dimecres, juliol 30, 2014

Domènec Terradellas (1713-1751)

 Retrat de Domènec Terradellas (1713-1751)

If music be the food of love, play on;
Give me excess of it, that, surfeiting,
The appetite may sicken, and so die.
That strain again! it had a dying fall:
O, it came o'er my ear like the sweet sound,
That breathes upon a bank of violets,
Stealing and giving odour! Enough; no more:
'Tis not so sweet now as it was before.
O spirit of love! how quick and fresh art thou,
That, notwithstanding thy capacity
Receiveth as the sea, nought enters there,
Of what validity and pitch soe'er,
But falls into abatement and low price,
Even in a minute: so full of shapes is fancy
That it alone is high fantastical.

"Twelfth Night", Shakespeare (1602)

Com sempre Shakespeare tota una inspiració, però no parlaré d'ell, avançaré en el temps uns quants anys per a situar-me l'any 1713, any en què venia al món a la ciutat de Barcelona (en ple setge borbònic) un dels grans músics barrocs catalans, Domènec Terradellas, figura tant cabdal a la nostra música com oblidada, almenys aquí que no pas a la resta del món on és conegut pels noms de Domenico Terradeglias i Domingo Terradellas, com sempre se'ns omple la boca amb els noms de compositors de tot el món i ens oblidem d'aquells que són de casa, encara que com un reflex dels temps actuals, Terradellas va haver d'emigrar.


Motet: "Nocturna procella"

Ària: Nocturna procella
Soprano: Carme Cusidó
Orquestra: Concerto Brandenburg
Director: Gregor DuBuclet

Els motius de l'oblit en som desconeguts, però ara que hem començat a recuperar la història de Catalunya, ara que recuperem la figura d'Antoni Viladomat, hauríem de desitjar que això no es quedi ací, i a l'hora que demostrem que Catalunya no va ser cap desert entre els segles XV i XIX, recuperem els noms de les figures que conformen o haurien de conformar l'imaginari cultural d'aquestes terres, perquè l'autèntica força d'un poble és la seva cultura.I entorn de la figura d'en Domènec Terradellas deuríem recordar que la seva obra va tindre un gran ressò a Itàlia, a Anglaterra o a França.



Òpera "Artaserse"

Ària: "Allor che irato freme"
Soprano: Mariví Blasco
Orquestra: Reial Companyia Òpera de Cambra
Director: Juan Bautista Otero

+ Informació:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Domènec_Terradellas
http://www.reciclassicat.com/2013/10/terradellas-domenec-1713-1751-motet.html


dijous, juliol 24, 2014

Sorolla, El Color del Mar.

1900, Sínia, Xàbia, Fundacion Museo Sorolla

Dir Sorrolla és dir mar, és dir llum i com aquesta juga amb les superfícies, sobretot la seva descripció de la llum del sol sobre l'aigua, un dels efectes naturals més complicats d'aconseguir i que cap altre pintor ha estat capaç de captar com Sorolla. Nascut a València el 1863, tot i que la major part de la seva vida va estar instal·lat a Madrid , Sorolla sempre va conservar una forta enyorança vers les platges de la seva infantesa, que queda reflectit en la seva obra juntament amb el record dels jocs infantils, la llibertat, la calor del sol i la frescor de les aigües. La seva vida va estar vinculada de manera molt estreta als paisatges de la costa valenciana, de les Illes Balears i del nord d'Espanya, que va saber captar amb una mestria extraordinària.

Les seves obres ens atrapen en part per tot l'anterior i en part per l'originalitat i imaginativa forma com usa el color, que consisteix en la juxtaposició de colors que un podria pensar que entren en conflicte, però que gràcies al seu mestratge s'uneixen per formar un tot harmònic ple de llum i dinamisme. En uns moments en què les avantguardes s'allunyaven de la naturalesa, Sorolla reafirma la seva passió per la pintura del natural, encara que en el procés de trasllat del natural a la pintura guanya aquesta última perquè Joaquim Sorolla no deixa de ser un home del seu temps.

Fins el 21 de setembre al Caixaforum

1904, Estudi de mar, València, Fundacion Museo Sorolla

1904, El nen de la barqueta, Fundacion Museo Sorolla

1905, Cap Marti, Xàbia, Fundacion Museo Sorolla

1905, Mar, Xàbia, Fundacion Museo Sorolla

1906, Maria a la platja de Biarritz, Fundacion Museo Sorolla

1905, Nadadors, Fundacion Museo Sorolla

1905, Roques de Xàbia i el bote blanc, Col·lecció Carmen Thyssen

1906, Figura en blanc, Biarritz, Fundacion Museo Sorolla

 1908, Pescadora amb el seu fill, Valencia, Museo Sorolla

1909, Barques a Pasaia, Museo Sorolla

1909, El balandret, Museo Sorolla 

 1910, Mar de Zarautz, Fundacion Museo Sorolla


1915, Pescadores valencianes, Fundacion Museo Sorolla

1915, Sortint del bany, Fundacion Museo Sorolla


1917, Escullera de Sant Sebastià, Col·lecció Carmen Thyssen

1919, Cala Sant Vicenç, Mallorca, Fundacion Museo Sorolla

+ Informació:

http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/sorolla_ca.html

dijous, juliol 17, 2014

"Una mirada al 1700", una Mirada Integradora

Alguns poden pensar que, al llarg d'aquest any, estem tenint una saturació expositiva entorn dels fets de 1714 i del s. XVIII, però en realitat són visions complementàries que busquen apropar-nos a la realitat d'una nació que es va veure privada de les seves lleis i a la qual varen intentar esborrar del mapa com a poble, des de llavors va sofrir l'assetjament de la seva cultura i per tant de la seva identitat. No obstant la voluntat de ser es va imposar a les intencions polítiques i quan al s. XIX semblava que tot rastre de Catalunya havia desaparegut, quan el seu idioma semblava extingit, ressorgirà de les seves cendres amb un impuls que ha arribat fins als nostres dies, la voluntat de ser ha sabut imposar-se a totes les estratègies polítiques destinades a fer-la desaparèixer.

 Setge de Barcelona de 1714, Jacques Rigaud / Martin Engelbrecht, Augsurg, c.1750. Col·lecció Gelonch Viladegut

Totes les exposicions que s'han succeït al llarg d'aquest any són el reflex de la necessitat de recuperar la normalitat, i per recuperar la normalitat cal recuperar el mateix pols històric, entre ells el moment en que l'estructura social i política catalana salta per l'aire, fets que no només van afectar Barcelona i als òrgans de govern sinó a tot el Principat i a tots els seus ciutadans. I això és el que ens proposa el  diàleg entre els gravats de la col·lecció Gelonch-Viladegut i les col·leccions del Museu Frederic Marès, una mirada estructurada en cinc àmbits de caràcter àmplia i integradora entorn a Catalunya al 1700.


EL PODER
El novembre de l’any 1700 s’esqueia la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la branca hispànica dels Habsburg. El testament del difunt entronitzava el duc Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França. La unió de territoris de França i Espanya sota la casa de Borbó no fou acceptada per Àustria, Anglaterra i Holanda, que van signar una aliança amb l’objectiu de declarar la guerra als Borbó i proclamar rei d’Espanya l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I. L’any 1705, amb l’establiment de la cort del rei Carles III a Barcelona, la capital catalana va convertir-se en un dels principals centres de poder de l’Europa del moment.

Arribada d'el arxiduc Carles d'Austria a Barcelona el 1705 Paul Decker (dibuixant) i Johann August Corvinus (gravador) Augsburg, cap al 1715 Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, Petrus Schenk, 1709. Imprès a Amsterdam. Col·lecció Gelonch Viladegut

 Carles III rep la reina Elisabet Cristina a Barcelona 1708 Paul Decker (dibuixant), Johann August Corvinus (gravador) Augsburg, cap al 1715 Aiguaf sobre paper. Colección Gelionch Viladegut

Carles III, Hendrik Frans Diamaer (gravador) Anvers, primer terç del segle XVIII Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Elisabet Cristina de Brunsvic, esposa de Carles III, que va residir a Barcelona entre 1708 i 1713 i que va encapçalar la darrera cort que hi ha hagut a la Ciutat. El gravat és de Adam Johann Schmuzer, editat a Viena el 1727. Col·lecció Gelonch Viladegut

La representació del poder fou un recurs utilitzat abastament a l’Europa moderna amb fins propagandístics. Els principals actors de la guerra de Successió, com Felip V, Carles III o la reina Elisabet Cristina de Brunswick, foren representats en postures solemnes i envoltats de motius simbòlics del seu poder reial. A diferència de la pintura, la tècnica del gravat, així com també la medallística, permetien reproduir les imatges en grans quantitats, cosa que les feia encara més útils per al seu ús polític.

EL TERRITORI
A principi del segle XVIII, en esclatar la guerra de Successió, el territori català estava dividit en vegueries i sotsvegueries que es corresponien amb més o menys exactitud, amb els antics comtats i vescomtats d’origen medieval. Barcelona era, de llarg, la ciutat més gran d’un país que tenia una població que oscil·lava a l’entorn dels 400.000 habitants. Altres ciutats importants eren Tarragona, Tortosa, Lleida, situada en el camí reial que unia Barcelona amb Madrid, i Girona, avantsala de la frontera francesa.

Mapa de Catalunya durant el regnat de Carles III, Johann Baptist Homann (cartògraf) Nuremberg, 1707 Aiguafort acolorit sobre paper

A l’època moderna, les vistes de ciutats i els gravats cartogràfics, tenien una doble funció, per una banda, eren utilitzats amb finalitat propagandística, mostrant les ciutats assetjades o conquerides com a veritables trofeus de guerra, però per l’altra, tenien també una utilitat pràctica, atès que servien de model per a planificar campanyes militars posteriors, doncs eren una font d’informació molt acurada de les ciutats, fortificacions, ports o camins per on s’havien de moure els exèrcits.

Vista de Lleida, Gabriel Bodenehr, Aubsburg, c. 1717. Col·lecció Gelonch Viladegut

Vista de Barcelona, Pieter van der Aa (geògraf) Leiden, 1707 Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Les invasions que França va dur a terme a Catalunya al llarg del segle XVII són, precisament, la raó per la qual es conserven representacions gràfiques de les principals ciutats catalanes, sobretot d’aquelles que disposaven de fortificacions, elaborades pels millors cartògrafs, geògrafs i enginyers francesos, com Sébastien de Pontault de Beaulieu o Nicolas de Fer.

LA GUERRA
El desembarcament de les tropes angloholandeses a Dénia i a Barcelona, l’estiu de 1705, va suposar l’inici de la guerra de Successió a la península Ibèrica. Després d’unes setmanes de setge, la capitulació de la guarnició borbònica que defensava la capital catalana va propiciar el decantament del país en favor del l’arxiduc Carles d’Àustria. L’entrada del nou rei a Barcelona, el novembre d’aquell any, fou un dels episodis clau en el desenvolupament de la guerra a Catalunya.

 Duc de Peterborough, Godfrey Kneller (dibuixant) i Jacobus Houbraken (gravador), Londres 1740. Col·lecció Gelonch Viladegut

Jacobus Hertzog von Berwick, Anònim s.XVIII. Col·lecció Gelonch Viladegut

Entre les imatges d’aquest àmbit, s’hi exhibeixen alguns retrats dels millors generals europeus que van combatre en aquest front de guerra i plànols dels enfrontaments militars més decisius del moment, com el setge de Lleida, el 1707, o bé la Batalla d’Almenar, el 1710.

 Batalla d’Almenar, Isaac Basire, s. XVIII. Col·lecció Gelonch Viladegut

El colofó de la guerra de Successió fou, sens dubte, el setge de Barcelona de 1713-1714, del qual es conserven una sèrie de gravats de Jacques Rigaud que mostren diferents fases de l’assalt de les tropes borbòniques contra les muralles de Barcelona que culminà l’11 de setembre de 1714.
(ver prèviament: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud), Barcelona 1714)

LA VIDA QUOTIDIANA
Tot i els episodis bèl·lics que assetjaren Catalunya durant aquest període, que en alguns casos foren extremadament durs, la societat catalana havia encetat a les darreries del segle XVII una etapa de prosperitat econòmica que es percebia en el progrés de l’agricultura, la producció artesanal i el dinamisme comercial, tant interior com exterior.

Ventall, França, Meitat del s. XVIII, Gravat sobre paper i os pintat, Museu Frederic Marès

El nombre d’objectes que haurien de permetre recompondre el mosaic de la vida quotidiana d’entorn el 1700 és bastíssim. Els habitatges, els tallers, les oficines administratives, els establiments del comerç, les tavernes etc. eren plens d’objectes que permetien dur a terme les tasques pròpies de cada àmbit i especialització.

Escriptori, Catalunya, Finals s. XVII -primera meitat s. XVIII. Noguera, arbre de ribera i boix. Marqueteria, Museu Frederic Marès

Els objectes exposats, majoritàriament vinculats als interiors domèstics, i en aquest cas en absència de gravats, ens apropen a la percepció d’aquesta quotidianitat.

LA DEVOCIÓ
Les esglésies eren més que un espai litúrgic i estaven plenament integrades en la dinàmica quotidiana. De la mateixa manera que la religió era present en l’espai públic en nombroses festes i celebracions, el carrer entrava en l’espai de culte i esdevenia un escenari més de la quotidianitat.

Bust d’àngel, Antic retaule major de Santa Maria del Mar de Barcelona, 1632, Museu Frederic Marès

Exvot Catalunya, 1705-1714. Pintura a l’oli sobre fusta Santuari del Miracle (Riner), Museu Frederic Marès

Així mateix, en l’àmbit privat es reservaven espais per a la devoció, oratoris i petites capelles, o s’incorporaven objectes, com crucifixos, piques d’aigua beneïda o imatges religioses, que convivien harmònicament amb altres que complien una exclusiva funcionalitat domèstica, sense oblidar tampoc els objectes que els fidels duien en contacte amb el propi cos, com ara medalles, crucifixos, petits reliquiaris o escapularis.

 Compartiment de retaule. Fugida a Egipte, Osona (?), segona meitat del segle XVII Talla de fusta policromada, Museu Frederic Marès

 Mare de Déu de Montserrat Catalunya, segle XVII. Oli sobre coure, Museu Frederic Marès

La nova pietat barroca, centrada en la veneració dels sants i les seves relíquies, mostrà un especial interès pels sants locals i el culte marià. La difusió del culte es vehiculava principalment per via oral, però fou la imatge la que assolí un paper destacat en la fixació dels models iconogràfics, tant si es feia a través d’un retaule pictòric o escultòric, d’una talla exempta, o bé d’un modest exvot o dels gravats religiosos, principalment goigs i estampes, una modalitat d’impressió que a Catalunya gaudí de gran acceptació

Es tracta d’una exposició d’un col·leccionista, dins un museu d’un gran col·leccionista, Frederic Marès, referent imprescindible del món del col·leccionisme a Barcelona, a Catalunya i a Europa.

+ Informació:

http://www.gelonchviladegut.com/
http://w110.bcn.cat/portal/site/MuseuFredericMares


dimecres, juliol 09, 2014

Anton Kusters: Yakuza



El fotògraf Anton Kusters ens endinsa en el perillós, misteriós i inaccessible món dels Yakuza, grup criminal conegut per per la seva enorme capacitat organitzativa i la seva participació en multitud d'empreses delictives així com pel seu hermetisme. Ara el seu treballa el podem veure fins el 25 de Juliol a la Galeria Tagomago, c/ Santa Teresa, 3, Barcelona.











 Anton Kusters va aconseguir un accés sense precedents al món d'aquesta banda criminal fortament arrelada en la cultura i la societat nipona, així com posseïdora d'arrelades costums, tot lo qual converteix aquest document gràfic en poc més que sorprenent, ja que no és normal que un grup d'aquestes característiques doni via lliure a un fotògraf per documentar el seu dia a dia, un món tan dur com a fosc i perillós.










Entrevista amb el fotògraf Anton Kustner: http://stewardmag.com/yakuza/


+Informaciò:

http://antonkusters.com/
http://www.tagomago.com/