dijous, juliol 17, 2014

"Una mirada al 1700", una Mirada Integradora

Alguns poden pensar que, al llarg d'aquest any, estem tenint una saturació expositiva entorn dels fets de 1714 i del s. XVIII, però en realitat són visions complementàries que busquen apropar-nos a la realitat d'una nació que es va veure privada de les seves lleis i a la qual varen intentar esborrar del mapa com a poble, des de llavors va sofrir l'assetjament de la seva cultura i per tant de la seva identitat. No obstant la voluntat de ser es va imposar a les intencions polítiques i quan al s. XIX semblava que tot rastre de Catalunya havia desaparegut, quan el seu idioma semblava extingit, ressorgirà de les seves cendres amb un impuls que ha arribat fins als nostres dies, la voluntat de ser ha sabut imposar-se a totes les estratègies polítiques destinades a fer-la desaparèixer.

 Setge de Barcelona de 1714, Jacques Rigaud / Martin Engelbrecht, Augsurg, c.1750. Col·lecció Gelonch Viladegut

Totes les exposicions que s'han succeït al llarg d'aquest any són el reflex de la necessitat de recuperar la normalitat, i per recuperar la normalitat cal recuperar el mateix pols històric, entre ells el moment en que l'estructura social i política catalana salta per l'aire, fets que no només van afectar Barcelona i als òrgans de govern sinó a tot el Principat i a tots els seus ciutadans. I això és el que ens proposa el  diàleg entre els gravats de la col·lecció Gelonch-Viladegut i les col·leccions del Museu Frederic Marès, una mirada estructurada en cinc àmbits de caràcter àmplia i integradora entorn a Catalunya al 1700.


EL PODER
El novembre de l’any 1700 s’esqueia la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la branca hispànica dels Habsburg. El testament del difunt entronitzava el duc Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França. La unió de territoris de França i Espanya sota la casa de Borbó no fou acceptada per Àustria, Anglaterra i Holanda, que van signar una aliança amb l’objectiu de declarar la guerra als Borbó i proclamar rei d’Espanya l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I. L’any 1705, amb l’establiment de la cort del rei Carles III a Barcelona, la capital catalana va convertir-se en un dels principals centres de poder de l’Europa del moment.

Arribada d'el arxiduc Carles d'Austria a Barcelona el 1705 Paul Decker (dibuixant) i Johann August Corvinus (gravador) Augsburg, cap al 1715 Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, Petrus Schenk, 1709. Imprès a Amsterdam. Col·lecció Gelonch Viladegut

 Carles III rep la reina Elisabet Cristina a Barcelona 1708 Paul Decker (dibuixant), Johann August Corvinus (gravador) Augsburg, cap al 1715 Aiguaf sobre paper. Colección Gelionch Viladegut

Carles III, Hendrik Frans Diamaer (gravador) Anvers, primer terç del segle XVIII Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Elisabet Cristina de Brunsvic, esposa de Carles III, que va residir a Barcelona entre 1708 i 1713 i que va encapçalar la darrera cort que hi ha hagut a la Ciutat. El gravat és de Adam Johann Schmuzer, editat a Viena el 1727. Col·lecció Gelonch Viladegut

La representació del poder fou un recurs utilitzat abastament a l’Europa moderna amb fins propagandístics. Els principals actors de la guerra de Successió, com Felip V, Carles III o la reina Elisabet Cristina de Brunswick, foren representats en postures solemnes i envoltats de motius simbòlics del seu poder reial. A diferència de la pintura, la tècnica del gravat, així com també la medallística, permetien reproduir les imatges en grans quantitats, cosa que les feia encara més útils per al seu ús polític.

EL TERRITORI
A principi del segle XVIII, en esclatar la guerra de Successió, el territori català estava dividit en vegueries i sotsvegueries que es corresponien amb més o menys exactitud, amb els antics comtats i vescomtats d’origen medieval. Barcelona era, de llarg, la ciutat més gran d’un país que tenia una població que oscil·lava a l’entorn dels 400.000 habitants. Altres ciutats importants eren Tarragona, Tortosa, Lleida, situada en el camí reial que unia Barcelona amb Madrid, i Girona, avantsala de la frontera francesa.

Mapa de Catalunya durant el regnat de Carles III, Johann Baptist Homann (cartògraf) Nuremberg, 1707 Aiguafort acolorit sobre paper

A l’època moderna, les vistes de ciutats i els gravats cartogràfics, tenien una doble funció, per una banda, eren utilitzats amb finalitat propagandística, mostrant les ciutats assetjades o conquerides com a veritables trofeus de guerra, però per l’altra, tenien també una utilitat pràctica, atès que servien de model per a planificar campanyes militars posteriors, doncs eren una font d’informació molt acurada de les ciutats, fortificacions, ports o camins per on s’havien de moure els exèrcits.

Vista de Lleida, Gabriel Bodenehr, Aubsburg, c. 1717. Col·lecció Gelonch Viladegut

Vista de Barcelona, Pieter van der Aa (geògraf) Leiden, 1707 Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Les invasions que França va dur a terme a Catalunya al llarg del segle XVII són, precisament, la raó per la qual es conserven representacions gràfiques de les principals ciutats catalanes, sobretot d’aquelles que disposaven de fortificacions, elaborades pels millors cartògrafs, geògrafs i enginyers francesos, com Sébastien de Pontault de Beaulieu o Nicolas de Fer.

LA GUERRA
El desembarcament de les tropes angloholandeses a Dénia i a Barcelona, l’estiu de 1705, va suposar l’inici de la guerra de Successió a la península Ibèrica. Després d’unes setmanes de setge, la capitulació de la guarnició borbònica que defensava la capital catalana va propiciar el decantament del país en favor del l’arxiduc Carles d’Àustria. L’entrada del nou rei a Barcelona, el novembre d’aquell any, fou un dels episodis clau en el desenvolupament de la guerra a Catalunya.

 Duc de Peterborough, Godfrey Kneller (dibuixant) i Jacobus Houbraken (gravador), Londres 1740. Col·lecció Gelonch Viladegut

Jacobus Hertzog von Berwick, Anònim s.XVIII. Col·lecció Gelonch Viladegut

Entre les imatges d’aquest àmbit, s’hi exhibeixen alguns retrats dels millors generals europeus que van combatre en aquest front de guerra i plànols dels enfrontaments militars més decisius del moment, com el setge de Lleida, el 1707, o bé la Batalla d’Almenar, el 1710.

 Batalla d’Almenar, Isaac Basire, s. XVIII. Col·lecció Gelonch Viladegut

El colofó de la guerra de Successió fou, sens dubte, el setge de Barcelona de 1713-1714, del qual es conserven una sèrie de gravats de Jacques Rigaud que mostren diferents fases de l’assalt de les tropes borbòniques contra les muralles de Barcelona que culminà l’11 de setembre de 1714.
(ver prèviament: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud), Barcelona 1714)

LA VIDA QUOTIDIANA
Tot i els episodis bèl·lics que assetjaren Catalunya durant aquest període, que en alguns casos foren extremadament durs, la societat catalana havia encetat a les darreries del segle XVII una etapa de prosperitat econòmica que es percebia en el progrés de l’agricultura, la producció artesanal i el dinamisme comercial, tant interior com exterior.

Ventall, França, Meitat del s. XVIII, Gravat sobre paper i os pintat, Museu Frederic Marès

El nombre d’objectes que haurien de permetre recompondre el mosaic de la vida quotidiana d’entorn el 1700 és bastíssim. Els habitatges, els tallers, les oficines administratives, els establiments del comerç, les tavernes etc. eren plens d’objectes que permetien dur a terme les tasques pròpies de cada àmbit i especialització.

Escriptori, Catalunya, Finals s. XVII -primera meitat s. XVIII. Noguera, arbre de ribera i boix. Marqueteria, Museu Frederic Marès

Els objectes exposats, majoritàriament vinculats als interiors domèstics, i en aquest cas en absència de gravats, ens apropen a la percepció d’aquesta quotidianitat.

LA DEVOCIÓ
Les esglésies eren més que un espai litúrgic i estaven plenament integrades en la dinàmica quotidiana. De la mateixa manera que la religió era present en l’espai públic en nombroses festes i celebracions, el carrer entrava en l’espai de culte i esdevenia un escenari més de la quotidianitat.

Bust d’àngel, Antic retaule major de Santa Maria del Mar de Barcelona, 1632, Museu Frederic Marès

Exvot Catalunya, 1705-1714. Pintura a l’oli sobre fusta Santuari del Miracle (Riner), Museu Frederic Marès

Així mateix, en l’àmbit privat es reservaven espais per a la devoció, oratoris i petites capelles, o s’incorporaven objectes, com crucifixos, piques d’aigua beneïda o imatges religioses, que convivien harmònicament amb altres que complien una exclusiva funcionalitat domèstica, sense oblidar tampoc els objectes que els fidels duien en contacte amb el propi cos, com ara medalles, crucifixos, petits reliquiaris o escapularis.

 Compartiment de retaule. Fugida a Egipte, Osona (?), segona meitat del segle XVII Talla de fusta policromada, Museu Frederic Marès

 Mare de Déu de Montserrat Catalunya, segle XVII. Oli sobre coure, Museu Frederic Marès

La nova pietat barroca, centrada en la veneració dels sants i les seves relíquies, mostrà un especial interès pels sants locals i el culte marià. La difusió del culte es vehiculava principalment per via oral, però fou la imatge la que assolí un paper destacat en la fixació dels models iconogràfics, tant si es feia a través d’un retaule pictòric o escultòric, d’una talla exempta, o bé d’un modest exvot o dels gravats religiosos, principalment goigs i estampes, una modalitat d’impressió que a Catalunya gaudí de gran acceptació

Es tracta d’una exposició d’un col·leccionista, dins un museu d’un gran col·leccionista, Frederic Marès, referent imprescindible del món del col·leccionisme a Barcelona, a Catalunya i a Europa.

+ Informació:

http://www.gelonchviladegut.com/
http://w110.bcn.cat/portal/site/MuseuFredericMares


dimecres, juliol 09, 2014

Anton Kusters: Yakuza



El fotògraf Anton Kusters ens endinsa en el perillós, misteriós i inaccessible món dels Yakuza, grup criminal conegut per per la seva enorme capacitat organitzativa i la seva participació en multitud d'empreses delictives així com pel seu hermetisme. Ara el seu treballa el podem veure fins el 25 de Juliol a la Galeria Tagomago, c/ Santa Teresa, 3, Barcelona.











 Anton Kusters va aconseguir un accés sense precedents al món d'aquesta banda criminal fortament arrelada en la cultura i la societat nipona, així com posseïdora d'arrelades costums, tot lo qual converteix aquest document gràfic en poc més que sorprenent, ja que no és normal que un grup d'aquestes característiques doni via lliure a un fotògraf per documentar el seu dia a dia, un món tan dur com a fosc i perillós.










Entrevista amb el fotògraf Anton Kustner: http://stewardmag.com/yakuza/


+Informaciò:

http://antonkusters.com/
http://www.tagomago.com/

dijous, juliol 03, 2014

Arquíloc de Paros

Bust d'Arquiloc, primer o segon segle d.C, còpia d'un original del tercer o segon segle abans de Crist, Itàlia;
Louvre, París (antiga col·lecció Borghese; comprada l'any 1807)

Arquíloc de Paros (segle setè abans de Crist) poeta líric, soldat, mercenari grec i pel que sembla bastant malcarat i allunyat de qualsevol mena d'hipocresia social, considerat el pare de la poesia iàmbica, ( peu de mètrica constituïda per una síl·laba breu i una altra llarga). La seva poesia, la qual ens ha arribat de forma fragmentària, va cobrir tots els aspectes de la vida, però la seva fama es deu a la seva facilitat per generar-se enemistats gràcies als atacs que els seus versus suposaven tant per a l'ordre establert com als atacs personals i la ridiculització tant pròpia com de personatges coneguts. Arquíloc s'ens presenta com un autor completament actual, ja que fa de la seva vida i dels seus sentiments el motiu principal de la seva obra, lo qual el fa distanciar-se dels seus coetanis, al mateix temps que converteix els seus poemes en la principal base bibliogràfica per conèixer la seva vida, lo qual no deixa de ser problemàtic, per la possible utilització de situacions i personatges probablement ficticis.

Baix-relleu pertanyent al Arquiloqueion de Paros, any 500 a.C, Museu arqueològic de Paros

La seva influencia s'estendrà a poetes com Horaci, Píndar o Críties, encara que amb retrets de caràcter moralista per part d'aquests dos últims

Soy yo, a la vez, servidor del divino Enialio
y conocedor del amable don de las Musas.

En la lanza tengo mi pan negro, en la lanza
mi vino de Ismaro, y bebo apoyado en mi lanza.

Algún Sayo alardea con mi escudo, arma sin tacha,
que tras un matorral abandoné, a pesar mío.
Puse a salvo mi vida. ¿Qué me importa el tal escudo?
¡Váyase al diantre! Ahora adquiriré otro no peor.

No se van ya a tensar muchos arcos ni frecuentes
hondas, cuando a contienda Ares convoque en el llano.
De espaldas será muy quejumbrosa la tarea.
Que en este género de lucha son muy expertos ellos,
los dueños de Eubea, afamados por sus lanzas.

Anda, con la copa recorre el banco de remeros
de la rauda nave, y destapa las jarras panzudas.
y escancia el vino rojo hasta el fondo de las heces.
Pues no podremos soportar sobrios esta guardia.

Tus fúnebres quejas, Pericles, ningún ciudadano
censurará, ni tampoco la ciudad, entre fiestas.
Tales eran aquéllos que las olas del mar bravío
sepultaron. Hinchados por las penas tenemos
los pulmones. Pero los dioses, amigo mío,
establecieron como medicina para males sin remedio
la firme resignación. Ya uno, ya otro los tiene.
Hoy nos tocó a nosotros, y una sangrienta herida
lloramos. Luego alcanzará a otros. Con que al punto
resignaos y dejad ese llanto de mujeres.

Todo al hombre, Pericles, se lo dan el Azar y el Destino.

Porque ni llorando remediaré nada, ni nada
empeoraré dándome a placeres y festejos.

No me importan los montones de oro de Crises.
Jamás me dominó la ambición y no anhelo
el poder de los dioses. No codicio una gran tiranía.
Lejos está tal cosa, desde luego, de mis ojos.

Corazón, corazón de irremediables penas agitado,
¡álzate! Rechaza a los enemigos oponiéndoles
el pecho, y en las emboscadas traidoras sostente
con firmeza. Y ni, al vencer, demasiado te ufanes,
ni, vencido, te desplomes a sollozar en casa.
En las alegrías alégrate y en los pesares gime
sin excesos. Advierte el vaivén del destino humano.

A los dioses atribúyelo todo. Muchas veces levantan
de las desdichas a los hombres echados sobre el oscuro suelo;
y muchas veces derriban y tumban panza arriba
a quienes caminan erguidos. Luego hay muchos daños
y uno yerra falto de sustento y en desvarío de mente.

Baix-relleu pertanyent al Arquiloqueion de Paros, any 500 a.C, Museu arqueològic de Paros

Ningún ciudadano es venerable ni ilustre
cuando ha muerto. El favor de quien vive preferimos
los vivientes. La peor parte siempre toca al muerto.

Ningún suceso hay ya inesperado, ni increíble
ni maravilloso, cuando Zeus, Padre de los Olímpicos,
de un mediodía hizo noche, ocultando la luz
del sol brillante. Húmedo espanto sobrevino a las gentes.
Desde entonces, cualquier cosa resulta creíble y esperable
a los humanos. Ninguno de nosotros se admire al verla.
Ni si las bestias agrestes truecan con los delfines
el pasto marino y tienen por más gratas que la tierra
las olas resonantes del mar, y aquéllos prefieren el monte.

No quiero un general alto y bien plantado
ni ufano en sus bucles y esmerado en afeites.
Por mi, ojalá sea un tipo pequeño y patizambo
que se mantenga firme en sus pies, todo corazon

Jugueteaba ella con un ramo de mirto
y una linda flor del rosal...
Su melena
le aureolaba de sombra los hombros y la frente.
...De su perfumado pecho y cabello
Hasta un viejo se habría enamorado
Tal ansia de amor me envolvió el corazón
y densa niebla derramó sobre mis ojos
robando de mi pecho el suave sentido.
Yazgo, infeliz, por la pasión vencido
sin vida, hasta los huesos traspasado
de fieros dolores que los dioses me envían.
Pero el perturbador deseo me domina
y no me cuido de yambos ni placeres.
Ojalá que pudiera tocar la mano de Neóbula...
Y caer, presto a la acción, sobre el odre,
y aplicar el vientre al vientre y mis muslos a sus muslos.

Padre Licambes, ¿qué es lo que tramaste?
¿Quién perturbó tu entendimiento? Antes
estabas en tus cabales. Pero ahora eres
en la ciudad gran motivo de burla.

Cierta fábula hay que así cuenta:
que una vez la zorra y el águila trabaron amistad
como vecinas.

No he celebrado, padre Zeus, mi boda.

¡Oh Zeus, Padre Zeus, tuyo es el poder en los cielos,
y tú observas los hechos de los hombres,
criminales o justos, y a ti incluso te atañe
la desmesura y la justicia entre las fieras!

Sé sólo una cosa importante: responder
con daños terribles a quien daños me hizo.


Traducció al castellà: Carlos García Gual

divendres, juny 27, 2014

"Laelius, De Amicitia", Ciceró



En "Laelius de Amicitia", (en línia aquí), Ciceró ens porta a través d'un llarg diàleg sobre la naturalesa de l'amistat. El diàleg és entre Gaius Laelius i els seus fills i amics, Laelius reflexiona sobre Escipió l'Africà, el seu estimat amic que acabava de morir. Els personatges parlen de la naturalesa de l'amistat, el que fa un bon amic, i com els amics es lamenten pels altres quan un està perdut. És una molt valuosa referència entorn a "l'amistat" entre dos homes:

[3] Si negara que yo me conmuevo por nostalgia de Escipión, cuán rectamente esto yo haga, los sabios habrán de ver; pero ciertamente mentiría, Pues me conmuevo privado de un amigo de tal clase cual , según creo, nadie nunca será, según puedo confirmar, nadie ciertamente fue; pero no necesito medicina yo mismo me consuelo y especialmente con el alivio que carezco de aquel error por el que muchos suelen angustiarse por la muerte de los amigos. Pienso que nada malo le sucedió a Escipión; si algo malo le sucedió, a mi me sucedió; pues angustiarse gravemente por sus propias desgracias es propio del que ama no al amigo sino a sí mismo. [...]

[6]  Pues la amistad no es otra cosa a no ser el acuerdo de todas las cosas divinas y humanas con benevolencia y amor; ciertamente no se si, exceptuando la sabiduría, algo mejor que esta por los dioses inmortales. [...]

"L'amistat" com el més alta regal per a l'home, més alt que l'amor marital. Ciceró descriu l'amistat no com una necessitat, sinó com part fonamental de la naturalesa humana. Afirma que l'amor d'un pare per un fill és la forma primordial de tota amistat, un pare estima veritablement al seu fill "com un altre jo", d'acord amb la definició d'Aristòtil. Però ell va més allà per parlar de "l'amistat" entre homes, citant dos herois romans com exemple. L'amor conjugal no s'esmenta:

[8] Por lo cual, la amistad me parece más bien surgida de la naturaleza que de la indigencia, más por la aplicación del espíritu con un cierto sentido de amar que por el pensamiento de cuánta utilidad aquella cosa va a tener. De qué clase es ciertamente esto, incluso entre ciertas bestias puede advertirse, las cuales de tal modo aman, un cierto tiempo, a los nacidos de ellas y son amadas por éstos de tal modo que su sentimiento aparece fácilmente. Esto en el hombre es mucho más evidente, primero por aquel afecto que hay entre hijos y padres, que no puede romperse a no ser por un crimen detestable; luego cuando surgió un sentimiento de amor semejante, si hemos encontrado a alguien con cuyas costumbres y naturaleza coincidimos, porque nos parece percibir en él como alguna luz de probidad y virtud.

Nada hay en efecto más amble que la virtud.nada que incite más a amar, porque ciertamente amamos, de algún modo, a causa de la virtud y probidad también a aquellos que nunca vimos. ¿Quién hay que no mencione el recuerdo de C. Fabricio y M.Curio, a quienes nunca vio con algún afecto y benevolencia?. [...]

Pels antics, tant semites com greco-romans, l'amor conjugal no és l'amor central, van veure l'amistat entre dos homes com superior a l'amor d'un home la seva esposa. En les èpoques posteriors, desprès de la decadència de la civilització grecoromana, aquesta exaltació de l'amor entre persones del mateix sexe va ser pervertida relacionant-la amb les relacions pedòfiles.
Ciceró dirà que aquesta amistat supera totes les altres relacions i incorpora la definició d'Aristòtil, que indica que és l'única amistat única que pot sostenir l'home:

[7] Por un lado,  la amistad contiene muchísimas y grandes ventajas, por otro supera ciertamente a todas, porque hace brillar una buena esperanza para el futuro y no permite que los espíritus se debilitan o decaigan. pues quien contempla a un verdadero amigo, contempla como un retrato de sí mismo. [...]

[27] Para mi ciertamente Escipión, aunque me ha sido arrebatado súbitamente, sin embargo vive y vivirá siempre [...]




dijous, juny 19, 2014

Kerry James Marshall. Pintura i altres coses



Dossier de premsa

Kerry James Marshall. Pintura i altres coses
De l'11 de juny al 26 d’octubre de 2014 | Fundació Antoni Tàpies

Kerry James Marshall. Pintura i altres coses és la primera gran exposició a Europa de l’artista Kerry James Marshall, artista nord-americà nascut l’any 1955 a Birmingham, Alabama, i considerat un dels més rellevants de la seva generació.
Aquesta mostra es presenta a l’Estat espanyol dividida en dues seus: d’una banda, la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona exposa l’obra pictòrica més recent del creador, en gran part inèdita a l'Estat, i els treballs realitzats en altres mitjans com ara la fotografia, el vídeo i la instal·lació; el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid, de l'altra, se centra sobretot en la seva producció pictòrica.

Kerry James Marshall. Garden Party [Festa de jardí], 2003. Foto: Tom Van Endye. Cortesia de l’artista, de Jack Shainman Gallery, Nova York, i de Koplin Del Rio, California.

Kerry James Marshall. Nude (Spotlight) [Nu (Focus)], 2009. Cortesia de Defares Collection, Països Baixos.

Kerry James Marshall. Black Star [Estrella negra], 2011. Cortesia de Marilyn i Larry Fields, Xicago.

Kerry James Marshall. Untitled (Club scene), [Sense títol (Escena de Club)]. 2013. Foto. Tom Van Ebdye. Cortesia de l’artista, de Jack Shainman Gallery, Nova York, i de Koplin Del Rio, California.

L’obra de Marshall es caracteritza per una intensa revisió dels ideals de l’estètica occidental que han definit la història canònica de l’art. L’autor incideix en l'absència del subjecte negre en el cànon iconogràfic occidental, i planteja una reflexió sobre la invisibilitat en les representacions artístiques dels col·lectius marginals. Durant la seva joventut, l’artista va viure les revoltes socials i els moviments dels drets civils que van tenir lloc als anys 60 i 70 als Estats Units. Aquestes impressions primerenques i la seva intuïció sobre la “mancança en el banc d’imatges” del subjecte negre en la història de l’art van anar consolidant la idea que acabaria constituint el principi fonamental a partir del qual flueix tota la seva obra, és a dir, iniciar una reflexió sobre la "identitat" − nacional, de gènere i, sobretot, racial − en la representació artística occidental amb l’objectiu de contextualitzar l’experiència afroamericana en la situació sociopolítica actual. Com el mateix Marshall explica:

"El món que jo veig és filtrat per unes lents de cultura negra. No podria fer art des d’una perspectiva no negra encara que ho volgués. L'intent de fer art està determinat per la meva posició com a negre americà. El fet que això pugui ser formulat com un problema, com una possibilitat, surt de les experiències actuals i històriques dels negres als EUA."

La lectura per part de l’artista de la novel·la Invisible Man, de l’escriptor Ralph Ellison, que versa sobre la condició d’invisibilitat en la societat, el va influir en les nocions “d’ésser un no-ésser” i de “simultaneïtat de la presència i l’absència” en la societat. Marshall va decidir abandonar els treballs inicials de collage abstracte per impulsar la primera pintura figurativa, Portrait of the Artist as a Shadow of his Former Self  (Retrat de l’artista com una ombra del seu antic jo), 1980, on ja utilitzava la seva característica silueta negra amb fons fosc per aconseguir plasmar la presència i l'absència de manera simultània, i on era possible veure i no veure alternativament la figura al quadre.

Portrait of the Artist as a Shadow of his Former Self  (Retrat de l’artista com una ombra del seu antic jo), 1980

Alguns dels seus llenços evoquen les aspiracions de la dècada de 1960, obrint un espai imaginari en el qual la relació entre el passat i el present es converteix en tema per a tot un conjunt de possibilitats narratives. En aquest sentit, el propòsit de Marshall de compensar la “mancança” de la representació negra en la història de l’art l'ha dut a assumir el repte de bastir un corpus d’imatges icòniques. Com ell mateix explica:

"no havia vist mai un gran quadre de narrativa èpica amb figures negres, i aquest va ser el tipus de pintura que va començar a interessar-me fer".

Per tal de desnaturalitzar la impressió visual de “raça”, Marshall juga amb l'ambivalència del significat del concepte “negre”, tot fent referència alhora al fenomen abstracte del color i a la realitat concreta de les identitats "racials" socialment construïdes.

Kerry James Marshall. Believed to be a Portrait of David Walker (Circa 1830), [Es creia que era un retrat de David Walker (Circa 1830)], 2009. Cortesia de The Deighton Collection, London.

A la Fundació Antoni Tàpies s'hi exposa l’obra Believed to be a Portrait of David Walker (Circa 1830) (Es creia que era un retrat de David Walker (vers 1830)), 2009. El retrat fa referència a David Walker, una figura clau en la lluita per l'abolició de l'esclavitud a Amèrica. Amb aquest retrat, Marshall tracta de proveir una imatge de qui no en va tenir cap.

Kerry James Marshall. Mementos [Records], 1998. Cortesia de Rennie Collection, Vancouver.

Kerry James Marshall. Mementos [Records], 1998. Cortesia de Rennie Collection, Vancouver.

Kerry James Marshall. Mementos [Records], 1998. Cortesia de Rennie Collection, Vancouver.

Les escultures i els gravats inclosos a la instal·lació Mementos (Records), 1998, són encara més declaratives que les pintures. Els eslògans que decoren aquests cinc gravats evoquen l'activisme de Langston Hughes, Stokely Carmichael (després Kwame Touré), Martin Luther King Jr i Malcolm X, i van acompanyats dels corresponents enormes segells, amb els coixins de tinta gegants recolzats contra la paret i de color vermell, negre i verd, els colors de la bandera panafricana. Un altre cas el tenim en l’obra Wake (Despertar, deixant), 2003, on es mostra un conjunt d'imatges al voltant de la transportació i transformació dels africans com a conseqüència del comerç transatlàntic d'esclaus. Dues fotografies amb llum ultraviolada presenten vaixells de càrrega que trafiquen amb esclaus des de l'Àfrica a Amèrica, i vint plaques rodones duen imatges que rendeixen homenatge als primers vint africans que varen ésser venuts com a esclaus en subhastes, a Jamestown, l’any 1619.

Kerry James Marshall. Tyla, 2012. Cortesia de l’artista, de Jack Shainman Gallery, Nova York, i de Koplin Del Rio, California.

Kerry James Marshall. Naomi, 2012. Cortesia de l’artista, de Jack Shainman Gallery, Nova York, i de Koplin Del Rio, California.

A la sèrie de fotografies Black light (Llum negra), 2002-2012, s’evidencia aquesta recerca en les imatges preses en la foscor, sota els efectes de la llum ultraviolada, de figures negres. Explora la idea de visibilitat i invisibilitat dels individus en la societat, i les condicions que emmarquen la percepció de l’altre. Així mateix, a la sèrie Pin-up, l’artista juga una altra vegada amb el fons i la figura negres per tractar les tensions d’identitat i de gènere, remodelant la idea clàssica de la pin-up com un objecte de desig.

Kerry James Marshall. Small Pin-up (Finger Wag) [Petita pin-up (Espetec de dits)], 2013. Cortesia de l’artista, de Jack Shainman Gallery, Nova York, i de Koplin Del Rio, California.

Kerry James Marshall. Small Pin-up (Lens Flare) [Petita pin-up (Resplendor de lents)], 2013. Cortesia de l’artista, de Jack Shainman Gallery, Nova York, i de Koplin Del Rio, California.

La dona d'Small Pin-up (Finger Wag) (Petita pin-up (gest amb els dits)), 2013, s'adona d'ésser el punt de mira de l'espectador, i fa un gest de rebuig. A Small Pin-up (Lens-Flare) (Petita pin-up (resplendor de lents)), 2013, la figura ja dóna directament l'esquena i el seu braç rebutja la típica visió de les dones en la imatgeria eròtica. Una lent resplendent en la imatge, a més, obstaculitza a l’espectador la capacitat de veure amb claredat l’escena, jugant, una vegada més, amb la idea d’invisibilitat, de veure i no voler ser vist.

Baobab Ensemble, cortesia de l'artista, Jack Shainman Gallery, NY, and Koplin Del Rio, CA .

L'obra Baobab Ensemble (Grup baobab), 2003, una instal·lació amb seients fets d'objectes trobats, incloent-hi caixes, troncs, objectes de rebuig i catifes cobertes de plàstic i coixins. La instal·lació també utilitza fotografies de zones de seients localitzades sota arbres, fent al·lusió als llocs tradicionals de congregació en Baobabs africans. O la sèrie de còmics titulats Dailies (Diaris), 1999-en curs, on Marshall compensa la manca de superherois negres en la cultura de massa. Els Dailies poden ser vistos com una síntesi de moltes realitats i conceptes de constant recurrència a l'obra de l’artista: el que és quotidià, l'orgull negre, el desavantatge econòmic i la invisibilitat social, així com tradicions d'art folk africanes i afroamericanes, totes posicionades contra les jerarquies de la història de l'art occidental i els mitjans de massa contemporanis.

The Art of Hanging Pictures (L’art de penjar quadres, 2002) cortesia de l'artista, Jack Shainman Gallery, NY, and Koplin Del Rio, CA .

The Art of Hanging Pictures (L’art de penjar quadres, 2002) és una instal·lació que consta d’una sèrie de fotografies emmarcades. Fetes principalment per l’artista al South Side de Chicago, les imatges mostren carrers buits i camps esportius, vehicles d’emergència, una paret de maó, nombroses esglésies i un cigne ornamental kitsch, així com retrats de parelles i familiars. L’obra té un caràcter fragmentari.

Kerry James Marshall. Vignette, 2008. Cortesia de l’Art Institute of Chicago.


La sèrie Vignette (Estampa), 2005-2008, presenta des de diversos punts de vista una escena idílicament romàntica protagonitzada per personatges afro-americans. El títol i l'estil de la sèrie fan referència a l'estil Rococó, amb el seu tractament elegant i fluid de les composicions. Marshall, que va estudiar el període Rococó, incloses les obres de Fragonard (1730-1806) que incorporen aquestes imatges de plaer i d'excés, fa ús de la paròdia estilística per tal de representar la vida emocional hipotètica del subjecte negre, com si també hagués pogut dur una vida d'harmonia romàntica i pastoral.

La instal·lació de vídeo Laid to Rest (Estirada per descansar), 1998, aborda les experimentacions de Marshall amb la imatge en moviment. És una instal·lació en què es projecten tres canals amb muntatges animats d'imatges estereotipades del comportament “negre”, com per exemple persones involucrades en actes fragmentaris, aleatoris de violència (furts o tiroteigs des d'un cotxe). A sota, hi trobem una nina estirada en un taüt envoltat per corones funeràries. L'espai, semblant a un mausoleu, està clausurat, i les imatges projectades només poden ser vistes si s’observen de prop a través de forats petits a la paret.

Comissari: Nav Haq | Organització: Museum van Hedendaagse Kunst Antwerpen, Anvers; Kunsthal Charlottenborg, Copenhaguen; Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid; Fundació Antoni Tàpies, Barcelona.

Calendari: del dimecres 11 de juny al diumenge 26 d’octubre del 2014.

Web: www.fundaciotapies.org

+ Informació:

 http://ensembles.mhka.be/actors/kerry-james-marshall