dijous, abril 24, 2014

El Greco i la Tercera Festa Modernista

1577, Magdalena Penitent, Museu de l'Abadia de Montserrat

El 7 de abril de 1714, Doménikos Theotokópulos, El Greco, mor a Toledo en una situació bastant allunyada del reconeixement actual, menyspreat per Felipe II i oblidat per la cúria de la capital imperial, esgotat pels plets, ofegat pels deutes i amb prou feines valorat pels mecenes i  els centres religiosos toledans que van saber valorar la seva vàlua i van fer-li encàrrecs fins al dia de la seva mort. Després el silenci.
Hauria d'esperar fins al s. XIX perquè de la mà d'Ignacio Zuluoga, primer, i després de Santiago Rusiñol, la seva obra fos valorada i convertida en una icona de modernitat. En 1894, Rusiñol adquireix a París, per indicació de Zuloaga, dos Grecos, "Magdalena Penitent" i "Les llagrimes de Sant Pere", tots dos per l'ara increïble preu d'1.000 pessetes. Ambdues obres arriben a Sitges, on podem admirar-les al Museu del Cau Ferrat, en solemne i laica processó acompanyades per Ramon Casas, Eliseu Meifrèn i Enric Clarasó, una espècie d'entronització d'El Greco en la cúspide del Modernisme:

A un quart de dotze del dia 4 de novembre de 1894 la vila de Sitges rebia el trencorreu de Barcelona que portava a les seves terres diversos escriptors, pintors, arquitectes i d'altres artistes. En baixar del tren tota aquesta colla d'artistes serien aclamats per la població, que s'havia aplegat a l'estació, sota l'atenta mirada de Rusiñol qui seguidament va organitzar el seguici. Es van establir dos torns perquè els artistes arribats per a l'ocasió portessin els quadres fins al Cau Ferrat; el primer dels torns seria el de Ramon Casas, Enric Clarasó, Ramon Pichot i Eliseu Meifrèn; el segon d'ells, el de Josep Lluís Pellicer, Soler i Rovirosa, Joan Brull i Aureli Tolosa, secundats, en tots dos casos, per una banda de música a la qual seguien la resta dels participants a la festa. Mentrestant, com en una celebració religiosa, les gents de la vila els llançaven flors des de la finestra. En arribar al Cau la comitiva de l'ajuntament de Sitges va agrair públicament a Rusiñol la tasca que havia dut a terme creant el Cau Ferrat ja que dotava Sitges amb un museu de gran interés cultural a nivell nacional i fins i tot europeu. L'alcalde, Miquel Ribes, va entregar un pergamí artístic il·lustrat per Antoni Mirabent, assistent a la festa, en senyal d'agraïment.

Per tan sonada ocasió es concentrarà a Sitges la flor i nata de l'àmbit cultural: Narcís Oller, Pin i Soler, Joan Maragall, Albert Llanas, Frederic Rahola, Pompeu Gener, Ramon Casellas, J.M. Jordà, Sánchez-Ortiz, Albert Rossinyol, J. L. Pellicer, Josep Labarta, Ramon Casas, Eliseu Meifrèn, Soler i Rovirosa, Enric Clarassó, Joaquim Cabot, Francesc Rogent, Puig i Cadalfach, Maspons i Labrós, Josep Pijoan, Massó i Torrents, Josep Aladern, Manuel Rocamora, Garriga i Massó, Casa-Carbó, Joan Sardà, Josep Pascó i J. Soler i Miquel, entre altres, una llista que sols de mirar-la dona vertigen.

1585-90, Magdalena Penitent, Cau Ferrat (Sitges)

 1585-1595, Sant Francesc d’Asís i el germà Lleó meditant sobre la mort, Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)

Però si tot lo dit abans ja és de per si poc més que increïble i inimaginable en aquests temps, Rusiñol en prendre la paraula per començar la tercera festa modernista ho posarà tot de cap per avall.

"És la tercera vegada que el Cau Ferrat se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts que estem del mal de prosa que avui corre en la nostra terra.

Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem espolsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat forçada o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida.

Els ideals d'avui dia, les soles lluites que interessen a les grans majories, són només que qüestions materials, exigències pel pobre cos, sofriment d'enveja dels uns i estretes d'avarícia dels altres, barallant-se tots plegats per contentar els crits del ventrell; empentes dels de baix i resistències dels de dalt, i crits d'angúnia í mossegades d'agonia per disfrutar, pobra gent!, lo que en diuen el benestar de la vida. ¡Tot per la miserable carn i, res pel noble esperit! ¡Tot per allargar la vida i res per hermosejar-la! ¡Tot pels horts productius d'una prosa alimentícia i estragada, i res pels jardins de l'ànima, pels florits caminals de la poesia, pels ais del sentiment i les queixes del pobre cor, pels pobres ideals de coses nobles, acorralats i somorts com si sentissin vergonya de sortir a la cara de la llum!

D'aquell art, fet abans, com plogut de rosada d'una aurora, d'aquell art verge, nascut voltat de lliris i, crescut, com un arc de colors que s'aixecà voltat de núvols que no han rastrejat la terra; d'aquell art somniat mirant enlaire i buscat en el pensament que veu visions d'un més enllà vaporós i difumit; d'aquell art teixit d'heures entre flors descolorides, fresc com el riure d'un infant i misteriós com el pensament d'un vell, no en queden més que espurnes, dèbils avergonyiments, guspires mig apagades per l'alè fred d'un poble que se li diu positivista i que s'alaba d'ésser-ho.

L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que es el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament, de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, gornit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindre, peixent resignats les engrunes del present.[...]

Mentre esperem, amics meus, per al nostre Cau, per aquest raconet íntim, per aquest niu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre Cau, un «cau d'il·lusions i d'esperances»; que sigui un refugi per abrigar els que sentin fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se el mal del soroll, a omplir-se els pulmons de per tornar a volar, amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita."

Critica la burgesia, classe social a la qual no només ell, sinó la majoria dels assistents pertanyen; critica la política del seu temps; critica la moral a l'ús; i predica una rebel·lia que no hi ha cap distància entre l'art i la vida, entre la forma de crear i la forma de viure; i estableix les bases d'una regeneració social i cultural basada en el vitalisme de Joan Maragall. Lo mes interessant de tot és el fet de que ni la Vanguardia ni El Eco de Sitges analitzaran el discurs, sols elogiaren la seva bellesa.

1587-1596, Les llàgrimes de Sant Pere, Cau Ferrat (Sitges)

Crist abraçat a la creu, Museu Parroquial de Sant Esteve, Olot

El 29 d'agost de 1898, tindrà de nou un nou acte entorn de la figura del Greco, serà la inauguració del monument que mitjançant col·lecta popular s'havia aixecat en honor de al pintor al Passeig de la Ribera (Sitges), en aquest moment Rusiñol dirà:

"Tot ha sortit de vosaltres; sense la seva abnegació, aquell geni creador que en donar vida a la matèria va fer honra a la humanitat, el precursor de Velázquez, que per primera vegada, feia realitat el somni, donava plàstica en l'ànima, i detenia l'esperit marcant sobre la tela per admiració dels segles; aquell raig d'inspiració que per ser tan esplendent va ser jutjat de bogeria perquè enlluernava el vulgo; aquell sant del calendari de l'art, sense la vostra devoció no tindria un sol altar que recordés la seva memòria (...). Aquest poble, que mig somiar prop del mar sap somiar en l'avenir que espera la gran regeneració que necessita aquesta terra i que tothom demana a crits, com un poble que s'ofega."

1590-1595, Crist amb la creu, MNAC (Barcelona)

 1590-1600, Sant Pere i Saint Pau, MNAC (Barcelona)

 1595-1600, Sagrada Família amb Santa Anna i Sant Joanet (1595-1600), Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú)

Finals del segle XVI – inicis del segle XVII, Sant Joan Baptista i Sant Francesc d'Assís, MNAC (Barcelona)

+ Informació:

http://lletra.uoc.edu/ca/autor/santiago-rusinol
"Paisatges i escenaris de Santiago Rusiñol (París, Sitges, Granada)", de Vinyet Panyella
http://www.revistadegirona.cat/recursos/1962/0019_033.pdf
http://www.escriptors.cat/autors/rusinols/
http://www.museusdesitges.com/
http://www.victorbalaguer.cat/ca




dilluns, abril 14, 2014

Restauració i Nova Paternitat, Marià Colomer i Parès (Vic, 1743-1831)

Presentació al Temple.
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

L'any 1998 es va iniciar la restauració del primer dels quadres penjats als laterals de la nau central de l'església de la Mare de Déu dels Dolors de Girona, "La fugida a Egipte", que va ser presentat el 2002. El 2007 es va reprendre el projecte restaurant "Jesús entre els Doctors", i l'any 2008 "La presentació de Jesús al Temple" i el 2010  "L'enterrament de Crist".
El 4 d'octubre de 2012 es van presentat els dos quadres que restaven i "La crucifixió", quedant d'aquesta manera finalitzada la restauració del conjunt pictòric sobre tela de temàtica religiosa més grans de Catalunya.

Les pintures de finals del segle XVIII i principis del XIX, aproximadament entre 1743 i 1831, son un conjunt d’estil neoclàssic però amb una clara pervivència de tocs barrocs, representen diverses escenes dels dolors de la Mare de Déu.

La recerca feta per l’historiador Francesc Miralpeix, arran de la restauració del conjunt, ha permès atribuir l'autoria al pintor vigatà Marià Colomer i Parés (Vic, 1743-1831). Abans de la intervenció les pintures s’havien atribuït a l’artista Joan Carles Panyó i Figaró (1775-1840).

La Fugida a Egipte
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

Jesús entre els Doctors
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

Quan una obra d'art és restaurada, sempre hem d'esperar sorpreses, i amb aquest cas la sorpresa ha estat la paternitat del conjunt. Fins ara es considerava que l'autor era el mataroní Joan Carles Panyó (1775-1840), decorador i pintor, axis com un dels millors exponents del neoclàssic a Catalunya, però després de la consolidació i neteja de les obres, que tornen a lluir com el primer dia, la paternitat ha canviat, ja que segon la recerca feta per l’historiador Francesc Miralpeix ha permès atribuir l'autoria del conjunt al pintor vigatà Marià Colomer i Parés (Vic, 1743-1831).

Camí del Calvari
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

La Crucifixió
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC

Segons l’historiador de l’art de la Universitat de Girona Francesc Miralpeix, que reconeix el conjunt com un dels últims grans cicles de la pintura barroca a Catalunya, i atès el context històric i artístic, un moment en què l’academicisme de Pere Pau Muntanya, Josep Bernat Flaugier o Francesc Pla "el Vigatà" s’havia anat estenent a tot el territori.

El 8 de març de 1732, els congregants dels Dolors de Girona varen decidir erigir el seu espai de culte al costat de l’església del convent de la Mercè. Onze anys més tard la nova església fou beneïda, encara que les obres d’ampliació, restauració i embelliment, entre les quals cal comptar-hi la construcció d’un espaiós cambril i un retaule esculpit per Josep Barnoia el 1760, continuaren fins a la fi del segle XVIII.

Passada la Guerra d’Independència, el retaule s’hagué de refer seguint un disseny nou, que José Grahit primer i més tard Ramon Grabulosa atribuïren al pintor i director de l’escola de dibuix d’Olot Joan Carles Panyó i Figaró. Tot i que no n’estaven del tot segurs, Grahit i Grabulosa li atorgaren també la paternitat de les 6 grans pintures a l’oli sobre tela amb la representació dels Dolors de Maria —el sisè Dolor correspondria al grup escultòric de la Pietat. No obstant això, la restauració al CRBMC ha posat al descobert l’empremta d’un pintor que s’allunya de les característiques estilístiques de Joan Carles Panyó i, en canvi, revela amb claredat el traç del pintor de Vic Marià Colomer i Parés (1742-1831), fins fa ben poc un autèntic desconegut.
I tenint en compte que s’han trobat pagaments a l’arxiu per al sisè (1803) i setè (1803) dolors de la sèrie, la lògica invita a pensar que el que ens ocupa, el cinquè, s’hauria fet amb anterioritat a aquestes dates.

Enterrament de Crist
Marià Colomer i Parés (1742-1831). Oli sobre tela.
4,60 x 3,60 m. Imatge CRBMC


+ Informació:

 http://premsa.gencat.cat Restaurades les 6 pintures de l'església dels Dolors de Girona
 http://art.aquiosona.com/pintura/colomer-pares-maria-vic-1743-1831/




dimarts, abril 08, 2014

Mequinensa!, un món condemnat. Fotografies de Jesús Moncada


"Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l’ensulsiada d’escales, trespols, envans i revoltons, l’esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s’esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d’acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l’aire lluminós del matí de primavera."

Fragments del comiat de Mequinensa de Jesús Moncada


Ara que estem suposadament instal·lats amb això que Zygmunt Bauman ha definit com la realitat liquida, aquesta mena de buidor, banalitat, absència d'exigència, inconsistència i insubstancialitat que ens assetja per tota arreu, ens conforta als descreguts que fugin d'aquesta mena de mon barroer i sense senderi trobar-nos amb realitats, no per desaparegudes, sòlides i compromeses.

L'escriptor Jesús Moncada (Mequinensa 1941 – Barcelona 2005) va fotografiar el seu poble, protagonista de bona part de la seva obra literària, poc abans que desaparegués sota les aigües del pantà de Riba-roja a principis de la dècada dels setanta. Aquestes imatges d'una vida condemnada a esvair-se es el que ara poden veure a "Mequinensa! Fotografies de Jesús Moncada" al Born Centre Cultural. L'exposició és una iniciativa de la germana de l'escriptor, Rosa Maria Moncada, i el director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés.





Jesús Moncada i Estruga, un dels autors més importants de la seva època i un dels més traduïts de la literatura catalana, va néixer a Mequinensa (el Baix Cinca) el 1941, població en la qual va viure fins a la seva desaparició sota les aigües del pantà de Riba-roja d’Ebre. El topònim del seu poble natal és l’escenari principal de la seva obra literària.

"Camí de sirga" una de les seves grans obres, ambientada en el paisatge que el va veure néixer i créixer, ha estat traduïda a quinze idiomes, entre ells el japonès i el vietnamita. A "Camí de Sirga" Moncada rememora un món tràgicament condemnat a desaparèixer, un món on el riu que li va donar i el var convertir en el centre d'una important conca minera i d'un intens tràfec fluvial  acabarà per engolir-lo sota les seves aigües, a l'hora que el riu deixarà de ser riu.



"Camí de sirga", Jesús Moncada

ISBN -978-84-9930-056-6
codi: 10030189
editorial: La Butxaca
pàgines: 352
9,95 €

Prolífer a la seva tasca literària tant en el que concerneix al seu treball com a autor com en el seu vessant com a traductor. Moncada va traduir al català autors com Guillaume Apollinaire, Alejandro Dumas, Jules Verne i Boris Vian. Al llarg de la seva vida va rebre nombrosos premis com el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Joan Crexells de narrativa o la Creu de Sant Jordi l’any 2001, entre d’altres. Va morir el 13 de juny de 2005 a causa d’un càncer. El 9 de juliol se li va concedir a títol pòstum la distinció de "fill predilecte" de Mequinensa.




L’exposició Mequinensa! recull 36 fotografies en blanc i negre realitzades per Jesús Moncada del seu poble, com he dit abans que desaparegués sota les aigües, a principis de la dècada dels setanta, del pantà de Riba-roja. Aquesta exposició planejada i comissariada per la seva germana, Rosa Maria Moncada, i per l’amic de la família i director del Museu Etnològic de Barcelona, Josep Fornés en col·laboració amb l’Ajuntament de Mequinensa. Les imatges, mostren la mirada compromesa de l’escriptor amb la història del seu poble, alhora que esdevenen testimoni d’un paisatge ple de vida condemnat a desaparèixer i amb ell tota la seva historia, tots els records, com si mai res hagués succeït, com si a ningú l'importés el drama personal, l'amnèsia per decret, amb la desaparició de Mequinensa s'esborrà tot una forma de entendre i de viure la vida bora el riu, un riu que ja no és.


"Històries de la mà esquerra", Jesús Moncada

ISBN -978-84-92672-68-64
codi: 175042
col·lecció: Educació 62
pàgines: 256
11,50 €

La mostra, d’accés lliure, es pot veure fins al 28 d’abril al Born Centre Cultural.
Una suggerència personal seria acompanyar aquesta exposició amb la relectura tant amb "Camí de Sirga" com amb "Històries de la mà esquerra" recull de breus narracions que busquen recuperar els records d'infantesa i joventut de Jesús Moncada, una mirada cap a una manera de viure i de fer d'una zona concreta de Catalunya: la franja catalana d'Aragó.








"¡Si fos jove, encara rai! Un jove oblida, la sang li bull i té moltes coses per davant. Però els de la nostra edat ja tan sols vivim del passat; i tot el nostre passat és aquí, en aquestes cases que avui enrunen. ¿Què fotré jo allà a dalt, sense carrer Major, sense plaça de la Vila, sense perxis i sobretot sense riu? Perquè, desenganya’t, treu-t’ho del cap i fica-t’ho als peus, això ja no és un riu; un riu es mou, creix i meix, aquí fa torna, allà mossega la vora, ara s’emprenya i tenim riuada: un riu és viu. Aquest ja l’han fet malbé; és mort, és com un home capat. Si ara el poguessin veure els patrons que navegaven per l’Ebre d’abans amb els llaüts, la pena els sacsejaria els ossos!"

Crònica del darrer rom, dins Cabòries estivals, 25


"Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l'Illa dels Tretze Sants, la proa s'encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de L'Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta."

"Camí de sirga", Jesús Moncada
pàg. 345-346


+ Informació

http://www.jesusmoncada.cat/
http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca/node/677


dimecres, abril 02, 2014

Artemisia Gentileschi: La voluntad de ser

1607-09, David y Goliat

Artemisia Gentileschi (1593-1656), una artista absolutamente increíble que ha sufrido durante mucho tiempo un abandono impensable en cualquier otro artista de igual talento. Sólo en los últimos tiempos ha comenzado a ser apreciada y logrado cierto reconocimiento académico, pero que aún está lejos del reconocimiento que se merece.

En gran parte ha sido ignorada por el simple hecho de ser mujer. Se creyó y aún hoy en día ciertos sectores lo siguen manteniendo, aunque de forma disimulada, que las mujeres carecían del talento necesario para ser valoradas y consideradas dentro del mundo del arte, de ahí la escasa o casi nula presencia de mujeres en la historia del arte, algo bastante alejado de la realidad. Por suerte poco a poco este desgraciado hecho va siendo corregido. En el presente caso la situación aún es más sangrante, ya que Artemisia sí obtuvo un reconocimiento en vida, el cual tras su muerte le sería negado.

1610, David contemplando la cabeza de Goliat

1610, Susana y los viejos

1610-12, Madonna con el niño

1611, Judith decapitando a Holofernes

No entraré en detallar toda la biografía Artemisia, pero sí en el terrible hecho de la violación que sufriría a manos de Agostino Tassi, por la repercusión que tendría en su obra.

Artemisia recibió su primera educación pictórica de manos de su padre, pero ante el rechazo de las academias a aceptarla como alumna, sería un amigo y colaborador de su padre quien se encargaría de continuar la formación de la joven, Agostino Tassi, quien la violaría cuando ella contaba sólo quince años.
En 1612, ante el escándalo general, Orazio Gentileschi presentó la demanda por violación contra Tassi, a lo cual siguió un juicio que duraría siete meses con la consabida publicidad, durante el cual  Artemisia fue increiblemente torturada a fin de demostrar su testimonio. Al final Tassi fue condenado a un año de prisión y al exilio de los Estados Pontificios, obviamente la reputación de Artemisia en Roma quedaría destruida.

Estos hechos impactaron en la personalidad de la joven pintora, la cual acabaría reflejándolo en su obra. Su estilo fuertemente influenciado por el realismo dramático y el marcado claroscuro de Michelangelo Merisi da Caravaggio es a su vez un intento catártico y simbólico de hacer frente al dolor físico y psíquico, la voluntad de ser y continuar adelante. Las heroínas de sus lienzos, especialmente Judith, son mujeres poderosas que buscan vengarse de sus enemigos masculinos. 

Poner orden en su trabajo, debido a la escasez de la documentación conservada y al hecho de que muchas de sus pinturas han sido históricamente atribuidas a su padre [Orazio Gentileschi], ha sido para los estudiosos un auténtico quebradero de cabeza, aún mayor que recomponer su vida, curiosamente lo único que se conserva perfectamente documentad es el juicio por violación.

1613-14, Judith y su criada con la cabeza de Holofernes

1615, Autorretrato como mártir

1615, Autorretrato tocando el laúd.

1616, Santa Cecilia

1620, Ester ante Asuero

1620, Lucrecia

1620, Retrato d una dama

1620-21, María Magdalena

1620-21. Judith decapitando a Holofernes

1625, Venus dormida

1625, Judith y su criada con la cabeza de Holofernes

1635-38, Sibila

1650, Alegoría de la Retórica

1653, María Magdalena desvanecida.

+ Información:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Artemisia_Gentileschi
http://www.webwinds.com/artemisia/trial.htm
http://www.artemisia-gentileschi.com/index.shtml
http://www.artcyclopedia.com/artists/gentileschi_artemisia.html