dijous, d’octubre 02, 2014

Johan Axel Gustaf Andersson (Acke)


Johan Axel Gustaf Anderson (1859-1924) l'any 1904 es va canviar el cognom pel de Acke i sota aquest nom se li coneix avui dia, sent un dels artistes més importants de l'Art Nouveau a Suècia. Va tenir una educació tradicional a la Real Acadèmia de Suècia (1876-1881) per després traslladar-se a París on se sentirà fascinat davant de tot el que la ciutat li ofereix. El pintor Jules Bastien-Lepage serà una de les figures que influenciaran a Acke.

"El cos de Leandro en la riba" (1884)

"El cos de Leandro en la riba" és la suma de l'experiència adquirida per Acke a París. En la tècnica i la paleta segueix als mestres francesos, però l'estat d'ànim de la seva pintura neix de la ment d'un simbolista del Nòrdic. Malgrat que el tema és hel·lenitzant, la llum que clareja sobre un mar boirós són elements netament escandinau. La bellesa de la joventut, i la nau en el boirós horitzó en contrast amb els enderrocs en primer plànol és una idea favorita dels artistes romàntics, l'heroisme de morir per amor. Leandro, que va intentar creuar nadant el Helespont per arribar fins a Hero, no és pintat com una víctima d'una nit de tempesta, sinó com un heroi amb la seva corona. Aquesta pintura és la més antiga coneguda d'Axel Acke.

"Mirall d'aigua", (1894-1908), Musée d'Orsay

Festival d'estiu al stadium del metall (1898), Nationalmuseum, Stockholm

Interior, Villa Akleja (1903)

"Faust", (1904)


Östrasalt, Sal, vent i mar (1906)

"Petit club de mariners"1909


"Al tren" 1924

"El poeta Verner von Heidenstam" (1911)

+ Información:

http://www.nationalmuseum.se/sv/

2 comentaris:

Galderich ha dit...

El desconeixia totalment. Realment de la pintura d'aquesta època en coneixem els locals i els parisencs -i amb moltes mancances- però no la resta de l'art occidental. Ens passa a nosltres i a la resta del món tinc la sensació...

Enric H. March ha dit...

Tampoc el coneixia i penso com el Galderich. La influència francesa és tan gran que s'ha menjat la producció externa. També és veritat que els mateixos francesos van absorbir com a propis artistes que venien de fora.