dijous, de maig 22, 2014

Música per la cort de l’arxiduc Carles d’Àustria


 Carles III i Elisabet Cristina de Brunsvic-Wolfenbüttel, Atribuïts a Andrea Vaccaro. 
Palau Mercader (Cornellà de Llobregat)

Com fa temps que la música no apareixia per aquest bloc, ara em prenc la revenja. Axis que res més millor que una immersió en la música del Barroc, però des d'una òptica una miqueta especial. Les obres de diversos compositors actius a l'inici del segle XVIII, quan entre el 1705 i el 1713 Carles III, l'últim Habsburg, instal·la la Cort a Barcelona. Axis que farem un petit recorregut per compositors que o bé van estar directament implicats en la vida musical de la cort reial, Antonio Caldara, Rincón d’Astorga, Andrea Fiorè o Angelo Ragazzi, o eren figures preeminents del moment com: Albinoni, Händel o Fux. Una convinació que retrata perfectament l'esperit musical del moment i que va ser l'eix del concert "L’últim Habsburg: música d’òpera a Barcelona", que va ser un magnific retrat de l'activitat musical a Europa durant l’època de la Guerra de Successió a la corona espanyola.


12 Sonate a quattro per violino primo, violino primo di raddoppio, violino secondo, violino terzo o viola, violone, e basso continuo Op. 1 de Angelo Ragazzi (1680-1750).

Angelo Ragazzi va ser un músic precoç i talentós. Ja en 1704 va entrar a formar part de la Capella Reial de Nàpols i tres anys més tard es va traslladar a Barcelona, una altra vegada com a músic a la Capella Reial. El punt d'inflexió en la seva vida va arribar el 1713, quan va ser cridat a participar, com a violí solista de la Capella Imperial de Viena, on aviat es va convertir en un músic de cambra de Carles VI.

Va tornar a Nàpols en 1722 per formar part de la Capella Reial. Però amb l'arribada del rei Carles de Borbó en 1734 torna a Viena, a la cort dels Habsburg, tot i que a la seva mala salut li convenien els climes temperats. Va morir a Viena el 1750 durant el regnat de Francesc I. Va compondre diversos concerts i nombroses sonates per a violí.


"Pensieri, voi mi tormentate", Agrippina, Handel. soprano: Linet Saul

Poques òperes poden exhibir el títol d'èxit fulgurant, i aquesta és una d'elles, des de la seva estrena el 26 de desembre de 1709 al Teatre San Giovanni Grisostomo de Venècia, no ha deixat de triomfar. Una obra absolutament impressionant.



"Vo cercando in queste valli" de l’òpera Dafni d’Emanuel Rincón d'Astorga

El 1708, Emanuel Rincón d'Astorga, és a Gènova, on el 21 d'abril va veure representada una de les seves obres al teatre Sant'Agostino. El dramma pastorale Dafni rebut amb gran èxit, el qual es va repetir en altres teatres com el de la Santa Creu de Barcelona. L'èxit va ser comunicat per les cròniques culturals de l'època, en presentar la seva música a la cort de Carles III, que es van quedar entusiasmats amb la música de D'Astorga i el van fer traslladar a Viena com a músic de la cort quan es va convertir en emperador del Sacre Imperi Romanogermànic.



Tomaso Albinoni : Il Nascimento dell'Aurora: - "Questa fronda"

Gernot Heinrich (Tenor)
Krisztina Jónás (Soprano)
Radu Marian; Adrineh Simonian (Mezzo Soprano)
Terry Wey (Contratenor)
Clemencic Consort
René Clemencic, director

"Il Nascimento dell'Aurora" pertany al gènere de la serenata, que va ser tan estimat en el segle XVIII. Aquestes serenates eren principalment òperes curtes d'homenatge d'estil pastoral, que s'interpretaven totalment o parcialment a l'aire lliure. Figures mitològiques que apareixen per primera vegada al món intemporal de la llegenda deixen el seu marc mitològic al final de l'obra per felicitar i retre homenatge a una persona real. La comissió per Il Nascimento dell'Aurora va ser presumiblement encarregada a Albinoni entre 1711 i 1717 per celebrar l'aniversari d'Elisabeth Christine von Braunschweig-Wolfenbüttel, esposa de l'emperador Carles VI.


Johann Joseph Fux Concentus Musico-Instrumentalis Opus I 

Johann Joseph Fux o més probablement Fuchs, compositor i teòric de la música, va néixer a l'Alta Styria l'any 1660 i va ser mestre de capella a la cort de Viena durant uns quaranta anys, coincidint amb els regnats de l'emperador Leopold I, Josep I i Carles VI. Diabacz diu que va rebre la seva educació a Bohèmia, i que va anar augmentant els seus coneixements visitant les millors capelles d'Alemanya, França i Itàlia. Aquesta és l'escassa informació que tenim sobre aquest músic. No sabem en quin any és va assentar a Viena, però l'any 1695 ja era al servei de la cort imperial, on va gaudir de gran estima per part dels tres emperadors esmentats.

Les primeres obres de Fux eren de composicions religioses, especialment misses a tres i quatre veus amb orgue o orquestra. El seu servei a la cort imperial també el va obligar a escriure peces de música instrumental que publicarà en una col·lecció a Nuremberg l'any 1701, sota el títol: Concentus Músico Instrumentalis en 7 partitas Divisus
 I per concloure aquest repàs a un moment molt determinat del món de la música no podia faltar Antonio Caldara, que ja va aparèixer en aquest bloc amb una entrada dedicada a "Il Piu Bell Nome" i la seva estrena a Barcelona, axis que per no repetir-me aquesta vegada posaré " O mi rendi in bel ch'io spero" de "Scipione nelle Spagne", una obra escrita a mida per Carles III de Habsburg.


Contratenor Philippe Jaroussky
Concerto Koeln
Dir. Emanuelle Haim

Prèviament:

Bajo el Signo de Libra: "Il più bel nome" Antonio Caldara, Barcelona 1708


3 comentaris:

Enric H. March ha dit...

Gairebé tot desconegut per a mi, però com que la música barroca em desperta unes emocions com no les desperta cap altra, et sents com a casa.

leopold estape ha dit...

A moltes cases de la Barcelona de 1714 tenien instruments musicals i era normal escoltar música en viu a les reunions socials. Les relacions comercials amb Anglaterra i les ciutats italianes feia que la nostra ciutat estigues al dia de totes les novetats musicals del moment.

El Deme ha dit...

Barcelona no olvida cómo era a principios del s.XVIII. Lo descubrí maravillosamente en El Born CC y todas las historias que allí se cuentan. Y también, recordando tu consejo, visité El Xampanyet de la calle Montcada (tuve que salir a la calle con mi copa y mis anchoas) y me tomé un bocadillo de butifarra de Balaguer en Conesa (intrigado por las enormes colas que siempre había allí). Barcelona está divina.