dilluns, de desembre 29, 2014

La Passió de Carol Rama al MACBA



"Els avantatges de ser una dona artista són saber que la teva carrera podria despuntar quan tinguis vuitanta anys. Estar segura que qualsevol tipus d’art que facis serà etiquetat de "femení". Ser inclosa en les edicions revisades de les històries de l’art."
Guerrilla Girls

No vull deixar que acabi l'any sense dedicar-li quatre línies a l'exposició que des del 31 d'octubre ocupa el MACBA, "La passió segons Carol Rama", que reuneix 200 treballs fets al llarg de vuit dècades (1936-2006) en la mostra més àmplia fins avui dedicada a aquesta artista. La veritat és que tampoc vaig a descobrir res nou, ja que en aquests moments hi ha suficient informació per poder apropar-se a la vida i obra d'aquesta artista italiana. Una artista, que fins fa ben poc, ha estat no només censurada sinó que ens és retornada de l'oblit. Novament ens enfrontem a la relectura de la història de l'art, en el present cas de les Avantguardes, perquè malgrat els múltiples textos que parlen del l'alliberament que va suposar, per a l'art, el moviment romàntic, la veritat és ben diferent.

El romanticisme allibera al creador de cert tipus de lligams, però mantindrà ben ferms uns altres. Perquè si som sincers, el fet de ser dona i desafiar els corrents dominants i ser una dissident de la sexualitat femenina no és que ajudi massa, però sí que ens ajuda a entendre l'obra d'artistes contemporànies com Cindy Sherman, Kara Walker, Sue Williams, Kiki Smith o Elly Strik.

"Il lavoro, la pittura, per me, è sempre stata una cosa che mi permetteva poi di sentirmi meno infelice, meno povera, meno bruttina, e anche meno ignorante… Dipingo per guarirmi"
Carol Rama

Dossier de Premsa: "La Passió segons Carol Rama"

Nascuda el 1918 en el si d’una família d’industrials de Torí, sense formació artística acadèmica, Carol Rama imprimeix en la seva obra primerenca l’empremta de l’experiència del tancament institucional (sembla que la seva mare va estar internada en un psiquiàtric) i de la mort (el suïcidi del pare). Als anys trenta i quaranta, Carol Rama comença a inventar una gramàtica visual pròpia a través d’aquarel·les figuratives signades Olga Carolina Rama. Appassionates i Dorines amb membres amputats i llengües erectes són els cossos malalts i institucionalitzats als quals l’obra de l’artista donarà visibilitat, exaltant-los a través d’una representació vitalista i sexualitzada, i reclamant-los com a subjectes polítics i de plaer. Aquests treballs de la primera època es rebel·len contra els ideals normatius de gènere, sexuals i de normalitat cognitiva i física imposats per la Itàlia de Mussolini, i per aquesta raó, quan es van exposar per primera vegada el 1945, el govern italià els va censurar per «obscenitat».

 1936, Nonna Carolina

 1939, Appassionata

 1939, Appassionata

1940, Appassionata

Aquesta censura serà entesa per Rama com una «invitació» a abandonar el conflicte dels motius figuratius i passar a allò que podríem denominar, amb paraules seves, la «guerra abstracta». A la dècada dels cinquanta, s’associa al Moviment d’Art Concret (MAC) per tal de «donar un cert ordre» i «limitar l’excés de llibertat», segons la seva pròpia expressió. La seva obra, a partir d’aleshores, la signarà Carol Rama. El nom d’Olga, com la figuració que va portar a la censura, serà eliminat.

 1940, Appassionata

 1940, Dorina

 1940, Dorina

1944, Dorina

A poc a poc, Rama es desfà de les convencions geomètriques del MAC i comença a experimentar amb nous materials i noves tècniques. Aquest gir cap a l’abstracció la porta a jugar amb l’informalisme i l’espacialisme als anys seixanta i a desenvolupar els seus «bricolatges»: mapes orgànics fets amb ungles, cànules, signes matemàtics, xeringues i components elèctrics.

1952, Composizione, MACBA

Aquestes obres reorganitzen de manera aleatòria materials orgànics i inorgànics, equacions que provenen de la bomba nuclear, noms com Mao Tse-Tung o Martin Luther King, per integrar un artefacte alhora viu i desnaturalitzat. Els Bricolatges de Rama posen en qüestió l’experiència de lectura: aquests textos i aquestes imatges ja no estan fets per ser llegits o simplement vistos, sinó per ser «experimentats» amb tots els sentits.

A finals dels anys seixanta, les figures masculines de l’arte povera (Alighiero Boetti, Giuseppe Penone, Giulio Paolini, Mario Merz, Pino Pascali, Michelangelo Pistoletto...) s’emparen de l’escena artística italiana, amb l’excepció de les escasses dones (de) com Marisa Merz. Dona-sense-home, envoltada majoritàriament per amics no vinculats al povera i/o homosexuals, Carol Rama queda fora de l’escena artística italiana de 1960-1970, encara que si mirem amb deteniment la seva obra d’aquesta època, és impossible no veure-hi paral·lelismes i recurrències amb l’arte povera. Exclosa d’aquesta escena, l’obra de Rama continua sent invisible.

En la intersecció entre el povera, el junk art i el Nouveau Réalisme, l’obra de l’artista italiana és més visceral i més bruta que pobra. El povera de Rama és un queer povera. Carol Rama havia entès que no sols els objectes inorgànics havien de ser recuperats per l’artista a través d’una nova trobada utòpica amb la matèria, sinó que el cos mateix, els seus òrgans i fluids, objectes de la gestió política i del control social, també havien de ser sotmesos a una recuperació plàstica.

 1966, L’isola degli occhi, Col.Privada

 1967, Bricolatge

1967, L’isola degli occhi

Als anys setanta, Carol Rama connecta de nou amb la seva biografia a través de la intensitat dels materials. En aquesta època utilitza gairebé exclusivament el cautxú provinent de neumàtics de bicicleta, un material que coneix bé perquè el seu pare va tenir una petita fàbrica de bicicletes a Torí. Rama dissecciona els neumàtics, els transforma en superfícies bidimensionals, crea formes a través de l’assemblatge de diferents colors i textures. Els neumàtics de Rama, envellits per la llum i el temps, desinflats, flàccids i en descomposició, són, com els nostres cossos, «organismes encara ben definits i vulnerables».

 1970, Presagi di Birnam

 Venezie 1983 

1984, Seduzioni

1985, Seduzioni

El 1980, la historiadora i crítica de l’art Lea Vergine «descobreix» l’obra de Carol Rama i inclou una selecció de les seves aquarel·les primerenques en l’exposició col·lectiva L’altra metà dell’avanguardia 1910-1940, on reuneix obres de més d’un centenar d’artistes dones. Aquesta «descoberta» torna a invisibilitzar l’obra de Carol Rama de dues maneres: d’una banda, la «reconeix» amb la condició de presentar-la com a «dona», i de l’altra, fixant-se exclusivament en les seves aquarel·les del període 1930-1940, eclipsa l’obra posterior de l’artista. Curiosament, la valoració retrospectiva de les aquarel·les portarà Rama a recuperar la figuració i a «reproduir» els motius primerencs de les Dorines i les Appassionates , que fora del context creatiu que les va fer existir apareixen ara com inscripcions fantasmàtiques del trauma de l’esborrament històric.

1997, La mucca pazza 

Durant els noranta, quan Carol Rama busca un lloc d’identificació, no recorre a figures de la feminitat, sinó a la figura de l’animal malalt afectat per l’encefalopatia espongiforme bovina: la vaca boja (la mucca pazza). Els elements i motius característicament carolramians (el cautxú, les teles de sac de correus, els pits, les llengües, els penis, les dentadures...) es reorganitzen per for mar una anatomia dislocada que ja no pot constituir un cos. Tanmateix, Rama arribarà a qualificar aquests treballs no figuratius d’autoretrats.

Un dels reconeixements més destacats de Rama com a artista va arribar amb la concessió del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia per la seva carrera el 2003.

+ Informació:

http://www.macba.cat/
http://archiviocarolrama.org/
http://www.frieze.com/issue/review/carol_rama/



2 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Quina citació tan fantàstica la de Guerrilla Girls!

No sóc cap especialista, però això no és excusa per afirmar que no coneixia Carol Rama fins la presentació del teu apunt. Això explica suficientment l'estat de coses pel que fa a les dones artistes.

Només puc dir que trobo fascinants totes les etapes que ens mostres i fan venir ganes d'anar a veure l'exposició.

Leo Natura ha dit...

¡Feliz 2015!