Pàgines

jueves, mayo 22, 2008

"Al Vent " perque "Jo Vinc D'un Silenci"


Raimon - Al Vent

Al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,
tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,
al vent del món.


Fotografía Juan Santiso Vía El País

La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:

la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres

al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,

els ulls al vent,
al vent del món.

I tots,

tots plens de nit,
buscant la llum,
buscant la pau,
buscant a déu,



Raimon - Jo vinc d'un silenci



6 comentarios:

  1. Jo vinc d'un silenci
    antic i molt llarg,
    de gent va alçant-se
    des del fons dels segles,
    de gent que anomenem
    classes subalternes,
    jo vinc d'un silenci
    antic i molt llarg.

    Jo vinc de les places
    i dels carrers plens
    de xiquets que juguen
    i de vells que esperen,
    mentre homes i dones
    estan treballant
    als petits tallers,
    a casa o al camp.

    Jo vinc d'un silenci
    que no és resignat,
    d'on comença l'horta
    i acaba el secà,
    d'esforç i blasfèmia
    perquè tot va mal:
    qui perd els orígens
    per identitat!

    Jo vinc d'un silenci
    antic i molt llarg,
    de gent sense místics
    ni grans capitans,
    que viuen i moren
    en l'anonimat,
    que en frases solemnes
    no han cregut mai.

    Jo vinc d'una lluita
    que és sorda i constant,
    jo vinc d'un silenci
    que romprà la gent
    que ara vol ser lliure
    i estima la vida,
    que exigeix les coses
    que li han negat.

    Jo vinc d'un silenci
    antic i moolt llarg,
    jo vinc d'un silenci
    que no és resignat,
    jo vinc d'un silenci
    que la gent romprà,
    jo vinc d'una lluita
    que és sorda i constant.

    ResponderEliminar
  2. Al vent es la pequeña contribución española a los aires revolucionarios del Mayo del 68... siempre pienso que se hizo muy poco desde la ciudadanía española (y era la que más motivos tenía) para soltarse del yugo de la dictadura. (Muy fácil decir esto a toro pasado y por alguien que no lo vivió, pero es que lo pienso realmente) Un abrazo al vent y otro para ti.

    ResponderEliminar
  3. Al vent, la voz terrosa de Raimon, es lo que siempre me viene a la cabeza, esa voz que es de bien dentro.
    Yo tenía 6 años entonces. Mi padre era profesor en la Politécnica, tambien en la Ciudad Universitaria. Un dia apareció en casa horas antes de lo habitual contando que los estudiantes se habían organizado y estaban manifestándose entre las facultades, y que los grises cargaban a caballo contra ellos, chicos y chicas, y les daban con las porras culatazos hasta dejarlos inconscientes. Que había profesores que se habían unido a los estudiantes y algunos obreros también estaban llegando con sus monos de trabajo. Que se escondían detrás de los edificios y tiraban piedras a los grises, y que había estudiantes organizados fascistas que pegaban a sus compañeros con mucha más brutalidad que los grises. Mi padre quería cambiarse de ropa y volver con los estudiantes, y mi madre le agarraba llorando de los brazos y le decía "Julián, que tienes hijos pequeños, que Franco te fusila, no vayas por dios", y mi padre se quedó en casa, rabiando porque en las noticias no decían ni mu, Franco inauguraba pantanos y su mujer daba fiestas benéficas. Mi padre se mordía los puños y lloraba de impotencia y mi madre lloraba de miedo, y los estudiantes luchaban contra la dictadura.
    Esto es lo que recuerdo, hoy sí con la cara al ven i el cor al vent del mòn.

    ResponderEliminar
  4. "yastamos" con los idiomas....¡¡¡
    que dejan patente mi ignorancia...
    solo entiendo al vent...que imagino que sera al viento...la cara al viento... no?...
    (como no sea que verguenza...jejjeeej).....
    seguro que la letra es hermosisima...
    yo aki te dejo un beso y un abrazo ...al vent...
    ;-)

    ResponderEliminar
  5. Había que gritar. Hoy tampoco faltan motivos.

    ResponderEliminar