diumenge, de març 23, 2014

Ausiàs March i Raimon


Exemplar de l'edició de Barcelona, 1545, a cura de Carles Amorós (Biblioteca de Catalunya; sig. 11-V-57)

Ausiàs March (1400-1459) i Raimon, flamant 46è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, avui en dia semblen una única realitat, a l'any 1989 Raimon treu un recopilatori titulat "Raimon canta Ausiàs March", al qual recull tot treball entorn a la màxima figura de la literatura en català medieval. treball que havia començat al any 1970 amb la publicació d'un senzill amb "Veles i vents". Això va contribuir, sens lloc a dubtes, a la popularització de lo obra poètica d'Ausiàs March. Però sempre hi ha un però, a banda del coneixement que tenim de la seva obra, la qüestió es ¿Cóm llegim a Ausiàs March?, sobre aquest tema, lo millor es recorre a una veu autoritzada i amb una opinió que comparteixo plenament, la de Joan Ferraté.

- La seva capacitat de dir la veritat. La capacitat extraordinària d'expressió. La seva llengua és extraordinària i, a més de dir la veritat, sap que fa por. Per tant, això que he observat suara, el salt d'una paraula que sembla innòcua a la realitat del cardar, la gent no el fa. Aquest salt fa por. Ausiàs March ha estat molt mal llegit. Això de veure que comença essent un petit idiota més o menys cretí -en la concepció de l'amor angèlic i bestial-, i tot el cicle d'Ausiàs March vist com a totalitat, això no s'ha vist, no es veu, no té relleu dins el que s'escriu d'ell. Fixi's, un home com Joan Fuster se n'havia d'haver adonat i no recordo que en digués res. I ningú no llegeix Ausiàs March. En això, hi insisteixo. Aquesta veritat que diu Ausiàs March no interessa ningú. Els professionals de l'estudi de la literatura no se n'adonen. Ells van fent la seva feineta... La gent hauria d'anar amb Ausiàs March sota el braç. Això de donar la veritat, als savis, no els interessa. Llegeixen la paraula "delit" i no veuen que ha de ser la rebolcada, com diuen els de TV3.

Joan Ferraté entrevistat per Lluís Bonada: "Era un salvatge i un insolent", El Temps, núm. 645 (octubre 1996)

Aquesta i altres opinions, axis com un munt d'informació entorn a Ausiàs March, les trobareu a: http://lletra.uoc.edu/ca/autor/ausias-march

"Taula de Sant Sebastià", Jacomart. s. XV. Col·legiata de Xàtiva
Suposat retrat d'Ausiàs March

"Així com cell qui es veu prop de la mort"

Així com cell qui es veu prop de la mort,
corrent mal temps, perillant en la mar,
e veu lo lloc on se pot restaurar
e no hi ateny per sa malvada sort,
ne pren a me, qui vaig afanys passant,
e veig a vós bastant mos mals delir:
desesperat de mos desigs complir,
iré pel món vostre ergull recitant.

"On és lo lloc, on ma pensa repose?"

On és lo lloc, on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tente
e port no trob on aturar-me gose.

Lo que dabans de tot vent me guardava
és envers mi cruel platja deserta;
vagabund vaig la casa qui m'és certa;
traball és gran en part on jo vagava.

On és aquell delit, quan jo pensava
esser amat de la qui m'entenia
tot mon voler i el seu no em defenia
d'amar en tant com son poder bastava?

Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa calitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?

Ja res del món dolor no em pot defendre,
perdut és ja tot lo goig de mon viure,
a mes amics de tristor puc escriure,
no em basta temps a poder-me'n reprendre.

Oh folla amor, malament se arrisca
qui per virtuts vol amar nulla dona:
sa calitat i el lloc la fan ser bona,
car, en raó, ¿qual serà la que hi visca?

On és lo lloc, on ma pensa repose?
On serà, on, que mon voler contente?
Ab escandall jo cerc tot fons e tempte
e port no trop on aturar-me gose.


"Quins tan segurs consells vas encercant"

¿Quins tan segurs consells vas encercant,
cor malastruc, enfastijat de viure,
Amic de plor e desamic de riure?
¿Com soferràs los mals qui et són davant?
Acuita't, doncs, a la mort qui t'espera.
E per tos mals te allongues los jorns:
aitant és lluny ton delitós sojorns
con vols fugir a la mort falaguera.

Braços oberts és eixida a carrera,
plorant sos ulls per sobres de gran goig.
Melodiós cantar de sa veu oig,
dient: "Amic, ix de casa estrangera.
En delit prenc donar-te ma favor,
que per null temps home nat l'ha sentida,
car jo defuig a tot home que em crida,
prenent aquell qui fuig de ma rigor".

Ab ulls plorant e cara de terror,
cabells rompent ab grans udolaments,
la Vida em vol donar heretaments
e d'aquells dons vol que sia senyor,
cridant ab veu horrible i dolorosa,
tal com la Mort crida al benauirat
(car si l'hom és a mals aparellat,
la veu de Mort li és melodiosa).

Null hom conec o dona a mon semblant,
que, dolorit per Amor, faça plànyer;
jo són aquell de qui es deu hom complànyer,
car, de mon cor, la sang se'n va llunyant.

Llir entre cards, l'hora sent acostada
que civilment és ma vida finida:
puix que del tot ma esperança és fugida,
ma arma roman en aquest món damnada.


"Si com lo taur"

Si com lo taur se'n va fuit pel desert
quan és sobrat per son semblant qui el força,
ne torna mai fins ha cobrada força
per destruir aquell qui l'ha desert,
tot enaixí em convé llunyar de vós,
car vostre gest mon esforç ha confús;
no tornaré fins del tot haja fus
la gran paor qui em tol ser delitós



"No em pren així com al petit vailet"

No em pren així com al petit vailet
qui va cercant senyor qui festa el faça,
tenint-lo cald en lo temps de la glaça
e fresc, d'estiu, com la calor se met;
preant molt poc la valor del senyor
e concebent desalt de sa manera,
veent molt clar que té mala carrera
de canviar son estat en major.

¿Com se farà que visca sens dolor
tenint perdut lo bé que posseïa?
Clar e molt bé ho veu, si no ha follia,
que mai porà tenir estat millor.
Doncs, ¿què farà, puix altre bé no el resta,
sinó plorar lo bé del temps perdut?
Veent molt clar per si ser decebut,
mai trobarà qui el faça millor festa.

Jo són aquell qui en lo temps de tempesta,
quan les més gents festegen prop los focs
e pusc haver ab ells los propris jocs,
vaig sobre neu, descalç, ab nua testa,
servint senyor qui jamés fon vassall
ne el venc esment de fer mai homenatge,
en tot lleig fet hagué lo cor salvatge:
solament diu que bon guardó no em fall.

Plena de seny, lleigs desigs de mi tall:
herbes no es fan males en mon ribatge.
Sia entès com dins en mon coratge
los pensaments no em devallen avall.


"No em fall record del temps tan delitós"

No em fall record del temps tan delitós
que és ja passat: pens que tal no venrà.
Si el conseguesc, mercè no em fallirà,
car pietat fet haurà pau ab vós.
Preareu mi qui en temps antic preàveu
e confessant que us dolíeu de mi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plus que dabans me trobe desijós
e lo desig en mi jamés morrà,
car per sa part mon cos lo sostendrà;
l'enteniment no em serà despitós.
Vós, desijau a mi, qui desijàveu,
per tal voler del qual jo em contentí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
E, si raó fon que benvolgut fos,
mills ho meresc, mon ull no em desmentrà,
car per gran dol moltes veus ne plorà
e, no plorant, mostrava'm dolorós.
E vós, de goig, lo tedèum cantàveu:
llagremejant, maldicions cantí.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.
Plena de seny, si el cor me cartejàveu,
trobàreu clar que us amaré sens fi.
Ara que us am plus que jamés amí,
tornau-vos lla on de primer estàveu.

Falconer i el seu company, Meester van het Amsterdamse Kabinet, 1483

"No pot mostrar lo món menys pietat"

No pot mostrar lo món menys pietat
com en present dessobre mi pareix:
tota amor fall sinó a si mateix,
d'enveja és tot lo món conquistat.
Hom sens afany no vol fer algun bé:
¿com lo farà contra si ab gran cost?
cascun cor d'hom jo veig pus dur que post:
algú no es dol si altre null mal té.
Lo qui no sap no pot haver mercè
d'aquell qui jau en turment e dolor;
doncs, jo perdon a cascú de bon cor
si no son plant del que mon cor sosté.
Secretament, ab no costumat mal,
ventura em fa sa desfavor sentir.
D'amor no em clam: si bé em porta a morir,
bé i mal passats, jo en reste cominal.
Altre socors de vostra amor no em val
sinó que els ulls me demostren voler
ne res pus cert de vós no puc saber,
ans, si més cerc, per ser content no em cal.
Jo veig molt hom sens amar ser amat
i el mentidor tant com vol és cregut
e jo d'amor me trop així vençut
que dir no pusc quant só enamorat!
Amor, amor, un hàbit m'he tallat
de vostre drap, vestint-me l'espirit:
en lo vestir ample molt l'he sentit
e fort estret quan sobre mi és posat.


"Si em demanau lo greu turment que pas"

Si em demanau lo greu turment que pas,
és pas tan fort que em lleva el dir que passe
i és d'admirar, passant com no em trespasse
ingratitud, portant-me el contrapàs.

Mai retrauré de vostra amor un pas,
puix en seguir a vós, honesta, medre
e si raó me fa contrast desmedre
i és-me lo món sens vós present escàs.

Passe, penant, un riu de mort lo dia
i en ser per vós me dol fer curta via.

"Lo jorn ha por"

Lo jorn ha por de perdre sa claror:
quan ve la nit que expandeix ses tenebres,
pocs animals no cloen les palpebres,
e los malalts creixen de llur dolor.
Los malfactors volgren tot l'any duràs
perquè llurs mals haguessen cobriment.
Mas io qui visc menys de par e en turment
e sens mal fer, volgra que tost passàs.

E, d'altra part, faç pus que si matàs
mil hòmens justs, menys d'alguna mercè,
car tots mos ginys jo solt per trair-me.
E no cuideu que el jorn me n'escusàs,
ans en la nit treball rompent ma pensa
perquè en lo jorn lo traïment cometa:
por de morir ne de fer vida estreta
no em tol esforç per donar-me ofensa.

Plena de seny, mon enteniment pensa
com aptament lo llaç d'amor se meta;
sens aturar, pas tenint via dreta,
vaig a la fi si mercè no em defensa.



"Veles e vents"

Veles e vents han mos desigs complir,
faent camins dubtosos per la mar.
Mestre i ponent contra d'ells veig armar;
xaloc, llevant, los deuen subvenir
ab llurs amics lo grec e lo migjorn,
fent humils precs al vent tramuntanal
que en son bufar los sia parcial
e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn,
mudant color e l'estat natural,
e mostrarà voler tota res mal
que sobre si atur un punt al jorn.
Grans e pocs peixs a recors correran
e cercaran amagatalls secrets:
fugint al mar, on són nodrits e fets,
per gran remei en terra eixiran.

Amor de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà;
e de vós sap lo qui sens vós està.
A joc de daus vos acompararé.

Io tem la mort per no ser-vos absent,
perquè amor per mort és anul·lat:
mas jo no creu que mon voler sobrat
pusca esser per tal departiment.
Jo só gelós de vostre escàs voler,
que, jo morint, no meta mi en oblit.
Sol est pensar me tol del món delit,
car nós vivint, no creu se pusca fer:

aprés ma mort, d'amar perdau poder,
e sia tost en ira convertit.
E, jo forçat d'aquest món ser eixit,
tot lo meu mal serà vós no veer.

Amor, de vós jo en sent més que no en sé,
de què la part pitjor me'n romandrà,
e de vós sap lo qui sens vós està:
A joc de daus vos acompararé.

2 comentaris:

leopold estape ha dit...

Raimón i Ausias March, un plaer total. Molt bona selecció.

Enric H. March ha dit...

A Raimon sempre li he trobat a faltar l'ànima i la visceralitat d'un Ovidi Montllor, per exemple. Tots dos encarnen la figura del vell trobador. Em quedo amb el bufó. Però en tot cas, Raimon és una figura necessària.