Guerau de Liost: "Avets i Faigs" 1908 - 1933

 Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost)

L'any 1908, Jaume Bofill i Mates (Guerau de Liost), publica el seu poemari "La muntanya d’ametistes" que va aparèixer prologat per Eugeni d’Ors, on per primer cop es perfila l'ideari Noucentista:

"En realitat sé dir-vos que representa aquest llibre l’acompliment d’una ben saborosa venjança... – Tots som impostos de com, entre les admirables obres, ja dutes a terme feliç o solament empreses, per la joventut catalana del Noucents, una de les cabdals i de les més riques en sava (sic) heroica, s’ha xifrat en sostreure la Poesia, Andròmeda per als nostres Perseus, del poder del Monstre, al qual les engelosides Nereides la destinaven, i el nom del qual és Caos o Satan, encara que els impius l’afalaguin amb la femenina apel·lació de Natura... –Tot allò que cau sota els rigors d’aquest monstre és forçat a dança (sic), en caòtica llicència; i dansant desordenadament així, perd la forma regular i devé matèria bàrbara i rústega-, Per mal de rusticitat era, doncs, deformada la nostra Poesia... En l’entretant, revenjant-nos de les aspríssimes hores de lluita, ens és grata cosa, per festa, sortir fora dels nostres ciutadans murs, i consumar en la carn del Monstre, i dins son cau mateix, agressions noves."

Eugeni d’Ors

Per una altra banda mostra les característiques que distingiran l’estil de Guerau de Liost i per extensió tot el moviment Noucentista: Una visió brillant però absent d'implicacions emocionals a causa del distanciament enfront del tema tractat, i per tant una observació detallista i precisa. Un món enfrontat al gran Satan que representava el Modernisme i als principis que defensava Maragall: Els poetes tenen una gran capacitat de meravellar-se i de retornar als mots la plena intensitat de sentit; per això han d'expressar l'emoció estètica sense el filtre de l'elaboració racional, com si fos dictada per la veu interior que experimenta el sentiment.

"AVETS I FAIGS"

El faig és gòtic com l’avet.
Mes l’avet puja fosc, aspriu,
sòbries les fulles, el tronc dret,
car és d’un gòtic primitiu.

Mentres el faig, trèmul, somriu
amb son fullatge transparent
on l’esquirol hi penja el niu
car és d’un gòtic floreixent.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles dels cimals
on de la llum s’hi trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
de les eternes catedrals,
immòbils, pàl·lides, llunyanes.

La muntanya d’ametistes (1908)

Si els principis del moviment Noucentista ja són presents al poema original del 1908, aquests es veuen reforçats a la reelaboració que Guerau de Liost farà l'any 1933.

"AVETS I FAIGS"

Gòtics semblant el faig, l’avet,
puja, segur, l’avet ombriu,
rígid de fulles, d’aire fred,
car és d’un gòtic primitiu.

Amb son fullatge trèmul, net,
ben altrament, el faig somriu,
més joguinós que massa dret,
car és d’un gòtic renadiu.

L’avet és gòtic com el faig.
Són les agulles del bagueny
on de la llum es trenca el raig.

Són les agulles sobiranes
que, en les altures del Montseny,
del vent concerten les campanes.

La muntanya d’ametistes (1933)