dimecres, octubre 22, 2014

El Misteri Casagemas


 De esquerra a dreta: Pablo Picasso, Ángel Fernández de Soto i Carles Casagemas en un terrat de Barcelona (1900), Fotografia de Manuel Pallarès

És un pèl complicat escriure qualsevol cosa al voltant de la figura més enigmàtica de l'art català, Carles Casagemas, un artista que va quedar engolit per la tragèdia de la seva curta vida i per la figura de qui va ser el seu gran amic, Pablo Picasso.
Ara estem a les portes de Novembre, i el MNAC l'hi dedicarà la primera exposició de reconeixement, un reconeixement que ha trigat una mica, però ha arribat i això és el bo de la situació.
La qüestió és què saben de Casagemas, en realitat ben poc, el pintor i poeta Carles Casagemas i Coll  neix a Barcelona, el 28 de setembre de 1880 i mor a París, el 17 de febrer de 1901 fill de Manuel Casagemas i Llabrós, natural de Granollers i la seva mare, de cognoms Coll i Vendrell, natural de Sitges.





El seu pare era cònsol general dels Estats Units d'Amèrica a Barcelona, i Carles fou destinat, d'antuvi, a la marina de guerra. Però amb el desastre de Cuba i Filipines, i a causa de la posició dels Estats Units en el conflicte, Carles fou rellevat d'aquesta obligació. En sortir de la Comandància de Marina, Casagemas va estudiar un cert temps a casa de l'escenògraf  Fèlix Urgellès.


A la dècada de 1890 Casagemas coneix a Pablo Picasso, a partir d'aquest moment ambdues figures romandran unides per sempre, però com ens explica Dolors R. Roig, aquesta serà una relació en totes dues direccions i no basada únicament en la fascinació de Casagemas per Picasso:

"Però és que Picasso també admirava Casagemas, i molt; si no, no s'hi hauria apropat. De seguida va veure que era diferent, que era especial. Eren dos artistes molt joves en construcció que van tractar temes i tècniques similars, que es van influir mútuament i que destacaven igual. Van ser amics inseparables durant gairebé dos anys. Tenien perfils, ambicions i caràcters antagònics, però es complementaven. “Casagemas no passava desapercebut i Picasso tampoc. Picasso va triar Casagemas i Casagemas va triar Picasso com a amic i company de taller. Tots dos desbordaven inquietuds i ganes d'observar i d'assimilar coses, però alhora es van diferenciar molt de manera interna i en la manera d'expressar-ho"

 Junts van fer el primer viatge a París, la tardor de 1900, Picasso aconseguiria l'èxit i Casagemas seria devorat pels seus dimonis. Quan Pablo Picasso tenia 19 anys, Casagemas, el seu gran amic, se suïcidà disparant-se un tret a la templa dreta dins d'un cafè del bulevard de Clichy perquè la seva núvia, l'enigmàtica Germaine Gargallo (amant de Picasso i posterior esposa de Ramon Pichot), l'havia abandonat. Un suïcidi fins ara lligat a una no provada impotència, fet que acabarà eclipsant tota la seva obra. Però potser també haurem de tornar a escriure els motius d'aquest tràgic final, ja que novament Dolors R. Roig ens dóna una nova visió dels fets:

"Una baralla entre Casagemas i Picasso el Nadal del 1900. Picasso es va endur el seu amic a Màlaga per intentar allunyar-lo dels fantasmes de París. Sobretot, de la seva obsessió per Germaine, que el rebutjava. Se sap per una carta que Casagemas va enviar als germans Reventós que una nit esbojarrada va buscar brega amb un grup d'andalusos, es va burlar d'ells i els va provocar tot proclamant el seu ideari independentista. “Podria ser que Picasso, irat, li confessés que se n'anava al llit amb Germaine.” Només és una suposició, matisa Roig. Però creïble. El que va passar després, el 17 de febrer del 1901 al cafè de l'Hippodrome, no n'és cap, de conjectura. Casagemas va fugir a París sense Picasso, que se'n va anar a Madrid, va reunir en un sopar els seus amics, entre els quals Manolo Hugué i Manuel Pallarès, i la seva estimada, va intentar assassinar-la sense èxit i va cloure la negra vetllada amb un darrer tret que li va esberlar el seu propi cervell".

Es troba enterrat al cementiri de Saint Ouen de París, segons una investigació de 2013 de Dolors R.Roig.




 Casa de Cites, MNAC

 Retrat de Germaine Gargallo

Picasso, que tan sol contava 19 anys queda profundament afectat, modifica la seva forma de pintar i inicia la "etapa blava". D'altra banda, li va dedicar diverses obres, ben conegudes, on es mostra el cadàver i enterrament de Casagemas:

La seva germana fou la compositora Lluïsa Casagemas i Coll.

+ Informació:
  
http://www.museunacional.cat/ca/carles-casagemas-lartista-sota-el-mite
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/Casagemas, l'artista ignorat


dijous, octubre 09, 2014

Joaquim Pla Janini, Passió per la fotografia

Classe d'anatomia, 1901

Joaquín Pla Janini (1879-1970) figura cabdal de la fotografia catalana de la preguerra. Nascut a Tarragona, començà a practicar la fotografia als catorze anys. Més tard es va fer metge i va arribar a hipotecar el seu sou per comprar-se la seva primera màquina fotogràfica. Començar fotografiant paisatges i reportatges de la vida rural de Camprodon, on va residir per un temps, i es va fer membre de l'Agrupació fotogràfica de Catalunya en 1923, ocupant la presidència per un breu període; el 1931 va renunciar a la seva professió de metge per dedicar la seva vida completament a la fotografia, sempre des de l'amateurisme més pur.

Les Parques, 1930, MNAC

Les Parques, 1930, MNAC

Les Parques, 1930, MNAC

Sol de tarda, 1943, MNAC

El llac daurat, 1954, MNAC
Eivissa, 1935-6

La matança del porc, Camprodon, 1924

Mans i eucaliptus

Mosso d'esquadra, 1931-3

Retrat de Josep Vidal i Rivas, 1939, MNAC

Papallones de la Caritat, MNAC

L'hora del fantasma, MNAC

Els àlbers de la ribera, 1952, MNAC

Misericòrdia Senyor, MNAC

 Pescador de Musclos, MNAC

Ombres paral·leles, MNAC

 + Informació:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Pla_i_Janini


dijous, octubre 02, 2014

Johan Axel Gustaf Andersson (Acke)


Johan Axel Gustaf Anderson (1859-1924) l'any 1904 es va canviar el cognom pel de Acke i sota aquest nom se li coneix avui dia, sent un dels artistes més importants de l'Art Nouveau a Suècia. Va tenir una educació tradicional a la Real Acadèmia de Suècia (1876-1881) per després traslladar-se a París on se sentirà fascinat davant de tot el que la ciutat li ofereix. El pintor Jules Bastien-Lepage serà una de les figures que influenciaran a Acke.

"El cos de Leandro en la riba" (1884)

"El cos de Leandro en la riba" és la suma de l'experiència adquirida per Acke a París. En la tècnica i la paleta segueix als mestres francesos, però l'estat d'ànim de la seva pintura neix de la ment d'un simbolista del Nòrdic. Malgrat que el tema és hel·lenitzant, la llum que clareja sobre un mar boirós són elements netament escandinau. La bellesa de la joventut, i la nau en el boirós horitzó en contrast amb els enderrocs en primer plànol és una idea favorita dels artistes romàntics, l'heroisme de morir per amor. Leandro, que va intentar creuar nadant el Helespont per arribar fins a Hero, no és pintat com una víctima d'una nit de tempesta, sinó com un heroi amb la seva corona. Aquesta pintura és la més antiga coneguda d'Axel Acke.

"Mirall d'aigua", (1894-1908), Musée d'Orsay

Festival d'estiu al stadium del metall (1898), Nationalmuseum, Stockholm

Interior, Villa Akleja (1903)

"Faust", (1904)


Östrasalt, Sal, vent i mar (1906)

"Petit club de mariners"1909


"Al tren" 1924

"El poeta Verner von Heidenstam" (1911)

+ Información:

http://www.nationalmuseum.se/sv/

dilluns, setembre 22, 2014

Ismael Smith, la genialitat d'un Dandi



Ismael Smith i Marí (Barcelona, 1886 - White Plains, Nova York, 1972) és sense cap dubte un dels artistes catalans més peculiars de finals del Modernisme i inicis del Noucentisme. Smith, era una persona inquieta, sobretot  li agradava experimentar, això el va fer destacà en camps tant variats com l'escultura, el dibuix, el gravat i la il·lustració. Inclòs, un tant forçadament, per Eugeni d'Ors dins el Noucentistes ja que la seva obra, estilísticament influenciada pel modernisme anglès i centreeuropeu axis com pel decadentisme d'Albert Beardsley i la Secessió vienesa, està més relacionada amb l'últim modernisme de caire expressionista.

Ismael Smith, Mariano Andreu i Nestor Torre, París 1911

Ismael Smith, va desenvolupar una intensa activitat en el camp del gravat, realitzant personalment els gravats, i sobresortir en la tècnica de l'aiguafort. L'artista il·luminava posteriorment algunes de les peces. La realització de l'ex-libris, tècnica que va aprendre d'Alexandre de Riquer, és realment una meravella.

 1909, Primera Vanitat

 1911-13, Lord George Bryan, Beau Brummell

 1912, Ready, MNAC

 1915, El descans, Galeria Francesc Mestre

 1916, El ball

 1919, Ex-Libris, Tortola València

1919, Ex-libris, Señor Ismael Smith, Biblioteca Nacional de Catalunya

 1920, Ex-libris Samuel T Shaw Nova York, Biblioteca Nacional de Catalunya


1921-23, Travessat, Galeria Francesc Mestre

 Ex-libris, ADH

1918, Ex-libris

Ex-libris Michel Fokine

 Flora, Galeria Francesc Mestre

 Parella besant-se, Galeria Francesc Mestre

 Súplica, Museu Abelló, Mollet del Vallès

+ Informació:

http://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Smith-i-Mari-Ismael
http://www.artnouveau.eu/ca/author.php?author=67
http://ca.wikipedia.org/wiki/Ismael_Smith_Mar%C3%AD