dijous, d’abril 21, 2016

El Cartell al voltant del 1900: Quan la publicitat era art.

 1892, Henri de Toulouse-Lautrec, Divan Japonais

Al voltant del 1900, el cartell no només va ser establert com un mitjà de publicitat eficaç, també va comptar amb un ampli reconeixement com una nova forma d'art. Es van fundà nombroses societats a l'entorn d'aquesta nova manifestació artística que donen fe de la devoció que la gent sentia pel cartellisme. Els artistes van crear cartells per anunciar qualsevol producte imaginable: cafè, tabac, automòbils, exposicions, revistes, espectacles de cabaret, etc. Uns cartells que per a ser eficaços, enmig del soroll visual dels carrers, necessitaven captar la mirada des de la distància i a l'hora transmetre a simple vista el seu missatge, i vaja si ho van aconseguir. El més conegut mestre d'aquest art fa ser, Henri de Toulouse - Lautrec, que es va inspirar en els gravats en fusta japonesos, així com artistes tant importants com Edgar Degas i Eduard Manet, que per aconseguir més efecte,varen utilitzar línies més gruixudes, punts de vista, i perspectives inusuals fins aquell moment.

 1893, Jules Chéret, Folies Bergère. La Loïe Fuller

El cartellisme comença la seva història a França en la dècada de 1860 i va assolir la seva màxima popularitat trenta anys més tard. Mentre els artistes francesos eren coneguts per les seves imatges pujades de to, artistes com Alfons Mucha i Gustav Klimt van basar els seus dissenys en l'antiguitat clàssica. L'aparició de revistes com: Jugend, i Simplicissimus donaran una embranzida a l'evolució de noves varietats estilístiques dins el cartellisme, des de l'ornamental Art Nouveau fins a la sàtira i la caricatura. El cartells reflectiran les aspiracions massives de la gent, creant un món de luxe, pel que utilitzarà icones del moment, el dandi, les dones de l'alta societat, etc. Pel que sembla això no ha canviat pas gaire.

 1895, Henri de Toulouse-Lautrec, La revue blanche

 1896, Ludwig von Zumbusch, Jugend

A Àustria i Alemanya, el cartell va servir sobretot per anunciar exposicions, com els nombrosos dissenys de cartells per a la secessió Vienesa. Oskar Kokoschka i Egon Schiele van portar el llenguatge de l'expressionisme al nou medi; potser un dels més famosos és el creat al 1910 per Kokoschka per a la revista Der Sturm, un provocador autoretrat de l'artista calb i amb tors nu inspirat en el tradicional home de dolors. Altra tendència que va sorgir al mateix temps es va centrar en la representacions sòbria d'objectes, posant en primer pla el producte tal com raja: Una total adequació a la finalitat promocional fugint de falses ambicions creatives. Després de la Primera Guerra Mundial, el disseny de cartells es va convertir en una cosa cada cop més vulgar i especialitzada, la nova situació serà la causa de que molts artistes abandonin el medi. La comunicació visual primarà l'eficàcia comercial, i el fet d'aconseguir vendre'ns el que sigui i com sigui, convertint-se en una eina essencial a l'era del consum de masses.

 1896, Théophile-Alexandre Steinlen, Tournée du Chat Noir

 1896, Théophile-Alexandre Steinlen, La rue. Affiches Charles Verneau

 1896-97, Alphonse Mucha, Bieres de la Meuse

 1898, Ramon Casas i Carbo, Anis del Mono

 1898-99, Auguste Roubille, Le smart carman

 1899, Henri de Toulouse-Lautrec, Jane Avril

1910, Oskar Kokoschka, Der Sturm

 1911, Franz von Stuck, Internationale Hygiene-Ausstellung Dresden

 1912, Hans Rudi Erdt -Problem Cigarettes

1915, Egon Schiele, Galerie Arnot

1918, Egon Schiele, Plakat Secession. 49. Ausstellung

Anotació: No he inclòs els museus, galeries o col·leccions pel simple fet que d'aquests cartells existeixen diverses versions distribuïdes al llarg i ample d'aquest món, és el que té el món gràfic.

3 comentaris:

ALBERT MATALONGA VENTURA ha dit...

Preciós Javier !!

Enric H. March ha dit...

El del cartellisme modernista és un món meravellós i inesgotable. Supera l'art per convertir-se en part d'un paisatge que encara hem arribar a viure pels carrers de Barcelona i del qual, sortosament, encara en queda alguna mostra, com els que s'han recuperat al bar Principal de Sepúlveda amb Muntaner. Al llarg de la segona meitat del segle XX hi ha hagut moments de recuperació d'aquest art, però des de fa uns anys el panorama és molt vulgar.

Xavier ha dit...

Genials !!