dijous, de juliol 17, 2014

"Una mirada al 1700", una Mirada Integradora

Alguns poden pensar que, al llarg d'aquest any, estem tenint una saturació expositiva entorn dels fets de 1714 i del s. XVIII, però en realitat són visions complementàries que busquen apropar-nos a la realitat d'una nació que es va veure privada de les seves lleis i a la qual varen intentar esborrar del mapa com a poble, des de llavors va sofrir l'assetjament de la seva cultura i per tant de la seva identitat. No obstant la voluntat de ser es va imposar a les intencions polítiques i quan al s. XIX semblava que tot rastre de Catalunya havia desaparegut, quan el seu idioma semblava extingit, ressorgirà de les seves cendres amb un impuls que ha arribat fins als nostres dies, la voluntat de ser ha sabut imposar-se a totes les estratègies polítiques destinades a fer-la desaparèixer.

 Setge de Barcelona de 1714, Jacques Rigaud / Martin Engelbrecht, Augsurg, c.1750. Col·lecció Gelonch Viladegut

Totes les exposicions que s'han succeït al llarg d'aquest any són el reflex de la necessitat de recuperar la normalitat, i per recuperar la normalitat cal recuperar el mateix pols històric, entre ells el moment en que l'estructura social i política catalana salta per l'aire, fets que no només van afectar Barcelona i als òrgans de govern sinó a tot el Principat i a tots els seus ciutadans. I això és el que ens proposa el  diàleg entre els gravats de la col·lecció Gelonch-Viladegut i les col·leccions del Museu Frederic Marès, una mirada estructurada en cinc àmbits de caràcter àmplia i integradora entorn a Catalunya al 1700.


EL PODER
El novembre de l’any 1700 s’esqueia la mort sense descendència de Carles II, el darrer monarca de la branca hispànica dels Habsburg. El testament del difunt entronitzava el duc Felip d’Anjou, nét del rei Lluís XIV de França. La unió de territoris de França i Espanya sota la casa de Borbó no fou acceptada per Àustria, Anglaterra i Holanda, que van signar una aliança amb l’objectiu de declarar la guerra als Borbó i proclamar rei d’Espanya l’arxiduc Carles d’Àustria, fill de l’emperador Leopold I. L’any 1705, amb l’establiment de la cort del rei Carles III a Barcelona, la capital catalana va convertir-se en un dels principals centres de poder de l’Europa del moment.

Arribada d'el arxiduc Carles d'Austria a Barcelona el 1705 Paul Decker (dibuixant) i Johann August Corvinus (gravador) Augsburg, cap al 1715 Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Arribada al port de Mataró, el dia 25 de juliol de 1708, de la reina Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, Petrus Schenk, 1709. Imprès a Amsterdam. Col·lecció Gelonch Viladegut

 Carles III rep la reina Elisabet Cristina a Barcelona 1708 Paul Decker (dibuixant), Johann August Corvinus (gravador) Augsburg, cap al 1715 Aiguaf sobre paper. Colección Gelionch Viladegut

Carles III, Hendrik Frans Diamaer (gravador) Anvers, primer terç del segle XVIII Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Elisabet Cristina de Brunsvic, esposa de Carles III, que va residir a Barcelona entre 1708 i 1713 i que va encapçalar la darrera cort que hi ha hagut a la Ciutat. El gravat és de Adam Johann Schmuzer, editat a Viena el 1727. Col·lecció Gelonch Viladegut

La representació del poder fou un recurs utilitzat abastament a l’Europa moderna amb fins propagandístics. Els principals actors de la guerra de Successió, com Felip V, Carles III o la reina Elisabet Cristina de Brunswick, foren representats en postures solemnes i envoltats de motius simbòlics del seu poder reial. A diferència de la pintura, la tècnica del gravat, així com també la medallística, permetien reproduir les imatges en grans quantitats, cosa que les feia encara més útils per al seu ús polític.

EL TERRITORI
A principi del segle XVIII, en esclatar la guerra de Successió, el territori català estava dividit en vegueries i sotsvegueries que es corresponien amb més o menys exactitud, amb els antics comtats i vescomtats d’origen medieval. Barcelona era, de llarg, la ciutat més gran d’un país que tenia una població que oscil·lava a l’entorn dels 400.000 habitants. Altres ciutats importants eren Tarragona, Tortosa, Lleida, situada en el camí reial que unia Barcelona amb Madrid, i Girona, avantsala de la frontera francesa.

Mapa de Catalunya durant el regnat de Carles III, Johann Baptist Homann (cartògraf) Nuremberg, 1707 Aiguafort acolorit sobre paper

A l’època moderna, les vistes de ciutats i els gravats cartogràfics, tenien una doble funció, per una banda, eren utilitzats amb finalitat propagandística, mostrant les ciutats assetjades o conquerides com a veritables trofeus de guerra, però per l’altra, tenien també una utilitat pràctica, atès que servien de model per a planificar campanyes militars posteriors, doncs eren una font d’informació molt acurada de les ciutats, fortificacions, ports o camins per on s’havien de moure els exèrcits.

Vista de Lleida, Gabriel Bodenehr, Aubsburg, c. 1717. Col·lecció Gelonch Viladegut

Vista de Barcelona, Pieter van der Aa (geògraf) Leiden, 1707 Aiguafort sobre paper. Col·lecció Gelonch Viladegut

Les invasions que França va dur a terme a Catalunya al llarg del segle XVII són, precisament, la raó per la qual es conserven representacions gràfiques de les principals ciutats catalanes, sobretot d’aquelles que disposaven de fortificacions, elaborades pels millors cartògrafs, geògrafs i enginyers francesos, com Sébastien de Pontault de Beaulieu o Nicolas de Fer.

LA GUERRA
El desembarcament de les tropes angloholandeses a Dénia i a Barcelona, l’estiu de 1705, va suposar l’inici de la guerra de Successió a la península Ibèrica. Després d’unes setmanes de setge, la capitulació de la guarnició borbònica que defensava la capital catalana va propiciar el decantament del país en favor del l’arxiduc Carles d’Àustria. L’entrada del nou rei a Barcelona, el novembre d’aquell any, fou un dels episodis clau en el desenvolupament de la guerra a Catalunya.

 Duc de Peterborough, Godfrey Kneller (dibuixant) i Jacobus Houbraken (gravador), Londres 1740. Col·lecció Gelonch Viladegut

Jacobus Hertzog von Berwick, Anònim s.XVIII. Col·lecció Gelonch Viladegut

Entre les imatges d’aquest àmbit, s’hi exhibeixen alguns retrats dels millors generals europeus que van combatre en aquest front de guerra i plànols dels enfrontaments militars més decisius del moment, com el setge de Lleida, el 1707, o bé la Batalla d’Almenar, el 1710.

 Batalla d’Almenar, Isaac Basire, s. XVIII. Col·lecció Gelonch Viladegut

El colofó de la guerra de Successió fou, sens dubte, el setge de Barcelona de 1713-1714, del qual es conserven una sèrie de gravats de Jacques Rigaud que mostren diferents fases de l’assalt de les tropes borbòniques contra les muralles de Barcelona que culminà l’11 de setembre de 1714.
(ver prèviament: Jacint Rigau-Ros i Serra (Hyacinthe Rigaud), Barcelona 1714)

LA VIDA QUOTIDIANA
Tot i els episodis bèl·lics que assetjaren Catalunya durant aquest període, que en alguns casos foren extremadament durs, la societat catalana havia encetat a les darreries del segle XVII una etapa de prosperitat econòmica que es percebia en el progrés de l’agricultura, la producció artesanal i el dinamisme comercial, tant interior com exterior.

Ventall, França, Meitat del s. XVIII, Gravat sobre paper i os pintat, Museu Frederic Marès

El nombre d’objectes que haurien de permetre recompondre el mosaic de la vida quotidiana d’entorn el 1700 és bastíssim. Els habitatges, els tallers, les oficines administratives, els establiments del comerç, les tavernes etc. eren plens d’objectes que permetien dur a terme les tasques pròpies de cada àmbit i especialització.

Escriptori, Catalunya, Finals s. XVII -primera meitat s. XVIII. Noguera, arbre de ribera i boix. Marqueteria, Museu Frederic Marès

Els objectes exposats, majoritàriament vinculats als interiors domèstics, i en aquest cas en absència de gravats, ens apropen a la percepció d’aquesta quotidianitat.

LA DEVOCIÓ
Les esglésies eren més que un espai litúrgic i estaven plenament integrades en la dinàmica quotidiana. De la mateixa manera que la religió era present en l’espai públic en nombroses festes i celebracions, el carrer entrava en l’espai de culte i esdevenia un escenari més de la quotidianitat.

Bust d’àngel, Antic retaule major de Santa Maria del Mar de Barcelona, 1632, Museu Frederic Marès

Exvot Catalunya, 1705-1714. Pintura a l’oli sobre fusta Santuari del Miracle (Riner), Museu Frederic Marès

Així mateix, en l’àmbit privat es reservaven espais per a la devoció, oratoris i petites capelles, o s’incorporaven objectes, com crucifixos, piques d’aigua beneïda o imatges religioses, que convivien harmònicament amb altres que complien una exclusiva funcionalitat domèstica, sense oblidar tampoc els objectes que els fidels duien en contacte amb el propi cos, com ara medalles, crucifixos, petits reliquiaris o escapularis.

 Compartiment de retaule. Fugida a Egipte, Osona (?), segona meitat del segle XVII Talla de fusta policromada, Museu Frederic Marès

 Mare de Déu de Montserrat Catalunya, segle XVII. Oli sobre coure, Museu Frederic Marès

La nova pietat barroca, centrada en la veneració dels sants i les seves relíquies, mostrà un especial interès pels sants locals i el culte marià. La difusió del culte es vehiculava principalment per via oral, però fou la imatge la que assolí un paper destacat en la fixació dels models iconogràfics, tant si es feia a través d’un retaule pictòric o escultòric, d’una talla exempta, o bé d’un modest exvot o dels gravats religiosos, principalment goigs i estampes, una modalitat d’impressió que a Catalunya gaudí de gran acceptació

Es tracta d’una exposició d’un col·leccionista, dins un museu d’un gran col·leccionista, Frederic Marès, referent imprescindible del món del col·leccionisme a Barcelona, a Catalunya i a Europa.

+ Informació:

http://www.gelonchviladegut.com/
http://w110.bcn.cat/portal/site/MuseuFredericMares


2 comentaris:

leopold estape ha dit...

Magnífic, no tinc paraules. No hem de deixar en el oblit un temps en el que vam estar lliures.

Enric H. March ha dit...

Voluntat política a banda (amb la qual es pot estar més o menys d'acord), cal reconèixer que tot plegat està servint per treure a la llum la riquesa dels museus i dels arxius, i és una bona oportunitat de veure molts tresors que no coneixíem i d'enriquir el coneixement que tenim del període.