dilluns, de maig 18, 2015

Jacint Verdaguer: L’alzina del Passeig de Gràcia



L’alzina del Passeig de Gràcia
Jacint Verdaguer

Filla de les muntanyes,
¿qui t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig l’eixamplament de la ciutat?
Ben segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí verd que arribava fins prop de la mar.
La Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per recordar-li que fou un prat, com els empresàries de les vies fèrries deixen un montorull de terra de cada desmunt, com a testimoni de la feinada feta que diu als viatgers: "mirau on érem i on som".

Mes, no t’enyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda de Collserola o del Montseny, renyides amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et deshonra?
¿No enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra emparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols et donarien "grans mercès".
¿No enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu els faries de sopluig;
i en els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de cabanya…().

Pobra filla de l’afrau, ¿com t’avindràs tu a la titànica moda ciutadana?
Aquí tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres civilitzats de jardí.
I tu, bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és la pinta de l’esporgador?
Arbre muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella, polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?
La manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols, és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant dels Pirineus.

¿Quina sava trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol? Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la terra.
El reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els esqueis i les cingleres.
A tu no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos per què s’adormi.

Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un any per l’altre aquí no és seguit per gairebé ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre. Aquí els arbres menys luxosos, fins els més estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó un trajo per presentar-te al públic.

Això d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai, aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a trenta són decrèpits.
Tu arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar encara si et deixen envellir?
Mes, si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas morir de velluria… et faran la corretgeta.


Publicat a "La Veu de Catalunya", Barcelona, 10 de juny de 1903.

2 de setembre de 1908, L'alzina de Verdaguer

L’alzina del Passeig de Gràcia, situada  a la alçada del Palau Robert, a la que canta Verdaguer no és la que podem veure ara, ja que aquesta substitueix aquella en homenatge al poeta, perquè l’any 1908 es tallà la que ell havia conegut, morta oficialment. En realitat va ser assassinada, si és que es pot assassinar un arbre, ja que l'alzina creixia forta, però torta, envaint l'espai per on deurien passar els nous tramvies del "Inglés", els mateixos tramvies als quals també farien nosa els plàtans de les Rambles.


Una alzina que havia quedat atrapada dins la xarxa urbana de la ciutat, com a record del passat d'una ciutat que havia estat envoltada de camps i horts. Quasi com si es tractés d'un paral·lelisme entre l’alzina i el mateix Verdaguer: fill de la muntanya, trasplantat a una Barcelona que estimava com a segona pàtria i a la qual havia dedicat molts cants i poemes parlant de la seva història i del seu creixement i transformació.

+Informació:

 http://www.historiadebarcelona.org/lalzina-del-passeig-de-gracia/


2 comentaris:

Leopold Estapé ha dit...

Ohhhh, gràcies per publicar-ho ¡¡¡

Enric H. March ha dit...

El mateix Verdaguer ho va profetitzar, com explicar el text que acompanyes. Entre moltes altres diferències, l'home deu ser l'únic animal que en lloc d'adaptar-se al territori destrueix allò que li fa nosa.