dimarts, de juliol 02, 2013

La Lluminositat de Federico Barocci

1570-75, Autoretrat, Galleria degli Uffizi, Florence

Barocci (1535-1612), el mestre oblidat i indubtablement un dels grans. La seva obra és una suma del cromatisme de Lotto i la gran capacitat compositiva de Corregio. No obstant això el seu oblit o postergació neix de la impossibilitat d'inscriure-ho directament en cap dels corrents del moment. Assumeix la seva formació com Manierista i alhora avança cap al Barroc, però ni és clàssic, ni manierista ni barroc. Federico Barocci rebria els primers rudiments del seu aprenentatge de la mà de Francesco Menzochi da Forli i de Battista Franco. Però seria el seu incansable afany per dibuixar el que li portaria a la perfecció. Així que estem davant un autodidacta, la qual cosa dotarà a la seva obra de gran quantitat d'innovacions, les quals estan bastant allunyades de les dels seus contemporanis, tant pel que fa a la iconografia com la forma i el cromatisme.

1556-57, Crocifissione, Galleria Nazionale delle Marche, Urbino

1567-69, Deposizione dalla Croce, Catedral de Perugia

1567, Madonna di San Simone, Galleria Nazionale delle Marche, Urbino

1570-1575, retrat de jove, Galleria degli Uffizi, Florencia

1570, Descans en la fugida a Egipte, Pinacoteca Vaticana

1572, Retrat de Francesco Maria II della-Rovere

Urbino, la ciutat on havia nascut Rafael va ser durant el Quattrocento, sota el govern de Federico de Montefeltro, un important centre creatiu i científic basat en el mecenatge d'un home que duria a terme la reforma urbanística de la ciutat i la construcció del portentós palau ducal. Barocci centrarà la seva obra en els temes religiosos, només coneixem un llenç de temàtica mitològica "La fugida d'Enees de Troia", encàrrec del duc Francesco Maria II della Rovere. Són obres carregades d'un gran dinamisme i de refinades composicions, amb un cromatisme que sorprèn per la seva sumptuositat, obres que van ser qualificades pels seus coetanis com a posseïdores d'una estranya qualitat, la vaghezza, una especial conjunció entre pietat i sensualitat.

1575-76, Madonna del Gatto, The National Gallery, London.

1579-82, Sant Entombament, Chiesa della Croce, Senigallia

1579, Madonna del Popolo, Galleria degli Uffizi, Florence

1580-90, Retrat d'un jove

1582-84, Anunciació, Museus Vaticans

1590,Circumcisió, Louvre

1592-96, Martiri de San Vidal, San Vitale, Milà

1597, Nativitat, Museu del Prado

1598, St. Jerònim, Galleria Borghese, Roma

1600–1604, Sant Francesc, Metropolitan Museum

1600, Quintilia Fischeri, National Gallery Washington

1600, Retrat d'una jove, Statens Museum for Kunst

+Informació:

http://www.artcyclopedia.com/artists/barocci_federico.html
http://www.museodelprado.es/enciclopedia/barocci-federico
http://www.virtualuffizi.com/biography/Federico-Barocci.htm



3 comentaris:

Uno ha dit...

Seguramente he visto su obra alguna vez en algún museo pero no lo reconozco. Me fatigan los temas religiosos que acaban pareciéndose pero me encantan sus retratos.

Joaquinitopez ha dit...

Siempre me he avergonzado de mi predilección por este autor, que ni siquiera aparece en muchos libros. La cara de la Virgen de la Natividad del Prado quizás sea una de las más bellas que los pinceles humanos hayan reflejado jamás. Quizás por el ángulo huidizo que usa.
Seguramente voy a decir una barbaridad pero bueno, alguna me puedo permitir. ¿No le ves como un prefigurador del rococó más exquisito?
Gracias por recordarnos a este maestro.

Justo ha dit...

Un deleite para la vista.