosa semblant: Tenochtitlan va ser construïda a les illes al llac de Texcoco, solcada per canals i grans calçades i la seva població voltava els 200.000 habitants. Podem fernos una idea de la seva grandesa amb la descripció que ens fa Bernal Díaz, un soldat d'infanteria de l'exèrcit conqueridor, un record que encara perdura 60 anys després, que és quan va escriure el seu relat de la conquesta:

«... Y otro día por la mañana llegamos a la calzada ancha y vamos camino de Iztapalapa. Y desde que vimos tantas ciudades y villas pobladas en el agua, y en tierra firme otras grandes poblazones, y aquella calzada tan derecha y por nivel como iba a México, nos quedamos admirados y decíamos que aquello parecía a las cosas de encantamiento que cuentan en el libro de Amadís, por las grandes torres y cúes y edificios que tenían dentro en el agua y todos de calicanto y aun algunos de nuestros soldados decían que si aquello que veían si era entre sueños, y no es de maravillar que yo escriba aquí de esta forma porque hay mucho que ponderar en ello que no se como lo cuente: ver cosas nunca oídas, ni aun soñadas como veíamos ...»

«... Y después que entramos en aquella ciudad de Iztapalapa, de la manera de los palacios donde nos aposentaron, de cuán grandes y bien labrados eran, de cantería muy prima y la madera de cedros y de otros buenos árboles olorosos, con grandes patios y cuartos, cosas muy de ver y entoldados con paramentos de algodón. Después de haber visto todo aquello fuimos a la huerta y jardín que fue cosa muy admirable verlo y pasearlo, que no me hartaba de mirar la diversidad de árboles y los olores que cada uno tenía y andenes llenos de rosas y flores y muchos frutales, y rosales de la tierra, y un estanque de agua dulce, y otra cosa de ver: que podían entrar en el vergel grandes canoas desde la laguna por una abertura que tenían hecha sin saltar en tierra ... Digo otra vez lo que estuve mirando, que creí que en el mundo hubiese otras tierras descubiertas como éstas ... Ahora todo está por el suelo, perdido que no hay cosa ...»

«...Y diré que en aquella sazón era muy gran pueblo y que estaba poblada la mitad de las casas en tierra y la otra mitad en el agua , y ahora en esta sazón está todo seco y siembran donde solía ser laguna. Está de otra manera mudado que si no lo hubiere de antes visto dijera que no era posible que aquello que estaba lleno de agua, que esté ahora sembrado de maizales ...»


Així que amb el temps hi ha certes qüestions que comencen a quedar clares, el cap d'un imperi com aquest mai s'hagués agenollat davant un parell de fortes explosions i un collaret de vidre, això no quadra. Des de fa diversos mesos els espanyols recorrien la ciutat, però després de la revolta de Nautla (estat de Veracruz) tot es va girar. Els Totonaques aconsellats pels espanyols van deixar de pagar els tributs, òbviament els Mexiques varen prendre represalies, que van ser força violentes i sagnants, va acabar amb l'expulsió de les tropes espanyoles, la decapitació de Juan de Argüello i la crema de la ciutat de Nautla. Moctezuma va ser fet presoner, l'horror no va acabar ací, la terrible matança del Temple Major, duta a terme per Pedro de Alvarado, va fer vessar el got i la paciència dels mexiques.

"(…) Durante la ausencia de Cortés, en Tenochtitlan se debía celebrar la ceremonia en honor del dios Huitzilopochtli. Los mexicas pidieron permiso al capitán Pedro de Alvarado, quien otorgó el permiso correspondiente para llevar a cabo la fiesta de Tóxcatl. (…) Alvarado mandó cerrar las salidas, pasos y entradas al patio sagrado, la entrada de Cuauhquiyauac (Águila) en el palacio menor, la de Ácatl iyacapan (Punta de caña), la de Tezcacóac (Serpiente de espejos) y entonces comenzó la masacre. «Dieron un tajo al que estaba tañendo el tambor, le cortaron ambos brazos y luego lo decapitaron, lejos fue a caer su cabeza cercenada, otros comenzaron a matar con lanzas y espadas; corría la sangre como el agua cuando llueve, y todo el patio estaba sembrado de cabezas, brazos, tripas y cuerpos de hombres muertos"

Sahagún, op.cit. libro doceno cap. XX, p.715-716

Cortés va obligar a Moctezuma a sortir a un mur del seu palau per cridar a la calma. Segon sembla una població, òbviament, enfurismada li va llançar dards i pedres. Tres dies després Motēcuhzōma Xōcoyōtzin va morir. I ací és on comencen els dubtes ¿Va morir de les ferides o va ser assassinat pels espanyols?

Fins fa relativament poc s'ha donat per bona l'opció de la mort deguda a les ferides, però últimament cobra solidesa la idea de l'assassinat. Motēcuhzōma Xōcoyōtzin havia perdut el favor del seu poble, ja que el veien com un ser dèbil, entregat als espanyols, potser no valoraven prou el fet que buscava salvaguardar la vida dels mexiques i temia que un enfrontament acabés en una matança general, i aquesta manca de suport del poble, al Huēyi tlahtoāni, feia que ja no fos una persona interessant pels espanyols, va passar a ser algú prescindible. Per altra banda queden les proves aportades pel Còdex Tlaxcala, un dels pocs que van sobreviure a la destrucció dels registres asteques per ordre de l'església, i conservat a la Universitat de Glasgow. El debat es obert sobre la figura de Moctezuma i el seu temps sembla que encara romandrà obert durant bastant temps.

 1400 - 1521, Ganivet de sacrificis amb mànec de mosaic i fulla de calcedònia. British Museum

1500, Ventall de plomes Mexica. Museu Nacional d'Antropologia, Ciutat de Mèxic

 1500, Atuell de basalt amb forma d'àguila real, el recipient de l'esquena servia per recollir la sang dels sacrificis. Temple Major, Ciutat de Mèxic.

1510, Altar dels Guerrers, fet amb basalt, Museu Nacional d'Antropologia, Ciutat de Mèxic.

1325-1521, Bust de pedra de Quetzalcoatl. British Museum

 1502-1520, Màscara de Tezcatlipoca. Dumbarton Oaks Pre-Columbian Collection, Washington

 Màscara de mosaic de Tezcatlipoboca, Crani del mirall fumejant, un dels quatre poderosos déus creadors mexiques. Incrustacions sobre un crani humà amb les dents reals, folrat amb pell de cérvol sobre el qual s'articula la mandíbula mòbil. Les llargues corretges de pell de cérvol haurien permès utilitzarla durant les cerimònies.

 s. XV - s. XVI, Mexica-Mixteca, Màscara de mosaic de Quetzalcoatl. British Museum


1400-1521 Màscara de turqueses i els ulls de mare-perles, possiblement representant Xiuhtecuhtli, Mexica-Mixteca. British Museum


 1200-1521, Anell i arracada d'or, penjoll amb forma de figura humana amb insígnies rituals. British Museum.



1400 - 1521, Nariguera d'or, British Museum


1400-1521, Collaret d'or de les tortugues pertanyia a la joieria real. Dumbarton Oaks, Pre-Columbian Collection, Washington, DC.


 Còdex Tlaxcala, manuscrit del s. XVI, probablement fet a Centra Amèrica. Mostre l'encontre entre els mexiques i les tropes espanyoles, Motēcuhzōma apareix encadenat a la part superior, el que demostra que realment va ser fet presoner. Glasgow University




Còdex Tlaxcala, manuscrit del s. XVI, probablement fet a Centra Amèrica. Novament apareix Motēcuhzōma, al marge de la part superior del costat dret, és la figura de l'esquerra i al darrere hi ha un espanyol atacant per l'esquena a un Motēcuhzōma encadenat. Glasgow University


+ Informació:

http://centrohistorico.veracruzmunicipio.gob.mx/biografia.php?idreg=13#
http://en.wikipedia.org/wiki/Moctezuma_II
http://www.aztec-history.com/moctezuma-ii.html
http://pueblosoriginarios.com/biografias/moctezuma.html
http://www.ancient.eu/Montezuma/



dijous, abril 02, 2015

Ferdinando Paër: La Passione di Gesù Cristo


 Ferdinando Paër (1830) gravat de Nicolas-Eustache Maurin

Durant el segle XVIII i principis del segle XIX els textos de l'oratori de Pietro Metastasio (1698-1782) van ser els més emprats pels arranjaments musicals de la Passió. Compositors com Jommelli, Holzbauer, Naumann, Salieri, i Paisiello utilitzaran els textos de Metastasio, encara que en tres ocasions van recórrer als textos de Pietro Bagnoli (1764-1847). Aquests textos seran els que utilitzarà Ferdinando Paër per La Passione di Gesù Cristo (1810).



Nascut a Parma, Paër va ser un dels compositors d'òpera més importants de la seva generació i una de les més importants i influents personalitats musicals d'Europa. Ja des de les seves primeres obres, tant vocals com instrumentals, va demostrar la seva extraordinària imaginació. La Passió de Jesucrist, plena de moments d'alta expressivitat, és un gran exemple. L'any 1791 es va convertir en Maestro di Capella a Venècia, on va romandre fins el 1797. De 1802 a 1806 va ocupar la direcció de la Capella de la Cort de Saxònia a Dresden. L'any 1806, va acompanyar a Napoleó, gran admirador seu, a Varsòvia i després a París, on va ser director de la Capella imperial i després del Teatre Italià (1812-1827). Primer va succeir a Spontini i després va haver de compartir la direcció amb Rossini (entre 1824 i 1826). El 1831 és escollit com membre de l'Acadèmia de Belles Arts i l'any 1832 va estar designat director de la seva orquestra pel rei Lluís Felip I de França.

dimecres, març 25, 2015

La Mirada de Gabriel Casas i Galobardes

1931, Autoretrat, Arxiu Nacional de Catalunya

Nova Visió (Neues Sehen o Neue Optik): Moviment artístic, relacionat amb els plantejaments de la Bauhaus, que es va desenvolupar durant la dècada dels anys 20 del passat segle. Per  La Nova Visió la càmera passa a ser un segon ull mitjançant el qual veiem el món, per tant té les seves pròpies lleis de composició i il·luminació. Aquesta nova forma de mirar cercarà enquadraments sorprenents, amb l'ús de plànols en picat i contrapicats, així com experimentarà amb el contrast entre la forma i la llum, tot cercant una nova forma d'expressivitat artística.


Doncs tot això és el que ens ofereix l'obra de Gabriel Casas i Galobardes (Barcelona, 21 de desembre de 1892, Barcelona 14 de novembre de 1973), un fotògraf bastant poc conegut, almenys fins ara, i un dels més insignes del període d'entreguerres, sobretot la que va de l'any 1929 al 1939, ja que després de la Guerra Civil seria inhabilitat per exercir el fotoperiodisme. El seu treball, per la forma com es va apropar tant als temes polítics com als socials, va significar la renovació de la narrativa fotogràfica, que ell també va aplicar per il·lustrar revistes com per crear cartells.

Octubre 1930. Empresonament de Lluís Companys per haver participat en actes de protesta amb motiu de l'expulsió de Francesc Macià. Presó Model, Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya

Novembre 1930, Bancs bolcats enmig de la Gran Via de les Cortes Catalanes de Barcelona, Vaga General, Arxiu Nacional de Catalunya

Novembre 1930, Barricades al carrer Princesa  Barcelona, Vaga General, Arxiu Nacional de Catalunya

 Abril 1931. Proclamació de la República. Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya

 1931-33, Francesc Macià a la Rambla, Arxiu Nacional de Catalunya

 1932-38, Ofrena floral a Rafael Casanovas, Arxiu Nacional de Catalunya

 1931-33, Macià entremig del seu poble, Arxiu Nacional de Catalunya

 1926, Joy-Joy, Teatro Cómico, Arxiu Nacional de Catalunya

 1928, Espectacle de revista "Charivari", Teatre Nou, Arxiu Nacional de Catalunya
 
 1930, La Criolla, al carrer del Cid, Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya

1930, Actuació musical a la sala de festes La Criolla, al carrer del Cid, al conegut popularment com a barri Xino. Barcelona. Arxiu Nacional de Catalunya

 1932, Bar Mirall, Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya

 1932-33, Pas de vianants, Arxiu Nacional de Catalunya

 1934, Accident d'avió a les rambles, Arxiu Nacional de Catalunya

1925-35, Josep Maria de Sagarra, Arxiu Nacional de Catalunya

1926-36, Enric Borràs, Arxiu Nacional de Catalunya

1930, Carles Soldevila, Arxiu Nacional de Catalunya

1930, Lluís Millet, Arxiu Nacional de Catalunya

1930, Pau Casals, MNAC

1930-30, Pompeu Fabra, Arxiu Nacional de Catalunya

"Gabriel Casas. Fotografia, informació i modernitat" fins al 30/08/2015 al MNAC

L’exposició reuneix 120 imatges d’un dels moments més importants en la producció del fotògraf: des de la inauguració de l’Exposició Internacional de Barcelona, el 1929, dins al final de la Guerra Civil espanyola, el 1939. A través d’un recorregut visual, s’explora la relació de Gabriel Casas amb la Nova Fotografia, amb els temes de la modernitat i amb les preocupacions socials i polítiques del seu temps.
Comissari:  Juan Naranjo
Organitzen i Produeixen:  Arxiu Nacional de Catalunya, Obra Social "La Caixa", MNAC

1929-39, Embarcacions de fora borda, Arxiu Nacional de Catalunya

 1930 Fotomuntatge inspirat en la Estació de França, MNAC

1930, Antena de radio Barcelona, Arxiu Nacional de Catalunya

+Informació:

Arxiu Nacional de Catalunya
http://www.gabrielcasas.cat/
http://museunacional.cat/ca/advanced-piece-search/17274