domingo, julio 22, 2012

J.V. Foix, el jo plural

M'exalta el nou i m'enamora el vell

Josep Vicenç Foix no només era com ell mateix es va definir "un investigador de la poesia" sinó que és un dels grans referents culturals de Catalunya. Foix aconsegueix el que pocs poetes, materialitzar allò que només podem sentir.


"No puc callar que, en poesia, amo totes les tendències. Potser per una inclinació, que em ve d'anys, a considerar les escoles literàries no pas com a tals, sinó com a gèneres. [...] Un poeta pot, sense ésser abominat per ningú, transcriure o descriure, en clàssic, en acadèmic, en naturalista, en realista, en "cubista", etc." I declarava: "És ben cert que jo empro, tant com ningú, el vers lliure en ritme automàtic. Però ho és també, perquè me n'he confessat, que fa temps, potser sempre, que escric els meus poemes en un pla franc d'investigació. (Que no és pas el de l'espontaneïtat maragalliana!) No em satisfà d'anomenar-me poeta, ans investigador en poesia."

Quaderns de poesia (enero de 1936)

"Les irreals omegues" (1948) J.V. Foix

BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I NÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT

Mirar els ocells com els nois, i la boira
Pel torrentol amb caramells de molsa;
I, cap al tard -quan les mosses tardanes
Cullen, ull dolç i persignat, les herbes
I els glans d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire,
-Darrere els faigs, allà on la nit udola-,
Els traginers encorbats i somnàmbuls,
Durs i arreluts entre els coscolls airívols,
Com omplen bucs carboners i les sitges
Parpellejants, amb llibres nous, diaris,
Codis i fulls clandestins i escriptures
Que firmo jo amb irreals omegues,

És bell i trist per qui, nat franc, és serf.
-Nit d'avets delirant! Nit col•lectiva!

Trobar el pastor i els seus bous, vora els marges,
Dòcils i purs i la mirada gerda,
Amb neu als pics als fons de les pupil•les
I prats rosats amb fontanelles clares;
I, cor feliç i ple, dar-li el bon dia,
I us diu qui és: carranc i fill de bruixa,
Nat als Molins i dels carlins ostatge
Quan, sarmentós, somniava amb els Tròpics;
...O, de puigsmals a puigmals anacrònics,

Verure passar damunt acers eteris
Els trens de foc, amb rabassa i remences
Fendint, gebrats, la fressa dels silencis,

És gai i trist pels qui funyen els glaços
Emmurallats a les fleques alpines.

Sentir com plou, vora el foc; i les aigües
Vidres avall, a la tardor boscana,
Que esbossen cors amb anagrames rústics
Regalimants a les mans que us acotxen;
I el vent foiós amb campanes cerdanes,
Himnes flairants i florides pregueres
D'un airecel amb vilatans alífers
I déus dorments als fonolls de les bromes;
...O escoltar el plany del qui feixa la llenya
Al bosc defès, del caçador que empaita
Senglar i ocell, i el del castell el blasma
Perquè el de tots és seu, verges i astres,

És dolç i trist pel qui, feixuc de roses,
Lleva el pugó del pi de les tres branques.


Gualba, 1944 - Viladrau, 1948


Coincidint amb el 25 aniversari de la mort de J.V. Foix, poeta influït pel Noucentisme i fascinat per les Avantguardes, Quaderns Crema ha publicat "Sol, i de dol", en edició, amb una nova introducció de Jaume Vallcorba.  

"El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em deia: "Sempre que escric jo, vull dir nosaltres".

(Gabriel Ferrater.- "J.V. Foix" dins Sobre literatura.- Barcelona, Ed. 62, 1969)


+ Información:

http://www.quadernscrema.com/
http://www.fundaciojvfoix.org/

4 comentarios:

@ELBLOGDERIPLEY dijo...

Vol dir ell:-)
Muy humilde pero así no escribe cualquiera. Y Serrat que canta con maravillosa simplicidad "És quan dormo que hi veig clar", lo mismo que "Mô", y tantas otras canciones, como si fuera lo más normal del mundo, y es pura poesía investigada y mágica...
Petons!

El Deme dijo...

Vivan los poetas catalanes y los poetas de todas partes que nos hacen sentir con la belleza de las palabras que todavía se puede soñar y luchar.
(Tus visitas a Los Álamos son un regalo y un lujo, gracias de todo corazón)

senses and nonsenses dijo...

tan cerca, tan lejos...
aunque conozco su nombre, no le conozco. si no es fácil acercarse a la poesía, ya te puedes imaginar en catalán...

Anónimo dijo...

Anda, si franco la palmó en el 75. Cómo es posible que se publicara un libro en catalán en el 69, si la lengua catalana estaba tan reprimida?. Censúrame este comentario y harás censura, o sea mentirás.